El 26 de juny s’han constituït les Corts Valencianes i per primera vegada estan presidides per una persona del partit feixista VOX, un regalet que li ha fet el Partit Popular als seus socis. Una important representació del moviment feminista del País Valencià ha estat present al carrer per a recordar-los que els drets de les dones no es toquen i que el feminisme sempre ha lluitat pels drets humans de totes i tots i continuarà fent-ho.
Són moltes les preguntes que s’han plantejat al voltant dels resultats de les darreres eleccions, unes eleccions en les quals la dreta ha perdut 40.000 vots, però l’esquerra ha perdut al voltant de 250.000 votants, malgrat que algunes coses sí que s’han fet bé. Les respostes han estat diverses i voldria nomenar la de Najat El Hachmi (Sin feministas no hay izquierda) que assenyala que la davallada no ha estat cap sorpresa donat que aquests partits malgrat ser «dels nostres» no han tingut en compte les propostes del moviment feminista, i que a vegades fins i tot han fet el desentés a les seues reivindicacions més bàsiques, actuant contra les dones, tot assumint els «valors» del neoliberalisme patriarcal i dels cants de sirena del postmodernisme, que fa prevaldre l’individualisme per damunt dels valors socials col·lectius.
Res no li haguera agradat més al feminisme que tindre una opció clara per a votar sense tapar-se el nas, però per això cal que les forces d’esquerra facen seua des d’ara mateix l’agenda feminista i no deixen de costat a més de la meitat de la població. Aquesta opció per a poder-la votar ha de defensar clarament i sense por les dones víctimes del negoci de l’explotació sexual, prop de 350.000 a l’estat espanyol i entre 10.000 i 13.000 al País Valencià (Ariño i Miró, 2022), la gran majoria dones nouvingudes i empobrides. Però seguim esperant.
Aquestes forces d’esquerra votables han d’apostar per la Llei Orgànica Abolicionista del Sistema Prostitucional (LOASP) l’esborrany de la qual està redactada i presentada el 2020, sense que els partits del govern hagen fet cas.
Res no li haguera agradat més al feminisme que l’esquerra del País Valencià es prenguera seriosament les noranta mesures proposades pel Fòrum Valencià per l’Abolició de la Prostitució i que els drets humans de les dones tingueren representació parlamentària. Però encara esperem.
Aquesta opció progressista que necessitem davant l’extrema dreta i el feixisme cal que implemente decididament la coeducació als centres educatius, amb mesures transversals per la igualtat entre dones i homes. Mesures que evitarien xifres com el fet que el 20% d’adolescents creuen que la violència masclista és un invent ideològic o el 15,4% que opinen que la violència no és un problema quan és de baixa intensitat https://www.adolescenciayjuventud.org/download/10781/
Una coeducació que ajude a previndre la misogínia entre la gent jove i pose l’èmfasi en l’educació afectivosexual com la millor ferramenta contra la indústria de la pornografia masclista i violenta que consumeixen el 90% dels i les adolescents a partir dels onze anys.
Una esquerra que com a mínim haguera qüestionat el fet que als centres educatius s’haja obert la porta de bat a bat a una ideologia queer importada i imposada, defensora del gènere com a identitat suprema. No hem escoltat cap dissidència des de l’administració educativa quan han creat protocols escolars que intenten acoblar l’alumnat en motlles prefixats segons els estereotips de gènere patriarcals, els mateixos estereotips que el feminisme fa més de tres segles que està desconstruint, com denuncia incansablement Docents Feministes per la Coeducació (DOFEMCO). Però continuem esperant.
Res no li haguera agradat més al feminisme que tenir una opció clara que votar perquè eixa opció haguera escoltat les seues apreciacions abans d’aprovar lleis per via d’urgència sense compareixença de persones expertes, sense mirar allò que està passant als països del voltant, i sense avaluació d’impacte de gènere. Però encara esperem.
Res no li haguera agradat més al feminisme que tenir una opció clara per votar perquè eixa opció haguera fet autocrítica davant l’assassinat diari de dones als nostres pobles i davant de les agressions sexuals en grup, en lloc de tirar balons fora i afirmar-se com l’opció més feminista de la història i punt.
Necessitem una opció política veritablement valenta que defense les dones i homes feministes davant les amenaces, insults, sancions, cancel·lacions, cessaments, ninots penjats del coll i delictes d’odi de tota mena, per banda de misògins que rebutgen sense arguments les opinions i la llibertat d’expressió de feministes com la copa d’un pi. Però continuem esperant.
Res no li haguera agradat més al feminisme que poder dir aquesta és «la nostra esquerra», la que no qüestiona a candidates pels seus principis i pensament feministes.
La nostra esquerra haguera estat aquella que té temps suficient durant la legislatura per a derogar la Instrucció de la Direcció General de Registres i del Notariat, de 5 d’octubre de 2010 que permet regularitzar a criatures comprades a les mares necessitades, malgrat que a l’estat espanyol està prohibida a l’article 221 del Codi Penal. Una esquerra que aprofita la legislatura per a garantir els drets sexuals i reproductius de les dones. Però continuem esperant.
Com veiem, la sorpresa electoral no ha estat tan gran, i fins i tot estava avisada. Una lectura acurada del que ha passat pot portar-nos a la conclusió que per a «sumar» cal més que dir-se feminista. Cal tindre en compte l’agenda feminista: abolició de la prostitució, de la pornografia, dels ventres de lloguer, apostar per la coeducació i allunyar-se del patriarcat neoliberal, més encara quan va disfressat de postmodernitat. Retornar a la unió que fa la força per damunt dels desitjos individuals com a drets, sabent que mai s’han resolt els problemes socials de manera individual. A les dones ens haguera agradat moltíssim tenir clar que el poder patriarcal i neoliberal està únicament representat pel PP i VOX i que hi ha forces d’esquerra que ens il·lusionen tantíssim que no deixen passar mai a les institucions a partits antidemocràtics que neguen la violència masclista i atempten contra els drets humans. Partits que trauen pit de no respectar els pactes i les legislacions autonòmiques, estatals, europees i internacionals.
El feminisme està acostumat a rebre cops, amenaces i insults (infrahumanes, bruixes, histèriques, odiadores...), té experiència de segles i sempre continua fent propostes per a construir. Per això sabem una vegada més que res està perdut per als partits d’esquerra que busquen el vot progressista i tot és possible encara, únicament han d’apropar-se a les propostes feministes. Cal fer fora de les institucions i dels carrers el feixisme. D’ací a poc tenim una altra cita i continuem a l’espera.
