Dit això, si que entrarem a analitzar de com hem arribat a aquesta situació i com el PSOE i ER intenten imposar aquest relat. De la deriva d’Esquerra ja ho hem parlat en aquestes pàgines en diversos articles des del moment que van barrar el pas a la investidura de Carles Puigdemont al gener de 2018. Des d’aquell moment, mirem a Esquerra de reüll. Parafrasejant a Jean-Paul Sartre “Miro de reüll, les víctimes que respecten als seus botxins”.
Aquesta situació, ens recorda l’actuació del PCE i del PSUC en l’anomenada transició, ja que sense haver aconseguit pràcticament res, van acceptar la monarquia només per ser legalitzats. Recordeu que ho van fer en plena Setmana Santa de 1977 i aquell mateix any van signar els anomenats Pactes de la Moncloa per assegurar-se la pau social i en conseqüència la desmobilització popular. En definitiva, es tractava d’esvair la ruptura que reclamava el carrer per assegurar-se la reforma.
Ara, el PSOE de Pedro Sánchez va donar a conèixer públicament el pacte amb ER (que en el fons és un intent que s'aproxima més a la sedació del moviment popular cap a la independència) en un programa de televisió amb poca audiència en uns moments que el seu partit era atacat arreu a causa de les declaracions de l’ex-ministre Barrionuevo sobre vinculació del govern socialista espanyol amb els GAL. A partir d’aquest moment es va esvair la polèmica i tota la caverna mediàtica i els partits de la dreta i ultradreta espanyola es van centrar en atacar a Sánchez per perdonar als sediciosos catalans a canvi de tenir assegurats l’aprovació dels pressupostos. Per sortir-ne del pas, Pedro Sánchez s’ha presentat aquest cap de setmana davant de l’opinió pública espanyola com a més patriota que el PP i Ciudadanos, tot dient que ell hauria aplicat l’article 155 molt abans de l’1 d’Octubre de 2017, amb l’ha afegit que no s’hauria d’haver arribat al conflicte amb Catalunya. Per acabar d’arrodonir la jugada, assegura que Carles Puigdemont ha de tornar a Espanya per rendir comptes amb la justícia espanyola.
En conjunt una operació d’Estat ben planificada sota l’òptica parlamentària per assegurar-se la governabilitat a Espanya i a Catalunya amb l'aprovació dels pressupostos (allò que es diu un canvi de cromos). Del conflicte polític ja ni se’m parlar ni a la Taula de diàleg. Com passava durant el judici del procés, el tema judicial embolcallava el polític i tal dia farà un any. Com va dir Rubalcava abans de morir, als independentistes cal guanyar-los a les urnes i aquest serà el proper pas, un cop ja han abraçat a ER.
Es per això que cal prendre la iniciativa de nou el més aviat possible, tenint en compte que governi qui governi a Espanya mai no seuran a una Taula per parlar de l’Autodeterminació de Catalunya, però tornaran a pactar qüestions efímeres, per anar dilatant el problema polític, com diuen ara els ecologistes sobre la crisi climàtica, "bla, bla, bla..."
Sabem també, que no han mesurat prou la seva estratègia a mig i llarg termini. D’entrada, ni el PSOE ni Espanya no han ofert un projecte per Catalunya, més enllà de la repressió. L’existència d’exiliats polítics catalans els hi genera una incomoditat política, així com els milers de causes obertes. D’altra banda, Europa no ha dit encara la seva darrera paraula sobre el procés i una gran majoria de catalans encara no han abaixat la guàrdia, tot i que hagin desconnectat d’una gran part dels partits.
Nosaltres vam guanyar l’1 i 3 d’octubre a tot un estat imperial i ho podem tornar a fer si ens hi posem. No tenim res a perdre, ni mirem amb cara d’odi, però no anirem aquest cop amb el lliri a la mà.
