Es tracta de dues persones cabdals en el moviment independentista contemporani. Creus que han estat poc reconegudes, silenciades o no suficientment reivindicades?
Penso que tant l’Eva com el “Cala” van combinar la formació, l’activisme i el compromís polític amb una dedicació professional molt seriosa i reconeguda a la docència i investigació universitària en història en el cas de l’Eva i a l’activitat social i cultural a més de treballador en el sector de la impremta en el cas del “Cala”. Ni l’una ni l’altre van dedicar-se professionalment a la política institucional de càrrecs –cosa que els hauria donat popularitat i possibles reconeixements- sinó que, inserits en un ambient i formació familiar de catalanitat, republicanisme i lliure pensament van orientar-se molt joves cap a l’ independentisme d’esquerres, obviant sortides més reconegudes com la militància en sectors oberts de l’església catòlica d’aleshores o en el PSUC, que era el partit antifranquista més reputat. Van viure intensament, doncs, la militància clandestina en un moviment d’alliberament nacional i social severament perseguit des dels seus inicis contemporanis.
Més que parlar de silenciament o poc reconeixement jo pensaria més aviat en el títol que van posar al vídeo dedicat al “Cala”: Llavors de Llibertat: Cala i la generació oblidada. Hi ha hagut una tendència a l’oblit, en el seu cas, que ha estat compartida per altres patriotes molt rellevants: penso , per exemple, amb la parella Manuel Viusà – Gertrudis Galí crec que també poc reconeguda. Hi ha centenars i centenars de lluitadors patriotes massa oblidats o ignorats molt injustament.
Hi ha una sèrie de fenòmens i circumstàncies combinats que aporten alguna explicació: en primer lloc una tendència que han estudiat alguns politòlegs i sociòlegs que l´han batejada com “adamisme” per Adam, el primer humà bíblic que neix de la voluntat de Déu sense pare ni mare: en política l’adamisme porta a no reconèixer els predecessors d’un pensament o grup: cada grup o partit es creu que ha nascut com una novetat absoluta i així es tendeix a trencar els fils amb els antecessors com si no haguessin existit.
En segon lloc hi ha l’enemic repressor dedicat a fomentar l’oblit i a trencar els lligams i els fils que donen continuïtat i acumulen història respecte de l’acció i el pensament de l’independentisme i els independentistes.
Un tercer factor el du aparellat els llargs anys d’activitat clandestina, cosa que fomenta que no hi hagi massa documents i imatges d’accions i escrits que més valia que no caiguessin en mans repressives i, de retruc, perjudica la continuïtat i la transmissió d’experiències d’una generació a l’altra. Fins fa poc no eren freqüents estudis, memòries, documentació, debats, imatges etc. assequibles o consultables en arxius i biblioteques.
En quart lloc – i no menys important – hi ha el fet que l’ independentisme contemporani no s’ha escapat de la llarga llista de confrontacions i escissions de la lluita política d’alliberament al llarg dels anys de dictadura i de transició reformista, situació que deixa ferides entre les persones i grups que a vegades queden enquistades al llarg dels anys: per exemple temes com la separació entre el PSAN fundacional i el PSAN-Provisional o el recorregut polític de Terra Lliure o del Moviment de Defensa de la Terra o de la Plataforma pel Dret a Decidir són importants en aquest sentit.
Penso que les investigacions historiogràfiques de l’Eva i la seva activitat docent a les Universitats de Barcelona, Autònoma, i Pompeu Fabra, principalment de l’època moderna catalana i europea dels segles XVI-XVIII van contribuir de manera molt decisiva a obrir noves perspectives sobre la història agrària (la seva tesi doctoral) i la història de les institucions catalanes (el funcionament del model polític, econòmic i social català i, en general, de la corona catalano-aragonesa, tendent a un parlamentarisme sense rei, paccionat, que eixamplava la base social de les institucions i democratitzava les lleis (els Tres Comuns, el Consell de Cent, el Tribunal de Contrafaccions...). Un llibre que jo aconsello llegir és el titulat Per la revolució catalana que conté un excel·lent estudi introductori d’Albert Botran i un recull imprescindible de textos històrics i polítics i entrevistes de l’Eva.
