Podríem comparar l’evolució de l’independentisme català amb les edats d’una persona. Ara estaríem vivint, podríem dir, una certa crisi de maduresa. De quan algú acumula ja unes quantes rebregades i frustracions i això li fa veure els somnis d’una altra manera. Amb més experiència, és clar. Amb més amargor, sovint també. Sense renunciar-hi, això mai.
Les fases anteriors han estat igualment necessàries. Hi hagut l’adolescència, als vuitanta, quan tot era esclat. Enorme energia però dissipada per no haver pogut consolidar una direcció política. Una primera etapa de maduresa, més endavant, en la qual l’independentisme esdevé una opció socialment més “respectable” però pagant el peatge d’oblidar algunes de les virtuts de la radicalitat juvenil. Es deixa enrere la lluita armada però la passada de frenada porta a pensar que ho aconseguirem, precisament, sense “ni un paper a terra”. I ja hem vist que no.
Conèixer aquestes edats i saber veure-les amb perspectiva, entenent-les i sense necessitat de renegar-ne, només es pot fer des d’una certa acumulació d’experiències. I per això és necessari llegir i escoltar als que fa molt que hi són.
Avui us vull parlar d’en Carles Castellanos, que aquesta setmana en fa vuitanta, i que porta més de sis dècades de militància independentista. Va començar al FNC a principis dels seixanta i la seva biografia (que podreu descobrir al recentment publicat Reviure els fets) reflecteix molt bé l’origen social i ideològic de l’independentisme modern. Als que diuen que la independència no ha de tenir adjectius va bé recordar-los que la justícia social, l’ecologisme o el feminisme no són complements, sinó lluites que comparteixen una mateixa arrel amb l’alliberament nacional. El modern independentisme ja va néixer imbricat amb tot d’altres lluites obreres, veïnals, populars. No en va, la primera detenció d’en Carles va ser, el 1965, per distribuir propaganda sindical.
Aquesta consciència que és social i nacional alhora va estructurar-se a través d’un marxisme que es volia propi i no dogmàtic i és així com en Carles, al costat d’altres companys i companyes, van marxar del Front per fundar el PSAN el 1969. Independència, socialisme, Països Catalans. Després, quan les decepcions de la Transició ja començaven a olorar-se, naixeria el PSAN-Provisional, un nom d’indubtable ressò insurreccional irlandès. És sobretot a partir d’aquest moment que en Carles esdevindria un veritable factòtum de l’independentisme que després se’n diria combatiu i que llavors se’n deia, simplement, independentisme, perquè no n’hi havia cap altre. Seran els anys d’IPC, de Terra Lliure, dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i de l’MDT. La repressió li va significar quatre detencions més (1974, 1981, 1982, 1988) en dues de les quals va ser sistemàticament torturat. També dos períodes d’exili, al 1975 i al 1992, en aquest últim per a escapar de l’Operació Garzón. No totes les peripècies que ha viscut han estat explicades perquè, tímid com és, no li agraden els relats que sonen a històries a la vora del foc.
El Carles que jo vaig conèixer, ara fa vint anys, era una referència mítica d’aquells temps. I tanmateix és una persona ben normal. No parla gaire fort i la seva formació en enginyeria el fa ser sistemàtic en la producció d’escrits, en la planificació, en els terminis. Escarràs i exigent, adquireix per aquests trets una aparença de persona dura i tossuda, si bé és dels que escolta i canvia de parer. I la tossuderia, és clar, ve amb el mateix paquet de la persistència insubornable.
Per a mi, compartir militància amb gent com en Carles, que les han viscut de tots colors i malgrat tot no s’han rendit; que s’hi van implicar quan l’horitzó era llunyà i el camí, costerut; que ho han donat tot sense esperar res a canvi; per a mi, deia, és de les coses que més m’enorgulleixen. Perquè n’he après el valor de la continuïtat i del compromís militant i perquè m’ha vacunat contra l’adamisme, és a dir la idea de creure’ns els primers i els més especials. Un bon antídot contra el derrotisme imperant: no estem tan malament i el que cal és arromangar-se.
El trobareu a moltes mobilitzacions independentistes, amb la Teresa. A les més grans i àmplies i també a aquelles més petites que alguns miren per sobre l’espatlla, per allò que dèiem de les edats passades. Però tenir sis dècades de perspectiva i trajectòria et permet veure que, de l’esperit resistent, en poden sortir bons salts endavant.
Pels teus vuitanta, Carles, i per molts més. Amb el deure pendent de l’homenatge que mereixes per ser dels que, a més de somiar, com deia aquell, has sentit el deure de creure en aquest somni.
