Em referesc a una certa desconnexió en la crítica sobre els successos narrats i la naturalesa de l’Estat. I també, alguna contradicció, fruit de l’acceptació acrítica respecte al rol real que juguen els estats realment existents i els seus “cossos i forces de seguretat”, quan moltes veus –algunes d’elles de gran autoritat democràtica– reclamen al mateix Estat l’autocorrecció i autocrítica de les seues pràctiques. Que la ciutadania, en general, ens puguen alarmar més o menys aquestes pràctiques d’espionatge policial o el sabotatge a la participació popular i democràtica, entra dins del que és normal que hom podria esperar dins d’un Estat que es vanta de la seua qualitat democràtica, però, tanmateix, hem de ser conscients que eixes activitats (antidemocràtiques i inhumanes), formen part inseparable de la seua naturalesa des de la mateixa constitució dels estats moderns.
De fet, la permanent i matxacona publicitat -a vegades directa, moltes altres vegades més subliminars- relativa a lloar les bondats envers la ciutadania de determinades unitats policials o militars (policia de proximitat, de trànsit, de rescat de persones en risc, UME, etc.) formen part de la justificació reiterada d’altres unitats policials -el nucli essencial- la missió de les quals és el control polític i social de la majoria de la població a dins de cada societat. De fet, la pràctica totalitat de les activitats policials/militars de caràcter humanitari podrien ser perfectament executades per unitats civils que no formaren part de cap cos armat. Crec, però, que fa ja massa temps, que per raons d’índole ideològica, la renúncia als grans relats històrics, l’abraçada acrítica al postmodernisme i al pensament líquid, ens ha portat a oblidar la naturalesa dels estats, i per extensió la naturalesa dels cossos policials i el paper que hi juguen. Crec que ens convé, almenys en l’àmbit teòric, fer dos passos enrere per a poder començar a fer un pas endavant. Permeteu-me una invitació al debat a partir de reflexions de persones molt significatives:
Aquesta mena d’activitats policials, possiblement legals, però totalment il·legítimes, semblen donar la raó al sociòleg alemany i teòric del liberalisme Max Weber, segons el qual un Estat és una unitat política que manté el monopoli de l’ús legítim de la violència. Però podem qualificar de legítim infiltrar-se en els moviments socials o polítics? En cap cas. De fet, la definició de Weber sembla pensada només en relació amb un estat liberal (burgés), on el paper de l’estat ha de limitar-se a garantir determinades llibertats cíviques i polítiques, però no pot modificar la relació entre les classes socials, ni intervenir en relació amb els drets socials i econòmics.
Tant Kropotkin com Bakunin i altres teòrics de l’anarquisme, sostenen -amb alguns matisos entre ells- que l’Estat és l’estructura de poder que pretén tenir el monopoli de l’ús de la força sobre un territori i la seua població, i que és reconegut com a tal pels estats veïns. Segons Marx, l’Estat és un òrgan de dominació de classe, és la creació d’un ordre que legalitza i referma aquesta opressió, esmorteint els xocs entre les classes. Engels, en una definició complementària, afirma que és, més aviat, un producte de la mateixa societat en arribar a una determinada fase de desenvolupament; és la confessió que aquesta societat s’ha enredat amb si mateixa en una contradicció insoluble, s’ha dividit en antagonismes irreconciliables, que és impotent per a conjurar.
Al seu famós i poc llegit llibre L’Estat i la Revolució, Lenin insisteix que en aquestes frases de Marx i Engels estan expressant amb tota claredat la idea fonamental del marxisme sobre l’Estat. Com a creació historico-social té, però, un seguit de característiques bàsiques, com ara l’agrupació dels seus súbdits segons divisions territorials o la instauració d’un poder públic, dotat d’una força armada i d’institucions coercitives de tota mena i d’un cos de funcionariat per a gestionar-la. Aquestes institucions proporcionen «força» a l’Estat, una força que brolla de dins la mateixa societat, però que s’hi situa al damunt i que se’n divorcia cada vegada més.
Antoni Gramsci va introduir el concepte d’Hegemonia o Bloc Social Hegemònic amb l’objectiu que el qüestionament del monopoli burgés de la violència, no fora reduït a la simplificació en què havia esdevingut el concepte de Dictadura del Proletariat com a forma transitòria envers un nou Estat. El concepte d’hegemonia parteix d’analitzar com en un determinat sistema institucional, el poder és hegemònic quan la comunitat política (el poble) l’accepta. Això vol dir que la dominació no és producte només de la coerció sinó també del consens. Quan la situació entra en crisi, quan els interessos del poble, de les classes populars, de les persones oprimides o excloses no són satisfets, aquests adquireixen consciència. Es tracta d’una consciència col·lectiva crítica que possibilita la ruptura del consens i es presenta com a dissens social. És la crisi de l’hegemonia, de la legitimitat del sistema polític, és la crisi de l’Estat.
Davant d’aquesta crisi cal construir una nova hegemonia. El poder del poble com a hiperpotència crítica i autoorganitzada es construeix a baix i des de baix. S’acumula força des de la unitat del poble en lluita i dels agents socials i polítics. La praxi de l’alliberament és eixa mateixa construcció de la unitat. És l’acció dels subjectes que han esdevingut actors que edifiquen el nou consens, la nova hegemonia, des d’una nova cultura de la política pel i per al poble. Els moviments populars han de saber traduir les reivindicacions de tots els sectors en lluita, perquè a través del mutu coneixement, diàleg i inclusió en la seua pròpia reivindicació de totes les altres reivindicacions, es puga anar construint aquesta nova hegemonia que ha de ser sostinguda per tot el poble, transformant-se en la nova proposta de praxi d’alliberament individual i col·lectiva.
A la seua obra El capitalisme històric, Immanuel Wallerstein va assenyalar que la construcció dels estats moderns no es poden deslligar del procés d’acumulació del capital a escala transnacional. Així, ens diu que “la concentració del capital en les zones del centre (del capitalisme mundial) va crear tant la base fiscal com la motivació política per a construir aparells d’Estat relativament forts”. Fer política, continua Wallerstein, és tractar de canviar les relacions de poder en un sentit més afavoridor i poder orientar els processos socials.
Segons Enrique Dussel, sintetitzador de la teoria de l’alliberament, i en relació amb l’Estat, per a l’anarquista extrem qualsevol institució és sempre repressió, opressió, injustícia. En canvi, per al conservador qualsevol institució és perenne i intocable. Tanmateix, per a una política realista i crítica (revolucionària) les institucions són necessàries, malgrat que mai són perfectes; són entròpiques, i per això sempre arriba el moment en què han de ser transformades, canviades o anihilades. Les institucions són condicions condicionades condicionants i com a tals són mediacions de factibilitat. La macroinstitució de la factibilitat és la societat política (en sentit gramscià) o l’Estat en sentit restringit.
Aquesta breu i limitadíssima ressenya, és només una invitació a treballar una millor conceptualització de l’Estat, per a ajudar-nos a aprofundir en la crítica política de les pràctiques policials contra les més diverses formes de participació democràtica de la ciutadania.