Sí, en el primer PSAN fundacional i sobretot en el PSAN-Provisional i la seva conversió en Independentistes dels Països Catalans (IPC). L’estratègia de l’independentisme contemporani sempre ha considerat que el marc nacional dels Països Catalans és l’ escenari polític i organitzatiu del Moviment d’Alliberament Nacional i Social; que calia partir de la necessitat de liquidar els instruments polítics i socials de dictadura i de construir organitzacions pròpies lliures del secular sucursalisme i subordinació als estats espanyol i francès; el No, des del començament, a la Constitució espanyola del 78 va ser clau i la construcció o també la recuperació d’un imaginari de llocs de lluita, de lemes, símbols i aliances també. Així es va recuperar el Fossar de les Moreres, o es va proposar la bandera amb l’estel roig, símbol de la lluita obrera, i lemes que encara ara són utilitzats com “ni França, ni Espanya, Països Catalans”, “Fora les forces d’ocupació” “No volem ser una regió d’Espanya, no volem ser un país ocupat...” In-inde-indepencia” “Visca la Terra “... organitzacions sectorials com els Col·lectius Obrers en Lluita (COLL), Grups de Defensa de la Llengua (GDL), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), l’organització i acció en el seu moment de Terra Lliure (TLL) s’inscriuen en aquesta estratègia, així com l’estratègia internacional de la Carta de Brest o les declaracions polítiques ETA-PSAN-P-UPG. Tot aquest moviment va continuar i va influir tant en l’Assemblea de Catalunya com en els moviments populars posteriors com les Consultes sobre la Independència, la Plataforma pel Dret a Decidir, l’Assemblea Nacional Catalana, la Consulta del 9 N i el referèndum del 1-O
El “Cala” va arribar a viure els moviments de la Plataforma pel Dret a Decidir i l’Eva va participar activament en la consulta del 9N-2014 i en el referèndum de l’1-O. Ja a l’hospital vam brindar amb les infermeres el dia que el president Puigdemont va sortir lliure de la presó alemanya...
Ha estat i és un camí necessari. Des que érem quatre gats fins als esdeveniments de l’octubre del 2017, que jo considero que ha estat la més gran mobilització de masses, un veritable exercici d’autodeterminació popular que marcava un augment de la conscienciació independentista molt clar, han passat unes quantes dècades en què no sempre el moviment d’alliberament nacional hem tingut la força i l’instint de tenir poder per avançar cap a la independència i el socialisme: no varem aconseguir aturar els efectes nocius d’operacions com la de Terradelles, les lleis d’amnistia que afavorien els feixistes, el restabliment de la monarquia sense preguntar-ho, la domesticació d’un sindicalisme mesell, una constitució que buscava i beneïa tot això i imposava un supremacisme lingüístic a favor del castellà... Tot això l’Assemblea de Catalunya i els seus quatre punts no ho va aturar i el muntatge d’unes autonomies molt vigilades va reforçar el trossejament dels Països Catalans i operacions com el blaverisme valencià. El camí cap a una ruptura independentista, no obstant, s’ha demostrat vàlid políticament perquè ha deixat palès que la Constitució del 78 era un tap per a les aspiracions populars, que les estructures autonòmiques eren instruments subordinats d’opressió, ocupació i repressió, una via més perquè s’exercís un saqueig econòmic, polític i cultural propi d’un actuació colonial espoliadora.
