Manlleve el concepte de transbotànic a partir de l'ús del concepte transmodernitat que, amb diversos valors, han utilitzat autores com Enrique Dussel i Rosa Maria Rodríguez Magda. Segons aquesta última, en referir-se «al magma totalitzador que suposa l'actual moment de la modernitat i la necessitat de superar-lo, cal contemplar la configuració del present amb les seues modificacions a partir d'un nou paradigma. Més que el prefix post seria el de trans el més apropiat per caracteritzar la situació, atés que connota la forma actual de transcendir els límits de la modernitat». Per al filòsof argentí Enrique Dussel, al seu llibre Postmodernidad, transmodernidad (1999) situa el concepte en el context de la Filosofia de l'Alliberament i la indagació sobre la identitat llatinoamericana, entenent per teories transmodernes aquelles què, procedents del tercer món, reclamen un lloc propi davant de la modernitat occidental, incorporant la mirada de l'altre postcolonial subaltern. Sintetitzant, podríem dir que el projecte de la transmodernitat proposa la integració intercultural de tres paradigmes culturals o cosmovisions (premodernitat, modernitat i postmodernitat) per conformar la transmodernitat com a nova cosmovisió que va més enllà d'aquestes tres.
Intentant fer un paral·lelisme, en emprar el concepte de transbotànic, el que volem plantejar és la possibilitat d'un nou paradigma valencià que supere dues dicotomies que semblen condemnades a acabar en sengles atzucacs polítics en les pròximes eleccions autonòmiques. D'una banda, la dicotomia de «o tercer Botànic o govern de la dreta», que en el nostre cas apareix com la suma del PP més Vox. La segona dicotomia seria «o Tercer Botànic o abstenció». Per a algunes persones aquesta segona dicotomia és equivalent a la primera, entenen que tant el vot a la dreta com l'abstenció suposa un castic al botànic i un suport directe o indirecte a la dreta. Crec que en honor a la veritat, cal filar una mica més prim.
És realista pensar que, per a una gran massa electoral (d'acord amb els resultats del darrer baròmetre), la pròxima confrontació electoral es resumisca en el primer paradigma: o votar els partits que han conformat els governs del Botànic o votar a la dreta. Però a més d'eixa massa electoral, també hi ha un sector, sense cap dubte molt més reduït numèricament, però, tanmateix, qualitativament molt important, per al qual la dreta mai és una opció. I tot i que aquest sector no contempla cap altra possibilitat electoral diferent de la botànica, per inexistència o per ser excessivament minoritària o insuficient, no es resigna al xantatge politicoemocional botànic del «o nosaltres o el caos». Les expressions d'aquestes dues posicions podríem resumir-les, d'una banda, en la campanya, inauguracions a correcuita i propostes del PSPV/PSOE, Compromís i Podem i en el manifest a favor d'un tercer botànic. I de l'altra banda, crec que és un bon resum el valent article publicat per Bonaventura Casanova en aquest mateix mitjà.
Dels primers destacaria aquesta frase de manifest: «Nosaltres ens comprometem públicament a actuar, com hem fet sempre, per fer possible un govern progressista», i el titular del document de recollida de signatures: «si vols signar el manifest, ompli el formulari. El futur dels avanços aconseguits depén d'això». Del segon destacaria aquest paràgraf: «Ara, el corifeus de sempre ens amollen a la cara que ens cal un tercer botànic. Amb un únic argument real: si no guanya el botànic, la desaparició del nostre Poble i la pèrdua de drets socials serà més rapida. Evidentment ells diuen que si guanyen els altres es perdran els drets socials i “nacionals” dels que ara, capitanejats pel PSOE, gaudim. Però és fals, la qüestió no es dirimeix entre tenir o no tenir, sinó entre perdre’ls més ràpidament o més lentament. No és una qüestió qualitativa, és quantitativa».
Tant uns com altres parteixen d'arguments sòlids i fonamentats, però radicalment confrontats i sense cap possibilitat d'entesa. Tenint en compte que la política també pot ser entesa com l'art de cavalcar les contradiccions, la pregunta que em sorgeix immediatament és: hi ha cap possibilitat de trobar algun punt d'entesa entre totes dues posicions? És possible la construcció d'una massa crítica, amb capacitat de créixer exponencialment, a partir de la suma d’allò que defensen totes dues posicions? Crec que sembla evident que electoralment no hi ha cap possibilitat real d'acord, ja que són antagònics, però també convé recordar que la política va molt més enllà dels processos electorals. Segons ens recorda Raul Zelik, escriptor i destacat polític alemany del partit Die Linke (L'Esquerra): «A la meua manera de veure, tots els èxits democràtics i socials dels segles XIX i XX han estat fruits de les lluites populars. L'alliberament dels esclaus no va ser un regal d'Abraham Lincoln sinó conquesta de les rebel·lions negres; l'assegurança social europea no els ho devem als governs socialdemòcrates sinó a les lluites treballadores que van amenaçar amb una revolució social. Necessitem una història des de baix i una consciència del poder dels subalterns... Això és el que fa història».
Què ens pot aportar en aquesta qüestió el concepte transbotànic? En la meua manera de veure, i seguint l'esquema de la transmodernitat, podríem dir que per a bastir el concepte d'un País Valencià Transbotanic, s’hauria de proposar la integració de tres «moments polítics» (prebotànic, botanic i postbotanic) per conformar un transbotanic com una nova cosmovisió que vaja més enllà d'aquestes tres, que els integre en un projecte inclusiu i alhora rupturista i amb capacitat de suscitar i constituir una ampla majoria en clau de País Valencià.
Una síntesi del contingut, amb capacitat estructurant, susceptible de ser incorporat de cadascú dels tres moments podrien ser: Del «moment prebotànic»: tota la força popular, de mobilitzacions i denúncies desenvolupades, a partir de les resistències socials, polítiques i culturals contra les pràctiques generalitzades de la corrupció i la depredació aplicades pels governs del PP. No oblidem que va estar aquesta força popular la que va possibilitar la constitució dels governs botànics. Del «moment botànic»: totes aquelles polítiques, veritablement progressistes i de caràcter social, que s'han fet des dels governs del Botànic I i II, en la línia d'allò que reivindiquen els seus defensors. Del «moment potsbotànic»: un nou marc de compromís exigent (des del govern o des de l'oposició) i sobretot des del compromís mobilitzador, a partir de sumar els valors més avançats d'una gestió democràtica amb criteris socials i la defensa i aplicació de polítiques transcendents amb capacitat de redreçar el País Valencià com a subjecte polític propi, diferenciat i amb capacitat d'exercir el seu Dret a Decidir.
Un País Valencià transbotànic és un concepte amb possibilitat de constituir-se en un projecte, contra el fals pragmatisme dels panxacontents/es que no canvien res substancial i contra el messianisme d'aquells/es que ho esperen tot d'un futur que vindrà a partir de repetir cada dia la consigna/lletania mitificada fins a obrar el miracle. Cal que treballem en la construcció de propostes factibles, però, que siguen veritablement transformadores.
