“Així, l’exèrcit de Franco entrà a Barcelona el dia 26 a la tarda. La meva temença, puc dir el meu pressentiment, s’ha confirmat. La capital de Catalunya ha estat ocupada el mateix dia de l’aniversari de la batalla de Montjuïc. Les divisions navarreses i marroquines han pres, al cap de prop de tres segles, una revenja de la victòria catalana del 1641 damunt l’exèrcit del Marquès de Los Vélez”. Aquestes eren les notes d’Antoni Rovira i Virgili en la seva marxa cap a l’exili, el 1939, que van quedar recollides en la seva obra emblemàtica Els darrers dies de la Catalunya republicana.
Qui sap si els feixistes van alleugerir la marxa per tal de fer coincidir les dates i cobrar-se, tres-cents anys després, la venjança per una derrota estrepitosa i imprevista de la Guerra dels Segadors.
Entre les set i les vuit del matí del 26 de gener de 1641, l’exèrcit espanyol va començar l’atac al fort de Montjuïc “ab un gran alarit de Viva España”. Havien decidit aquella maniobra amb les informacions del qui n’havia estat comandant, Josep de Rocabertí, que uns dies abans s’havia passat a l’enemic i, en la seva traïció, havia fet notar les deficiències defensives de la fortificació. Unes febleses que van poder ser compensades amb la gran entrega de la població barcelonina, que es va afegir als soldats franco-catalans per a repel·lir l’atac. Els cronistes parlen que l’entusiasme popular feia que als mosqueters no els fos necessària la forquilla on recolzar l’arma, ja que es podien servir “en lloch de ella dels muscles dels que los estaven devant”. També les dones, tot i la prohibició expressa, van acudir a la batalla: “algunas yvan vestidas como hombres, otras con espadas desnudas en las manos, otras con puñales, pedreñales y varias armas”. Finalment, cap a les tres de la tarda, la desbandada de l’exèrcit espanyol marcava l’inici de la victòria: “empeçaron a bolber las espaldas, dexando armas, echando vanderas, hiriendo unos a otros con sus picas, y no corrían más los soldados que algunos cavos que los mandavan”. Els foren arrabassades catorze banderes que van ser exposades al Palau de la Diputació i s’explica que la gent de la ciutat “acudían todos a verlas y llenos de pasmo de ver tanta bandera rendida en poco tiempo, celebravan la facción con el silencio”.
La memòria de la batalla de Montjuïc és viva gràcies a alguns llibres, com l’excel·lent 1640 d’Antoni Simon, d’on procedeixen totes les cites que heu llegit. També gràcies als noms dels carrers del barri del Poble Sec, llavors una falda de la muntanya deshabitada per ser fora muralles. I a partir d’una altra efemèride, l’ametrallament el 1979 per part de la policia de Martí Marcó, militant de Terra Lliure, el 26 de gener va ser una data reivindicada com a Dia del Combatent Català.
És una memòria que desentona amb el tòpic noucentista del poble comerciant i pacífic i que ens recorda que l’esperit bel·licós, com s’hi va referir el gran Ferran Soldevila, ha format part de la nostra història tant o més que la propensió negociadora. Però més interessant que això ens resulta, per als nostres dies, entendre què portava el poble barceloní, i català, a l’entusiasme en el combat. Què defensaven aquella gent del comú, aquells artesans agremiats, que s’havien unit als soldats en la batalla de Montjuïc?
El 1640 Catalunya va viure una revolució política. La defensa de les institucions pròpies, juntament amb el rebuig de la repressió espanyola (allotjaments de tropes, crema de Santa Coloma de Farners i de Riudarenes…), havien eixamplat el bloc social que participava de les decisions polítiques. La Junta General de Braços convocada per Pau Claris el 10 de setembre va ser ampliada amb molts representants de l’estament popular i va funcionar com un Parlament sense rei, una excepció en l’Europa del moment. Per bé que Catalunya no es va proclamar república, va funcionar com a tal després de trencar amb el rei espanyol Felip IV i abans que Lluís XIII de França jurés les constitucions i es convertís en sobirà del Principat el 30 de desembre de 1641.
Eva Serra, una altra de les grans, explicava que “és una constant en la història de Catalunya que la ruptura amb l’Estat democratitza les lleis i prima la justícia social”. I la Revolució Catalana de 1640 n’és un dels exemples més vius, poc conegut tot i que inspira el nostre himne. D’aquell 26 de gener ressona l’esperit d’un poble que vol governar-se, que prefereix unes institucions representatives i quasi-republicanes, capaces d’obrir-se als sectors populars, més que no pas una monarquia de tendència absolutista, aristocràtica, imperial i militarista. Parlem de fa segles però la memòria l’hem anat transmetent i per això, quan convé seguem cadenes.