La salut de la llengua i cultura catalanes és precària i no dic que estiguem perdent la batalla, però no estic segura que l’estiguem guanyant sobretot entre el jovent, al carrer i a les xarxes i pantalles telemàtiques. Hi ha una sèrie de xifres que demostren que la vitalitat de la llengua és encara notable: és la 27a llengua del món en pes econòmic, està incorporant contínuament nous parlants, malgrat tot té un peu situat a l’ensenyament i no ha perdut tota la capacitat de transmissió generacional i té una literatura i creativitat potents. Però sabem –només escoltant pels carrers, pels transports o pels llocs de treball i oci o fent-nos conscients del nostre propi comportament lingüístic- que la llengua catalana no té assegurada la seva supervivència a cap dels seus territoris, a cap racó de la nació podem assegurar que la llengua catalana sigui la llengua vertebradora de la nostra societat ni en els registres cultes ni en els populars o d’argot; els catalans som més uns agents actius del procés de minorització i substitució que no pas, com ens pertocaria, uns agents actius del procés de recuperació de la sobirania lingüística i cultural. El que ens cal es prendre consciència d’aquesta situació i no autoenganyar-nos ni empassar-nos la mentida interessada que som una nació naturalment i feliçment bilingüe; hem de ser conscients de la força de l’activisme lingüístic i del poder que tenim a les nostres mans només que ens ho proposem. Sembla que en aquests moments revifa la consciència que cal i podem viure en català i que ens encaminem a un horitzó multilingüe amb la llengua pròpia i històrica com referència comuna i com a eina d’intercomunicació de tota la comunitat.
Sí , el tema de la llengua sempre m’ha preocupat i hi he dedicat una pila de reflexions a Llibertat.cat i en diversos fòrums, conferències, escoles d’estiu i accions diverses: com que no hi ha manera de coordinar i de confluir en una sola organització estratègica, jo m’he fet sòcia de la majoria d’organitzacions que treballen per la llengua als Països Catalans i he tractat d’influir en els nuclis de la CUP amb l’objectiu que s’impliqui de manera activa i no únicament de forma retòrica; considero que la cura per la llengua de manera escrita, parlada i fins a l’ús de l’argot més viu i groller demostra el grau d’implicació personal i polític d’un grup i en això la gent de la CUP encara tenim molt camí per recórrer perquè utilitzem una llengua col·loquial molt interferida i pobra.
Això ja ho han dit alguns polítics i molta gent ho pensa: l’acomodament a l’autonomia és molt negatiu per al país en el seu conjunt i per a les classes populars especialment; l’autonomia està basada en un sistema de dependències i submissions polítiques, socials i econòmiques que actualment s’aguanten per un sistema repressiu cada cop més extens i sofisticat que inclou les lleis com la de la immigració, l’espoliació fiscal permanent, l’empobriment deliberat i planificat de sectors econòmics i financers sencers, com el mercat de les telecomunicacions, el trasllat a seus fiscals que afavoreixen el centralisme depredador de l’IBEX 35, el TC. sempre atent a laminar la més mínima norma que afavoreixi els interessos populars en temes d’habitatge, sanitat, educació, serveis socials... i evidentment l’actuació permanent de les clavegueres de l’estat, l’espionatge, la difusió de notícies falses, la destrucció personal dels dissidents... Un tema tan important com la d’una renda bàsica universal està en una fase tan embrionària que no serveix a les famílies per a sortir del forat.
Avui dia ja és clar que hi ha una sèrie de fenòmens, lligats al postfranquisme i a la constitució del 78 i una altre sèrie lligats a l’UE i al capitalisme globalitzador
L’independentisme contemporani vam ser conscients que la Constitució del 78 havia nascut protegint quatre elements clau: la monarquia borbònica, la unitat del Regne d’Espanya, la llengua castellana com l´única obligatòria i amb nom visible enfront de les altres llengües innominades i les Forces Armadas. Tot dins un sistema econòmic de capitalisme industrial i financer protegit pel que seria en el futur la U.E. i els EEUU.
