"Roure" de nom de guerra, conegut més endavant com a "Charles", Garcia Solé fa memòria personal d’una història de combat i compromís pel país i la seva independència nacional. Els seus records i vivències han estat contextualitzats, a cada moment històric, per Pau Juvillà i Jaume Renyer per fer més accessible al lector els fets descrits, així com més entenedores les reaccions, actituds i respostes de lluita, en aquest cas, de lluita armada independentista, des del FAC, a l’opressió nacional durant els darrers anys del franquisme.
No sabria precisar quan vaig conèixer Carles Garcia Solé, però sí quan en vaig sentir a parlar per primer cop. Era el 1972, i, mentre estudiava filologia catalana a la UB, em treia uns dinerons fent classes de català per a adults, mitjançant la DEC (Delegació d’Ensenyament de Català), situada al passeig de Gràcia, 42, i vinculada a Òmnium Cultural. La secretària de l’entitat era Carme Garsaball, germana de l’actor Pau Garsaball, amb qui un vespre vam comentar l’atemptat contra el monument als Caídos de la Diagonal i, poc després, ja apareixien octavetes reclamant-ne la llibertat dels dos detinguts, “lluitadors antifranquistes, pel socialisme i la independència dels Països Catalans”, Ramon Llorca López i Carles Garcia Solé, acusats dels fets.
De cap manera no podia sospitar llavors que, dècades després, en Charles seria un nom clau en un dels episodis de més ressò de la meva vida: la reunió amb l’organització armada basca, ETA. A ERC, on tots dos vam militar durant anys, sempre que el veia em feia pensar en el polític gallec Xosé Manuel Beiras, pel cabell blanc, abundant i sempre anant per lliure, un xic esbullat. Però eren molt diferents. En Charles sempre ha defugit tota voluntat de presència i visualització pública, lluny de càmeres i micròfons, perquè s’ha vist servint el país des de darrere.
De cap manera no podia sospitar llavors que, dècades després, en Charles seria un nom clau en un dels episodis de més ressò de la meva vida: la reunió amb l’organització armada basca, ETA. A ERC, on tots dos vam militar durant anys, sempre que el veia em feia pensar en el polític gallec Xosé Manuel Beiras, pel cabell blanc, abundant i sempre anant per lliure, un xic esbullat. Però eren molt diferents. En Charles sempre ha defugit tota voluntat de presència i visualització pública, lluny de càmeres i micròfons, perquè s’ha vist servint el país des de darrere.
Home reservat, taciturn i de posat seriós, generós com pocs, ha volgut navegar tothora per les mars de la discreció més absoluta, intentant passar desapercebut, com si no hi fos, però, feliçment, hi era. Mai no ha abandonat alguns tics característics de la clandestinitat, com ara seure als llocs públics de manera que li permeti de mirar a tort i a dret i disposar, així, del control visual del lloc, no cridar mai l’atenció, recelar del més mínim indici d’anormalitat i tenir sempre present, per si de cas, la forma de sortir, amb rapidesa, d’un lloc amb problemes.
Els temes de seguretat, tan poc tinguts en consideració per bona part de l’independentisme català, sempre han estat, per a ell, essencials. Podríem dir que en Charles és, sobretot, un home d’acció per excel·lència. I de poques paraules, però sinceres, amb la certesa que les que diu se les creu des de les conviccions més profundes i que està disposat a defensar-les tant com calgui i fins on calgui. De fet, la seva vida, com ho demostra aquest llibre, és això: el relat d’un compromís amb un país i una causa tan noble com és la seva independència nacional.
Fill de mare barcelonina i pare nascut a Andalusia, representa aquell tipus de patriota irreductible, insubornable, de pedra picada, un català del morro fort capaç de totes les audàcies imaginables per assolir la llibertat de la seva pàtria, assumint-ne tots els riscos, problemes i conseqüències que aquesta decisió personal comporti. Em fa pensar en el perfil clàssic de tants patriotes com hi ha i hi ha hagut, en tantes pàtries sotmeses, per als quals el país sempre és el primer, tot i que això, sovint, acabi passant factura en la vida familiar o professional.
Com tants altres en condicions semblants arreu del món, va agafar les armes per a lluitar contra l’opressió. Aquest tarannà de caràcter insurreccional no ha estat mai un camí de flors i violes i romaní, sinó de patiments, repressió i privacions de tota mena, a vegades en situació de duresa extrema i perill enorme. I com tants altres, aquí, adquirí consciència nacional gràcies a l’excursionisme. S'enquadrà, per primer cop, a la Joventut Obrera d’Estat Català, explicitant així el seu doble compromís, nacional i social, indestriable, per passar a integrar-se, poc després, al FAC.
El maig de 1972, va ser detingut i torturat a l’encara activa comissaria de Via Laietana. I aquell 22 de setembre va ser jutjat en un consell de guerra i condemnat a 20 anys de presó. Empresonat a Segòvia, passarà mesos en cel·les de càstig, fins que en fugirà amb 28 presos més: 24 bascos i 5 catalans. Només quatre ho aconseguiran fins que, ja a França, seran deportats a l’illa bretona de Yeu, d’on Charles i els tres bascos s’escaparan novament. Serà a ERC on ens coneixerem i on viurem experiències del tot positives, engrescadores, apassionants, i en patirem d’altres que pertanyen, obertament, a la categoria més baixa i miserable de l’ètica política.
