En època de canvis, el primer que muta és el significat o l’estatus de les paraules. En aquests anys turbulents, és divertit assistir a com determinats mots van caient en desgracia i van sent substituïts per uns altres. Les paraules, no cal dir-ho, són innocents: som els parlants els únics que ens en podem responsabilitzar.
Recordareu l’inèdit consens entre els grans partits espanyols majoritaris per a esborrar la paraula «disminuït» de la Constitució i posar en el seu lloc «persones discapacitades». La dreta i l’equerra ibèrica, que no se suporten i no es posen d’acord ni per a dir-se Bon dia, en aquesta ocasió van ser raudes i eficaces. El més graciós de tot és que «discapacitat» és un terme que en deu o quinze anys (potser menys!) serà considerat una greu ofensa. I tornarem a començar –i així fins a l’infinit.
No sé. Ara ja ningú usa el terme «subnormal», però, en puritat, és un concepte perfectament neutre. Subnormal vol dir per sota de la norma o de la normalitat. Si entenem normalitat en un sentit exclusivament estadístic (és normal el que la majoria considera normal), es comprendrà que el concepte –i el prefix- són perfectament asèptics… Però s’usava com a insult (com «mongòlic») i això l’ha condemnat.
Els insults són perillosos, és clar. Si a algú li diuen «fill de puta», no estan afirmant res de bo sobre la professió de sa mare. En canvi, en valencià col·loquial (això a Catalunya ho entenen menys) «fill de puta» pot ser fins i tot un gran elogi. Tot depén del context, de l’entonació… Matisos que, en una època de veritats absolutes, estan condemnats a un infern instantani i oprobiós.
Curiosament, i tal com explica Joan Coromines al monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, en llatí PUTUS, PUTA volia dir simplement «xiquet, xiqueta». Aquest diccionari, per cert, que tantes hores glorioses m’ha proporcionat en paper, ja està per fi en línia. Laus Deo.
Les paraules, deia, són innocents. Agafem el concepte «maricon». En desconec l’etimologia. Coromines, lògicament, no el recull amb entrada pròpia. Es limita a dir que és un castellanisme i proposa substituir-lo per culer…
Em va fer gràcia, al documental d’Àpunt L’empremta de Joan Fuster, veure tot un Lluís Llach afirmar solemnement que «Joan Fuster era maricon». Per a després explicar que usava aquest terme provocativament. Sembla que la comunitat homosexual li ha perdut la por al mot i ara l’usen per autodefinir-se. Maricon, així, ha passat d’insult a paraula neutra, o fins i tot motiu d’orgull…
Jo diria que, a banda d’un article al diari Levante als anys 90 de Carles Recio (personatge estrambòticament inclassificable), jo vaig ser el primer a posar negre sobre blanc (al meu llibre L’única passió noble) una afirmació com aquesta: «Joan Fuster era homosexual». En un sentit, òbviament, purament informatiu, i per trencar l’absurd tabú que s’havia instal·lat entre els rengles dels soi-disant fusterians, que reverenciaven tant el mestre que fins i tot li protegien el cul…
En fi, amb tot això hem arribat a despús-ahir, quan un grup diu que valencià ha guanyat la final per representar Espanya a Eurovisió amb la cançó titulada Zorra. Això ha encés un cert debat sobre si anomenar zorra una dona és feminista o antifeminista. Doncs només sé una cosa: en valencià, rabosa no té les connotacions de zorra. De la rabosa apreciem, els valencians, l’astúcia i la finor, i no sabem res –o la callem- de la seua moral sexual. Coses.
I he deixat per al final un últim terme: terrorisme. A partir de la proposició de llei sobre l’amnistia al Congrés dels Diputats, els jutges i fiscals espanyols –com un sol home (com un sol fatxa, volia dir)- s’han llançat a crear noves accepcions per al terme. Ara ja no es refereix al fet que et peguen un tir al bescoll, sinó que també es vol que incloga manifestacions, aldarulls, aturades, selfis hilarants i exhibició de banderetes.
Les paraules, innocents… I els seus parlants, com sempre, igual d’estúpids.