Va ser i és, doncs, un desafiament formidable organitzar un programa polític que posi en qüestió aquests quatre elements i que parli de socialisme i classes populars: era i és un programa per a la immensa majoria i el trencament o ruptura amb l’Estat espanyol i la seva constitució constitueix un punt clau. L’1 d’octubre al Principat va ser un avís molt seriós de cap on va la majoria quan està organitzada des de la base i és aquesta organització de base democràtica i republicana i de clara catalanitat la que està mantenint-se i posant en qüestió les estructures de l’estat. Semblen inamovibles aquestes estructures i així ens ho volen fer creure, però estan més esquerdades i podrides del que volen admetre i ens aquests moments necessiten totes les complicitats repressives i del club d’estats de la UE i la força militar i ideològica dels EEUU per aguantar-se.
I aquí hi ha l’altra bateria d’elements que fan trontollar aquestes estructures monstruoses, inclosa la UE i els EEUU que són el nostre món occidental en el que estem inclosos: la fortalesa occidental està entrant en una fase de col·lapse: no sap viure en pau, li cal continuar la depredació colonial a base de la força militar i l’esclafament de pobles; no vol saber res de la catàstrofe climàtica que amenaça el planeta, no troba o no vol trobar cap mena d’equitat que desmunti el sistema patriarcal i que equipari drets i deures de totes les persones. Tot apunta a que als sistemes imperials s’ha de respondre amb una lliga dels pobles petits que miri de trobar sortides pròpies, intercanvis comercials i socials raonables, que augmentin les perspectives de pau i llibertat mundials.
L’eix nacional dels Països Catalans és per a l’independentisme combatiu un marc estratègic d’acostament i treball conjunt entre els diversos Països Catalans. La perspectiva a mitjà i llarg termini és recuperar una perspectiva global integradora en forma de confederació i donar molta importància a aquells temes que compartim: en primer lloc, la llengua (català/valencià); en segon lloc tot el que deriva de la cultura i els contactes per via digital: “català/valencià a totes les pantalles”, “tenim dret a viure en català/valencià” són campanyes plenament vives i que ha posat en circulació la plataforma “Enllaçats per la Llengua”; en tercer llo,c els temes ecològics que compartim: l’aigua de rec i de mar, la política de conservació del Mediterrani, l’ energia i les renovables... en quart lloc les polítiques socials a favor dels treballadors, la lluita contra l’espoliació fiscal que afecta tots els Països Catalans, la coordinació sindical, la implementació de la renda bàsica universal; en cinquè lloc temes institucionals com la relació entre estructures autonòmiques, diputacions i municipis, sistema universitari i escolar...
L’immens savi que és el valencià Joan Francesc Mira es fa creus, en una entrevista molt recent, de la vitalitat que respira ara mateix el sistema cultural i literari propi al País Valencià i lamenta que el sistema polític no sigui igual de viu, encara que l’ecosistema creat per l’autonomia ell no el valora tan negativament com els catalans del Principat valoren el seu; i igual es podria aplicar a les Illes i a la resta dels territoris de la nació que conserven un nucli molt important de consciència i resistència nacional de base independentista, que va viure amb molta il·lusió i simpatia el referèndum de l’1-O 2017.
Aquesta pregunta no té altra resposta que el sí, per descomptat. Calen i caldran més dones implicades en l’independentisme combatiu i organitzat; dones que parlin, escriguin i intervinguin en tots els aspectes de la vida social i nacional; jo no en tinc cap dubte que aquestes dones hi són i que la seva influència creixerà; està escrit en la línia del futur més immediat que, conforme les estructures patriarcals vagin sent qüestionades i enderrocades, i les societats inverteixin més en educació i formació per a tothom, sobretot en el món de les dones, aquest més del 50% de dones que hi ha al món i, per descomptat als Països Catalans, serà cada cop més protagonista dels canvis profunds que estan en marxa: cal modificar totes aquelles inèrcies que ens porten a dones i homes en tota mena d’opcions de gènere a posicions conservadores dels privilegis adquirits en l’ús del temps, en l’ús de la paraula, en la vida material, intel·lectual i afectiva, en la dedicació a menuts i grans, en llibertat de moviments, que ara estan molt pautats pel món masculí. No serà un canvi fàcil ni ràpid però sí inevitable. Una invasió subtil, diríem.
