El Pati de fàbrica Lehmann va quedar petit per acollir la presentació del llibre Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dones, testimonis del terror (1941-2019). Un acte molt emotiu que va esdevenir de denuncia contra la impunitat, tal com va anunciar la seva autora.
Gemma Pasqual estava emocionada a l’inici de la presentació, fins i tot se li va escapar algunes llàgrimes per veure el Pati ple de persones i va afirmar que no es pensava que vindria tanta gent i va ressaltar protagonistes eren elles i que ella només les havia obert la porta perquè expliquessin que passava en l’anomenada “casa del Terror”, un edifici que diguin el que diguin s’ha de transformar en un espai de memòria, un centre d’interpretació de la impunitat i la tortura. Per a l’autora escriure aquest llibre ha estat un acte de compromís, justícia, denuncia i reivindicació.
Com va dir repetidament l'autora des de l’inici de la presentació, les protagonistes són elles i sense voler allargar-se en el seu parlament va donar veu a les 6 dones presents a l’acte. La primera dona que prendre la paraula va ser Maribel Ferràndiz, detinguda el 23 d’abril de 1971. Va dir que la van detenir, tot just quan tenia 17 anys conjuntament amb el seu germà per la Brigada político-social, en una ràtzia repressiva on va detenir unes 22 persones. També va manifestar que el seu testimoni quedar molt ben recollit al llibre i que la Gemma Pasqual ha fet un excel·lent treball.
A continuació va parlar la Teresa Alabèrnia i Domenech, detinguda el 14 de gener de 1969. Abans de fer-ho, l’autora de llibre va fer una petita introducció per remarcar que a vegades, entren a Via Laietana en família com és el ca de la Teresa i la seva filla, Núria Cadenes. La Teresa ho a en el franquisme i la Núria, en plena democràcia, però el més fort que puntualitza, és que els torturadors també se’n recorden, quan el policia diu a la Núria, “mira, el fill de la Teresa”.
La Teresa Alabèrnia, li va donar molta importància a la solidaritat que va rebre a la presó pel veïnat quan vivia al Turò de la Peira. Així com el que va rebre la Núria, que va dir que va ser “superlatiu”.
Per la seva banda, Carme Travesset que va ser detinguda tres vegades, al juny de 1972, el 21 d’abril de 1974 i el 26 d’otubre de 1976. Un any més, la policia la va torna a buscar a casa seva, però aquest cop, no la van trobar. Travesset va reivindicar que l’edifici de Via Laietana esdevingui en un centre de memòria perquè es deixi constància de la repressió de la policia espanyola a Catalunya. També va assenyalar que va demanar a Madrid, els papers de a seva detenció per saber el noms del torturadors i va rebre un document on es deia que la Carme a Via Laietana, sempre va tenir una aptitud “cínica i desafiante”.
A continuació, Maria Teresa Lecha i Bergès. Detinguda 3 de desembre de 1981, en març de 1982 i al Sant Jordi de 1984. Va dir que havia detinguda diverses vegades i la majoria d’elles, sempre la consideraven com la dona d’en Carles Castellanos, detingut en diverses ocasions. En aquesta línia, Maria Teresa, volia reivindicar el paper dels familiars, des del moment la detenció i tot el representa a la llar i al si de la família fins que s’arriba a la Comissaria i tot el això representa. També va posar en valor el paper de la Solidaritat a la presó posant com exemple el que van viure amb unes companyes basques. La Maria Teresa, la Mait Carrasco, les germanes Eva i Blanca Serra les havien comentat que ja podien sortir en llibertat, però no volien deixar la presó fins que les van treure a la força, ja que les seves les companyes basques es quedaven.
En nom de la Soledad Real (la Sole, detinguda el 23 d’agost de 1941) va parlar la seva neboda, Núria Salamé. La Sole va ser la primera detinguda que passar per Via Laietana i va restar en aquelles dependències 28 dies i després a la presó 16 anys. Van ser tan bèsties les tortures que va patir la Sole a la casa del terror que van fer que no pogués tenir fills. La Núria en el seu relat va descriure la generositat de la Sole en tots el seus àmbits i l’herència de compromís i solidaritat que ha rebut d’aquest tarannà que l’ha empeltada.
Finalment va prendre la paraula, Pilar Rebaqué i Mas, actualment membre de la Comissió de la Dignitat que impulsa les concentracions davant de la Comissaria de la Jefatura de la Policia espanyola. Rebaqué va ser detinguda en desembre de 1970.
El llibre ‘Torturades‘ recull els testimonis de 22 dones víctimes de violència policial a la comissaria de la Policia Nacional de Via Laietana de Barcelona, l'anomenada casa del Terror. Han estat dos anys d'investigació pràcticament. Moltes d'elles parlen per primer cop. Els casos van des de 1941, fins al més recent l’any 2019. Des del cas de Soledad Real fins al de Xènia Garcia, passant pels de dones com Núria Cadenes, Mireia Comas, Pilar Rebaque o les germanes Eva i Blanca Serra. Això demostra un altre cop que la tortures no és un cas del franquisme, sinó també de la democràcia.
Aquest treball també compte amb un llistat de fins a un total de 57 policies assenyalats com a torturadors per testimonis, organitzacions memorialistes i mitjans de comunicació.
Gemma Pasqual ha anunciat que el 22 d’abril es manifestaran davant de la comissaria de Via Laietana, per reivindicar que casa de Terror es converteixi en un memorial democràtic.
