Arran d'un problema complex, com el que enfronta Ucraïna i Rússia, les respostes simples no aclareixen gran cosa i cal endinsar-se en la complexitat
La situació que ha esclatat a Ucraïna després del reconeixement de la independència de les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk per part de Rússia ha suscitat una certa discussió sobre com hi ha de reaccionar l’independentisme català. Al nostre país el moviment per la independència és molt plural i, per tant, inclou gent que sosté totes les posicions imaginables, també respecte a aquesta qüestió. Aquest article no vol ser, per tant, cap guia per a ningú ni reflecteix res més que les meues idees, però espere que ajude a aclarir conceptes i actituds que en aquest cas concret són especialment complexos.
1. La independència de Donetsk i Lugansk és un exercici del dret d’autodeterminació?
El dret d’autodeterminació té un problema, que és que tothom el reconeix, però ningú no es posa d’acord en qui el pot exercir. I en aquest cas passa això. Les repúbliques populars de Donetsk i Lugansk –i Rússia– invoquen el dret d’autodeterminació dels pobles per a justificar les seues accions. I poden fer-ho, efectivament, gràcies a la inconcreció d’aquest dret.
Ara, el dret d’autodeterminació és pensat sobretot per a proporcionar un suport legal als moviments d’emancipació nacional. En canvi, en aquest cas concret la reivindicació de l’autodeterminació apareix com un instrument de l’imperialisme rus sobre Ucraïna, cosa que origina una situació poc habitual.
2. Donetsk i Lugansk tenen el dret de proclamar-se independents?
Sí. Tothom té el dret de proclamar-se independent. Qualsevol comunitat humana que vulga constituir un estat propi hauria de poder-ho fer.
3. I Ucraïna té el dret de reivindicar el seu territori i negar aquesta independència?
També. I pel mateix dret d’autodeterminació. Ucraïna va fer el seu procés al final de la Unió Soviètica i d’aquest procés en va emergir l’actual estat ucraïnès en les fronteres reconegudes internacionalment. Més tard, la població de Crimea i la de les dues regions del Donbass han qüestionat la seua pertinença a Ucraïna i han expressat la preferència per Rússia. Això s’hauria pogut resoldre políticament sense haver de trencar Ucraïna, però no ha estat així.
La qüestió clau, però, és saber si hi ha un “poble de Donetsk i Lugansk”, diferenciat del poble rus i que vol constituir un estat propi o si, en realitat –i jo crec que passa això–, parlem més aviat d’una població russa que ha quedat dins Ucraïna, de manera que les proclamacions d’independència només són un instrument per a canviar les fronteres reconegudes entre Rússia i Ucraïna.
4. Aleshores es pot dir que totes dues parts tenen el mateix dret?
No. La clau rau en la frontera, en la modificació de la frontera. Amb motiu de la sentència del Tribunal de l’Haia sobre Kossove, va quedar clar que la idea que les fronteres d’un estat són inviolables només s’aplica a una agressió des de l’exterior, des d’un altre estat. Totes les fronteres són inviolables pels estats veïns però, en canvi, es poden modificar des de dins per a crear un nou estat independent. I en aquest cas sembla molt clar que les dues independències proclamades només són un estratagema rus per a modificar la frontera a favor seu, fet que posa en dubte si es tracta d’un exercici d’autodeterminació real o no.
5. Quin argument hi ha per a acusar Rússia d’imperialisme en aquest cas?
A banda consideracions històriques molt importants, Vladímir Putin ha negat l’existència d’Ucraïna com a nació. I això és una afirmació gravíssima que indica que, a parer seu, Ucraïna no hauria d’existir i Rússia hauria d’ocupar-ne el territori.
Totes les nacions generen inevitablement nacionalismes. Però no tots els nacionalismes són iguals. N’hi ha d’agressius i de defensius, i no és igual l’un que l’altre. En aquest cas, històricament –i ara també–, el nacionalisme rus és un nacionalisme agressiu, imperialista, que creu que l’altra nació no té el dret d’existir; i el nacionalisme ucraïnès és un nacionalisme defensiu. Així doncs, no tenen la mateixa raó l’un i l’altre.
6. És cert l’argument rus, que diu que l’OTAN s’ha expandit cap a Rússia i ha fet perillar la seua independència?
En això Rússia té raó. Després de la caiguda del Mur de Berlín, l’OTAN es va expandir a l’est a petició d’uns països que continuaven tenint por de Moscou i que se sentien més segurs si es mantenien dins l’OTAN. Però la voluntat d’aquests països de sentir-se més segurs origina inseguretat a Rússia. És una situació impossible de resoldre al gust de tothom.
7. La imprudència de l’OTAN pot justificar, doncs, l’agressió contra Ucraïna?
No. Són qüestions diferents, per bé que relacionades. Però, en qualsevol cas, una cosa no podria justificar mai l’altra. Especialment, perquè també cal tenir en compte el context històric i com han estat les relacions entre tots dos països. Ucraïna sempre ha hagut de defensar la seua independència davant l’imperi rus i davant la Unió Soviètica. Rússia ha insistit sempre en la unitat entre els tres pobles eslaus d’Ucraïna, Bielorússia i Rússia, però els ucraïnesos, dividits fins a la Primera Guerra Mundial entre l’imperi austro-hongarès i l’imperi rus, sempre han volgut establir un estat propi i han hagut de suportar episodis terribles de discriminació i repressió, entre els quals es destaca l’Holodomor, la gran epidèmia de fam que va causar entre 4 milions i 7 milions de morts el 1932 i el 1933. Hi ha historiadors que han documentat que entre les causes d’aquesta tragèdia hi havia també la voluntat de Stalin de sotmetre la població ucraïnesa.
8. Es pot comparar el cas de Donetsk i Lugansk amb el de Catalunya?
Es poden comparar en el fet que hi ha una proclamació d’independència i també en el fet que Ucraïna no ha sabut manejar la situació de manera que no hi hagués el trencament, però en res més.
Seria més comparable a allò que podria passar si els Països Catalans s’independitzassen i aleshores la població de Requena, que va ser afegida el 1836 al País Valencià contra la seua voluntat, volgués passar a Espanya. O si, en les mateixes circumstàncies, part de la població arribada a la segona meitat del segle XX provinent d’Espanya a l’àrea metropolitana de Barcelona en cerca de faena volgués separar-se i unir-se a Espanya.
9. L’independentisme català hauria de donar suport a Ucraïna?
Seria la cosa més lògica, coherent i conseqüent. També perquè l’actuació russa implica que Putin considera que hi ha països de primera, de segona i de tercera i proclama que els grossos poden decidir sobre els seus veïns i imposar la seua voluntat sense respectar res.
Per a negar aquest suport, una part de l’independentisme català posa l’accent en les complicitats amb el feixisme que Ucraïna ha tingut en certs moments de la seua història, o que encara ara té. Però per la mateixa regla de tres es podria recordar que Ucraïna també ha estat, amb Catalunya, un dels països d’Europa on l’anarquisme es desenvolupà més, amb un paper certament important, i on els moviments democràtics han estat clarament capdavanters en diverses èpoques històriques.
10. I l’independentisme català hauria d’anar contra Rússia?
En la qüestió de la invasió d’Ucraïna, sí. Però l’obligació de l’independentisme és fer la independència tan de pressa com siga possible, aprofitant tots els recursos que tinga a l’abast. I això fa que siga absurd el refús d’hipotètics ajuts de qualsevol país, així d’entrada i de manera categòrica. Fins i tot si aquests ajuts fossen clarament interessats.