Vam fer la reunió amb els bascos per expressar la diversitat d’estratègies i prioritats en la respectiva lluita d’emancipació nacional, fent un acte de sobirania parlant amb un grup armat com fan tots els Estats. Allò va ser aprofitat barroerament dins ERC, la política catalana i l’espanyola, per intentar fer-nos miques. Però la història i el vot popular van anar posant cadascú al lloc que mereixia. Després d’allò, tot va ser diferent a les nostres vides, a les de tots quatre.
Personalment, només puc tenir paraules d’afecte, agraïment i complicitat cap als altres tres companys amb qui vaig compartir aquell episodi i tantes coses més. Sé que, al llarg dels anys, n’hi ha hagut molts d’altres, de membres, homes i dones de Perpinyà a Alacant, de Lleida a Palma, però no tinc el més mínim dubte que Charles, Xango i en Jaume N. pertanyen, per dir-ho com el poeta, a “l’escamot dels que mai no reculen”. Ha estat tot un honor la seva complicitat, un privilegi la seva companyia i n’és encara una recompensa la seva amistat. És de tot això que parlarem aquest dijous, 12 de maig a les 19 h, a la llibreria ONA de Barcelona.
Els temes de seguretat, tan poc tinguts en consideració per bona part de l’independentisme català, sempre han estat, per a ell, essencials. Podríem dir que en Charles és, sobretot, un home d’acció per excel·lència. I de poques paraules, però sinceres, amb la certesa que les que diu se les creu des de les conviccions més profundes i que està disposat a defensar-les tant com calgui i fins on calgui. De fet, la seva vida, com ho demostra aquest llibre, és això: el relat d’un compromís amb un país i una causa tan noble com és la seva independència nacional.
Fill de mare barcelonina i pare nascut a Andalusia, representa aquell tipus de patriota irreductible, insubornable, de pedra picada, un català del morro fort capaç de totes les audàcies imaginables per assolir la llibertat de la seva pàtria, assumint-ne tots els riscos, problemes i conseqüències que aquesta decisió personal comporti. Em fa pensar en el perfil clàssic de tants patriotes com hi ha i hi ha hagut, en tantes pàtries sotmeses, per als quals el país sempre és el primer, tot i que això, sovint, acabi passant factura en la vida familiar o professional.
Com tants altres en condicions semblants arreu del món, va agafar les armes per a lluitar contra l’opressió. Aquest tarannà de caràcter insurreccional no ha estat mai un camí de flors i violes i romaní, sinó de patiments, repressió i privacions de tota mena, a vegades en situació de duresa extrema i perill enorme. I com tants altres, aquí, adquirí consciència nacional gràcies a l’excursionisme. S'enquadrà, per primer cop, a la Joventut Obrera d’Estat Català, explicitant així el seu doble compromís, nacional i social, indestriable, per passar a integrar-se, poc després, al FAC.
El maig de 1972, va ser detingut i torturat a l’encara activa comissaria de Via Laietana. I aquell 22 de setembre va ser jutjat en un consell de guerra i condemnat a 20 anys de presó. Empresonat a Segòvia, passarà mesos en cel·les de càstig, fins que en fugirà amb 28 presos més: 24 bascos i 5 catalans. Només quatre ho aconseguiran fins que, ja a França, seran deportats a l’illa bretona de Yeu, d’on Charles i els tres bascos s’escaparan novament. Serà a ERC on ens coneixerem i on viurem experiències del tot positives, engrescadores, apassionants, i en patirem d’altres que pertanyen, obertament, a la categoria més baixa i miserable de l’ètica política.
Vam fer la reunió amb els bascos per expressar la diversitat d’estratègies i prioritats en la respectiva lluita d’emancipació nacional, fent un acte de sobirania parlant amb un grup armat com fan tots els Estats. Allò va ser aprofitat barroerament dins ERC, la política catalana i l’espanyola, per intentar fer-nos miques. Però la història i el vot popular van anar posant cadascú al lloc que mereixia. Després d’allò, tot va ser diferent a les nostres vides, a les de tots quatre.
Personalment, només puc tenir paraules d’afecte, agraïment i complicitat cap als altres tres companys amb qui vaig compartir aquell episodi i tantes coses més. Sé que, al llarg dels anys, n’hi ha hagut molts d’altres, de membres, homes i dones de Perpinyà a Alacant, de Lleida a Palma, però no tinc el més mínim dubte que Charles, Xango i en Jaume N. pertanyen, per dir-ho com el poeta, a “l’escamot dels que mai no reculen”. Ha estat tot un honor la seva complicitat, un privilegi la seva companyia i n’és encara una recompensa la seva amistat. És de tot això que parlarem aquest dijous, 12 de maig a les 19 h, a la llibreria ONA de Barcelona.
