De tant en tant, afloren als mitjans de comunicació reflexions sobre la importància de tractar adequadament la qüestió de la salut mental entre els jóvens i adolescents. Les reflexions solen estar induïdes per fets luctuosos que hagin pogut passar (em ve al cap de manera immediata el suïcidi i el quasi suïcidi de dues al·lotes de Sallent) i responen, habitualment, a l'immediatisme més corrent. D'altra banda, també se'n pot parlar en relació a això que en diuen educació en les emocions (que ara també està molt de moda, però que pens que afronta ben poc el problema específic de la salut mental entre aquest segment de la població).
La setmana passada parlàvem del silenci. L'Educació necessita silenci. Sense silenci no hi ha educació possible. Per tant, cal treballar-lo d'alguna manera. Però els nostres jóvens viuen immersos en el soroll (generalment generat per les pantalles, per la incapacitat d'usar de la millor manera possible la tecnologia que tenim a l'abast). Que els nostres adolescents cada dia tenguin més domini de les diverses tecnologies que tenen a l'abast no implica, en absolut, que en sàpiguen dur a terme un millor aprofitament. Es pot sebre manejar molt bé les xarxes des d'un punt de vista tècnic i fer-ne un ús infecte des d'una perspectiva estrictament pràctica.
El soroll, encara que pugui parèixer mentida, porta a l'aïllament. A la societat occidental en general, els jóvens cada dia estan més aïllats. La tecnologia hi contribueix, però no n'és l'única causa (ni potser la més important de totes). Varen impactar molt els reportatges sobre aquells jóvens coreans (del sud, per descomptat) que es tanquen a la seua habitació i de vegades s'estan anys sense sortir-ne, perquè a través de les maquinetes ja tenen tot allò que pensen que necessiten. O el dels mateixos al·lots que inverteixen diners que no tenen i que després algú ha de tornar perquè es dediquen a les apostes en línia des de les més tendres edats. El comú denominador d'aquests infants és que viuen aïllats, reclosos en ells mateixos, pendents només dels seus desigs més immediats i dels impulsos que els arriben combinats amb una necessitat imperiosa de satisfer-los a l'instant.
La reconcentració en un mateix resulta una de les característiques bàsiques de la malaltia mental (en general). De manera que moltes vegades hom no pot distingir fàcilment entre els primers símptomes d'una malaltia mental greu o, posem per cas, un egoisme exagerat, un mirar només per un mateix (o, de vegades, fins i tot, amb símptomes de dolentia personal, de mala fe o de mala voluntat). I, tornant a l'educació en les emocions, no pens que fer estar els adolescents escoltant-se permanentment a si mateixos ajudi gaire a modificar l'encarament dels problemes de què parlam. Escoltar-se moltíssim a un mateix pot ser tan dolent com no escoltar-se gens ni mica. S'ha d'anar molt amb compte a l'hora de trobar l'equilibri adequat, en la qüestió de la gestió de les emocions. Prou costa arribar a entendre-les, arribar a detectar-nos-les, com perquè encara ens hi hàgim de reconcentrar perquè així ens ho imposen a través del sistema educatiu.
Contràriament a la reconcentració sobre un mateix, la ment sana s'obre a l'exterior, interacciona amb els altres, estableix vincles i contactes, crea xarxes, multiplica les relacions entre les persones. Al cap i a la fi, la ment sana es preocupa pels altres. Educar en la preocupació pels companys, en l'altruisme, en la voluntat de generar beneficis en els altres hauria de constituir, des del meu punt de vista, un dels antídots contra la plaga de problemes de salut mental que afecten avui dia els nostres jóvens i adolescents. Qui es preocupa pels companys, qui treballa per resoldre els problemes que té un amic, qui ajuda els col·legues que tenen més dificultats per sortir-se'n en una determinada matèria tendrà més defenses davant els problemes de salut mental que sempre assetgen aquest segment de la nostra població.
La nostra societat fomenta, descaradament, l'individualisme més brutal. Ben aviat, els al·lots, emmirallant-se en els adults, pensen en el seu profit, en com se'n poden sortir (cadascun d'ells individualment), i tendeixen a fer-se cada vegada més insensibles als problemes de la resta de les persones amb les que conviuen. És en aquest individualisme, sempre aïllant, on hem d'anar a buscar una de les arrels, i ben fonda, dels problemes de salut mental que els nostres al·lots i al·lotes pateixen. Educar-los en l'altruisme, per tant, podria ser un antídot. I s'hauria de fer no només per salut mental, sinó per educar en valors (ara que també se'n parla molt, potser massa).
