Ja no queda molt, el 8 de març és ben a prop i convé preparar-nos per una celebració com cal. No és un any fàcil pel Moviment Feminista en general, així i tot hi hem de posar tota la voluntat, tots els esforços perquè els carrers tornin a ser plens de persones que, amb alegria, reivindiquem el 8 de març com el dia de les dones, de les dones treballadores, de totes les persones que volen la igualtat real i superar el patriarcat.
Deia que no és un any fàcil, però immediatament m’ha vengut al cap, quin any ho ha estat? Cap, realment. Potser després de l’èxit de la mobilització de l’any 2018 pensàrem que l’onada es mantindria sempre endavant i en part ho va ser els anys següents... després la pandèmia. Recordeu que el 8 va ser la darrera manifestació multitudinària abans del confinament del 2020? Molta gent a Palma, per les avingudes, molta alegria. Després crítiques ferotges de les dretes, les extremes, per si havíem viscut un focus de contagi innecessari. Qui ho podia preveure?
Ara vivim un moment d’incertesa, de possible desmoralització dels feminismes com apuntava Ana Requena al mitjà digital El Diario, aquests dies. Us el recoman, cercau-lo a les xarxes. Té raó en bona part, els feminismes viuen, com a moviments diversos, un moment difícil per la seva divisió. Les iniciatives legislatives progressistes, impulsades des de fa anys des dels carrers, com la llei Trans, la llei del Sí només és Sí, han motivat divisió entre les forces polítiques d’esquerres, que s’ha traslladat al Moviment i l’ha afeblit. O a l'inrevés, no ho sé, vull dir,qui ha traslladat a qui, si la divisió de les forces polítiques o la mateixa al si del Moviment... Divideix i guanyaràs és més vell que el pastar, i és ben vigent.
Els atacs ferotges que ha rebut el Ministerio de Igualdad, la seva ministra i tot l’equip m’han recordat els rebuts, fa anys, a Bibiana Aído, o la de Sanitat Leyre Pajín, per part dels mateixos masclistes furibunds de les dretes més carpetovetòniques, per cert, socialistes ambdues.
És cert que vivim una legislatura novedosa, de gobierno en coalición, cosa que mai s’havia vist a l’Estat espanyol. Que el PSOE s’havia acostumat al bipartidisme i l’alternança, sense necessitat de socis. Ara ha aconseguit governar gràcies no només al partit d’esquerres que és present al Consell de Ministres, sobretot gràcies al suport parlamentari de les forces sobiranistes de la perifèria ERC, EHBildu, BNG, Compromís, Máspaís... En una paraula, viu la fi del bipartidisme i li costa molt aprendre a negociar, a dialogar, a pactar, passa a passa.
I justament amb les lleis feministes apareix la pitjor forma de negociar, amb agror, amb intervencions públiques, amb pressions de tota mena. Difícil és el camí, que hem de fer caminant, com deia el poeta Antonio Machado, però aquest amb moltes pedres i dificultats.
No ens acovardim, ni caiguem en el desencís o la decepció, potser en tenim molts motius però per damunt d’aquests de la intel·ligència, tenim els de la voluntat, que el patriarcat és molt fort i no ens ha de guanyar, que moltes de les nostres visqueren temps difícils i foren capaces d’avançar amb totes les dificultats del món, que la igualtat, el respecte entre persones els hem de guanyar cada dia, i mereixen tot el nostre suport i esforç perquè allò que tenim davant, el patriarcat, les desigualtats, les injustícies, en una paraula el capitalisme depredador no volem que sigui el guanyador.
I enmig de la preparació cap al 8 de març, continuem tenint present la realitat, la dura realitat, l’any 2023 que hem començat ja tenim la trista estadística de 12 dones assassinades, i una nina de vuit anys per la violència masclista.
Continuem solidaritzant-nos amb el poble kurd, el poble turc i el poble sirià, que han perdut les esgarrifoses xifres de persones mortes pels terratrèmols viscuts, per les dificultats que viuen per rebre la imprescindible solidaritat de tots els pobles dels països veïnats, dels més rics de l’Occident europeu. No els oblidem no volem caure en la indiferència.
El 8 de març d’enguany els tindrem presents, no ho dubteu.
