En tota la meva vida d’estudiant de dret, mai cap professor de la facultat va explicar-me un dels fets dels quals qualsevol advocat català hauria d’estar-ne orgullós: l’heroic comportament de la companyia dels estudiants de lleis durant la Guerra de Successió, un dels moments estel·lars dels juristes catalans de tots els temps.
Era el primer intent del duc de Berwick d’assaltar Barcelona, fets avui coneguts amb el nom de Batalla del Convent de Santa Clara. Després d’unes setmanes de bombardejos aterridors, les muralles de Barcelona presentaven un aspecte paupèrrim. El general francès, convençut de la precarietat de la defensa catalana –tant en efectius humans com materials–, decidí atacar.
El dia 11 d’agost de 1714 van començar els preparatius. Eren 16.000 borbònics contra menys de 500 soldats de la Coronela resistents (i 700 més de reserva). L’endemà, l’atac s’inicià pels dos baluards del Portal Nou i Santa Clara. En el primer, després d’uns combats que van arribar a cos a cos, es va rebutjar l’atac.
El baluard de Santa Clara disposava de tres companyies de la Coronela, la dels cotoners, espasers i estudiants de lleis. Berwick l’atacà en paral·lel.
La companyia dels estudiants de lleis pertanyia al I Batalló de la Coronela, el de la Santíssima Trinitat, amb quarter general a l’església de Santa Maria del Mar. L’any 1714 era format per 8 companyies. La vuitena, la dels estudiants de lleis, era mobilitzada només en el cas que la ciutat de Barcelona fos assetjada. Al davant de la companyia dels estudiants de lleis s’hi trobava el seu capità, el catedràtic de dret Dr. Marià Bassons, el tinent Salvi Mallol i l’alferes Pasqual Català.
A La resistència catalana: Barcelona, 1713-1714, d’Eduard Puig, publicat per Eumo Editorial, es narra el següent: “En veure que la situació es complicava per als catalans va tenir lloc una de les accions de guerra més memorables de tot el setge. Els estudiants de lleis, enquadrats en la Coronela a les ordres del capità i catedràtic Marià Bassons, van emprendre un atac molt violent amb baioneta contra els borbònics. Primer van pujar per les barricades i van buidar els fusells i després es van llançar contra els granaders en un combat cos a cos molt dur. Bassons va morir en la lluita i els estudiants, decidits a venjar-lo, van carregar ferotgement i amb molta valentia contra els veterans granaders suïssos i francesos que els superaven cinc a un i que, a més, eren uns dels millors soldats d’Europa. Va ser un combat gairebé només amb armes blanques (baionetes i espases) i sembla que una de les accions més violentes de tot el setge [...] els que havien sobreviscut al xoc, davant l’empenta dels resistents, es van retirar cap a les trinxeres perseguits pels catalans. Fins i tot el mariscal de camp Damas va ser ferit [...]. De la companyia dels estudiants de lleis ben pocs en van sobreviure.” L’alferes Català va morir també en el combat i el tinent Mallol, ferit, va morir en l’atac de l’11 de setembre.
Aquest episodi, memorablement ressenyat a Victus, de Sánchez Piñol, va inspirar al compositor Jordi Cervelló una obra per a orquestra de corda titulada Santa Clara – La càrrega dels estudiants.
Els combats es van reprendre el dia 14. Finalment, l’atac va ser rebutjat. Berwick, astorat, veia com un grup de ciutadans i estudiants rebutjava un dels exèrcits més poderosos del món. No es podia tornar a permetre un altre fracàs. Va tornar-ho a intentar l’11 de setembre.
Per un instant, el duc de Berwick es va plantejar aixecar el setge. Un any abans, l’enginyer Pròsper de Verboom havia hagut de reconèixer que “mai ningú es va imaginar que aquest poble es posés en estat de defensa”. De nou, inesperadament, la resistència catalana sorprenia els seus enemics.
Però, altre cop, Verboom va insistir a atacar de nou per les bretxes més obertes. Berwick es va reforçar. No podia permetre’s una nova derrota. Però va començar a ploure. Finalment, la matinada de l’11 de setembre, la millora del temps va anunciar la tragèdia que era a punt d’abatre’s damunt dels catalans.
