El mateix dia que milers d’agricultors de bona part d’Europa arribaven a Brussel·les i bloquejaven les carreteres de França, Bèlgica, Itàlia, Portugal, etc., reivindicant poder viure dignament del seu treball i que la Unió Europea acabe amb el sacrifici del sector agrari per afavorir els sectors comercials/industrials i sobretot el sector financer, el mateix dia dic, el Consell de la UE acorda atorgar altres 50.000 milions d’euros a Ucraïna. La immensa majoria d’eixos euros aniran a parar al complex militar-industrial de les potències europees i dels EUA. Després, ja miraran de vestir l’acord de donació amb un llenguatge humanitari, però la crua realitat és que no s’aposta per cercar i forçar la pau, ans al contrari, s’aposta per incrementar la carrera militarista i guerrera. Per mirar de trobar les raons de fons, cal que ens endinsem en el que han estat les polítiques d’alguns estats europeus en les últimes dècades, com vaig mirar de fer en aquest article: El paper d’Europa més enllà de la COVID-19 i repassar el que significa la realitat del neoliberalisme.
Les polítiques neoliberals, a vegades dulcificades amb eufemismes com ara la globalització, llibertat d’empresa, mobilitat del capital i les mercaderies, etc., van estar assajades al Xile dictatorial i assassí de Pinochet, de la mà dels Chicago Boys, economistes formats majoritàriament a la Universitat de Chicago, deixebles de Milton Friedman. Posteriorment, van estar impulsades per Margaret Thatcher i Ronald Reagan, ferms defensors polítics del capital financer internacional, i assumides com a veritat rebel·lada per la Unió Europea. Des d’aquell consens imperialista es va imposar a les bones o per les dolentes a la resta del món. El neoliberalisme, com a forma actual del capitalisme, es caracteritza –grosso modo—per afavorir la llibertat gairebé absoluta del capital per a operar sense controls de les institucions públiques, per desregular les relacions laborals amb la classe treballadora i per fer pagar al conjunt de la societat la major part o tots els costos mediambientals de les seues activitats (externalitats li diuen). En aquest altre article mire d’explicar-ho amb més detalls: De la gènesi del neoliberalisme al consens de Washington.
La conclusió de cinquanta anys de neoliberalisme ha resultat una gran estafa i polarització entre les elits minoritàries enriquides -segons Forbes el 2023 han comptabilitzat 2.640 fortunes billonaries, mentre que el 2022 n’hi havia 2.668-, i les majories socials empobrides fins a la desesperació -més de 200 milions d’aturats/es i 450 milions de dèficits de llocs de treball (OIT), més de 2.000 milions de persones sense accés als serveis bàsics d’aigua i sanejament (UNESCO), 1.800 milions de persones sense habitatge adequat (ONU hàbitat), gairebé 800 milions de persones adultes sense lectoescriptura (UNESCO), més de 800 milions de persones patint fam (FAO)- quan aquesta mateixa institució reconeix que es produeixen aliments per a nodrir 12.000 milions de persones a raó de 2.700 calories diàries. Segons Oxfam durant el 2022, cada 33 hores, un milió de persones passaven de ser pobres a molt pobres…(xifres recollides pel professor d’economia Xabier Arrizabalo publicades a l’edició 387 d’Información Obrera).
A més del que representen aquestes xifres, però, el neoliberalisme també ha acabat dislocant l’economia i la política dels estats fins a l’extrem de posar la vida tal com la coneixem, en el tall del penya-segat. El capital va emprar la deslocalització i la liberalització comercial de les mercaderies per a concentrar els beneficis del capital a costa, com hem vist, de l’empobriment absolut de grans sectors de la població mundial i l’empobriment relatiu de les classes populars dels països imperialistes. I malgrat això, no ix de la seua crisi perquè a pesar de les ingents quantitats de diners acumulats, no obté la rendibilitat que necessiten per a garantir la reproducció ampliada del capital que els agradaria, objectiu últim dels capitalistes. Això és així perquè, més enllà de les operacions comptables, enginyeria fiscal, de la generació de capital fictici, de la creació de noves formes dels diners, dels paradisos fiscals, etc. al final, l’única font de producció de valor continua sent el treball humà material o immaterial, i el(s) capital(s) en la seua inacabable carrera per guanyar-li la quota de mercat a la competència, ha impulsat una tecnificació tal que l’aportació del treball viu (el treball humà) a cada mercaderia produïda, és proporcionalment menor cada dia. D’altra banda, la impressionant tecnificació que coneixem (resultat del treball col·lectiu de la humanitat, però apropiat pel capital), ha disparat tant la capacitat de produir mercaderies, que el mateix mercat no pot absorbir-les i, per tant, el capital no pot realitzar-se. Així, el neoliberalisme amplia el mercat trencant les fronteres, però a la vegada el redueix per l’empobriment que genera a milions de persones. És el peix que es mossega la cua o, dit d’altra manera, la contradicció irresoluble del capitalisme.
Però, per a intentar que això no siga irresoluble, i tal com ja van fer en el passat, els estats centrals del capitalisme, amb els EUA al capdavant, han incrementat una embogida carrera militarista i de guerres locals o regionals, que a més de la generació de víctimes, suposa la destrucció de l’economia en amples zones del planeta. A Europa, els EUA utilitzen la guerra d’Ucraïna per a debilitar Rússia, sí, però també per a eliminar la competència econòmica de la UE, i ja veiem com el motor industrial que era Alemanya ha entrat en recessió; la lluita de classes a França creix de manera exponencial (tres fortíssimes onades en els últims mesos), paral·lelament a com l’Estat francès destina més i més recursos econòmics a la militarització; l’Estat espanyol, malgrat els governs «més progressistes de la història», ha duplicat en 2023 la despesa militar i està reestructurant la indústria militar perquè no vol quedar-se enrere, malgrat no poder atendre el minso estat social que tenim; a Palestina, l’Orient Mitjà i centre Àfrica, per a destruir qualsevol possibilitat d’independència real dels diversos països i mantindre el control occidental dels recursos naturals; a Amèrica central i del Sud, mitjançant la guerra econòmica en uns països i noves guerres de l’opi en altres; a Àsia, els intents nord-americans de generar noves guerres regionals, van acompanyats de la política directa més bel·licista possible per a obligar la Xina perquè destine cada dia més recursos al seu rearmament militar.
Si el capitalisme va néixer xorrant sang i misèria, en aquesta última fase del capitalisme neoliberal es mostra decidit a morir matant. El fet que a Europa vulguem tapar-nos els ulls davant el que està passant o vulguem autoenganyar-nos, pensant que les nostres democràcies liberals, la il·lustració i la modernitat faran de mur de contenció i ens estalviarà les pitjors conseqüències, no ens deslliurarà de la nostra responsabilitat ètica en la lluita per superar-lo. En aquesta disjuntiva l’objectiu dels pobles europeus no pot ser altre que el de treballar en pla d’igualtat amb la resta de pobles del món per un model diferent que antepose la vida i la dignitat humana als interessos del capital. La lluita del sector agrari hui, amb totes les seues expressions parcials i globals que aniran in crescendo, només fa que fer emergir a la llum alguna de les contradiccions inherents al sistema. Hem de combatre les conseqüències però també i sobretot les causes. En eixa línia, assolir la plena sobirania dels pobles que hui no tenim estat propi, seria una gran aportació no sols a la causa pròpia, sinó que també a la causa de la humanitat!
