Un dels subgèneres cinematogràfics amb un sorprenent nombre de seguidors és el de les pel·lícules de submarins. Espais estrets i angoixants, silenciosos, claustrofòbics que, més enllà d’un periscopi, i ocasionalment un radar o un sonar, pràcticament viatgen a cegues, sense saber què és el que hi ha al voltant.
Si hi ha alguna cosa que caracteritza els submarins és precisament la seva capacitat de fer immersió, és a dir, de submergir-se en un espai desconegut a fi de familiaritzar-t’hi. D’aquí que el procés pel qual hom aprèn una llengua en virtut de viure-la habitualment en la comunicació va prendre aquest nom, com una metàfora marinera. La idea havia funcionat en altres països (al Quebec o a Israel, nació forjada amb milions de persones de llengües, cultures i orígens diversos i que es van fer el ferm propòsit –reeixit– de ressuscitar l’hebreu antic com a koiné).
I allà on s’havia aplicat, la immersió semblava que funcionava, sempre i quan es complissin unes certes condicions. La primera, la més òbvia, la determinació, és a dir, prendre’s seriosament la tasca encomanada. La segona, la professionalitat, que caldria entendre com a antítesi del voluntarisme que ha caracteritzat tota política lingüística dels darrers anys. La tercera, evidentment, comptar amb el suport social adient (que a Catalunya no ha mancat mai). La que ha fallat més estrepitosament és que, per tenir èxit amb qualsevol política lingüística, no has de tenir un estat en contra. I si això succeeix, evitar l’autoengany i creure en no sé quins diàlegs i negociacions on, com hem anat constatant amb els fets i la tossuda evidència, a banda d’inútil, representa una humiliació de calaix, i optar per l’opció més raonable: la independència. Si el català està ferit, Israel ens va ensenyar que quan tens un estat ets capaç, fins i tot, de ressuscitar una llengua morta. I en ple segle XX!
En aquests darrers anys, definitivament en els darrers mesos, s’ha punxat la bombolla de la immersió. Magistrats malintencionats no han fet altra cosa que accelerar el procés. Tanmateix, la principal responsabilitat és d’un Departament d’Educació que és capaç de permetre a directors i directores seleccionar personal a dit –contravenint les lleis i el més elemental sentit comú–, per posar un exemple, per treballar per projectes o per generar discutibles perfils, i en canvi, no és capaç de fer creure aquells mestres i professors que es neguen a fer classe en català.
El principal problema de la nostra immersió ens remet a les pel·lícules de submarins. El nostre sistema educatiu ha quedat allà, al fons del mar, desconnectat del tot, aïllat. I des de fa vint anys, amb aquestes entitats fantasmes –que sovint han anat mutant, encara que responen indefectiblement a les nissagues franquistes, algunes de les quals viuen instal·lades a Catalunya fa generacions– i amb la cobertura aèria del poder judicial, van anar tirant càrregues i més càrregues de profunditat. I el submarí, cada vegada més tocat per les ones de xoc, amb el buc abonyegat, cada vegada amb més vies d’aigua, cada vegada amb menys oxigen, es troba que no té capità, i que només, de tant en tant, reben en codi morse unes paraules de suport, de copets a l’esquena, d’ànims i tantes coses inútils tan freqüents en els funerals.
En les pel·lícules de submarins, sovint l’única salvació dels que són a dins consisteix a pujar a alçada de periscopi i apuntar i disparar els seus torpedes contra els destructors que els estan atacant. I tot remetent al palíndrom gloriós del meu bon amic Màrius Serra, el català es defensa a l’atac.
Boniques paraules. I què fem? Comencen a sorgir algunes veus, com les del periodista Andreu Barnils, que plantegen si no fora bo plantejar el model basc –que bàsicament ve a dir que hi ha línies d’euskera, amb assignatura de castellà, línia de castellà amb matèria d’euskera i un tercer mig-mig que està en clara decadència. Les línies en euskera han experimentat una important expansió, no tant pel prestigi de la llengua, sinó perquè a Euskadi, com passa una mica arreu, s’està vivint un important procés de segregació escolar, i el model euskaldun, amb les seves excepcions, atreu majoritàriament les classes mitjanes.
De fet, als Països Catalans, això ja succeïa, fins i tot en ple govern del PP, al País Valencià, quan hi havia línies en català i altres en castellà. La realitat és que, per qüestions de classe social –l’alumnat procedent de localitats mitjanes i petites, amb arrelament al territori, estabilitat geogràfica sol tenir millors resultats escolars–, la demanda de línies de valencià va pujar exponencialment. Els pares, independentment de l’idioma, volen que els seus fills vagin a escoles amb bon nivell, i en termes generals, això passava amb les línies en valencià. El fenomen no va trigar a ser detectat, i el PP, aleshores, va optar per evitar a tota costa l’expansió d’aquestes línies –la ironia és que a títol particular, molts responsables locals del partit, amb un discurs espanyolista a matar, enviaven els seus fills a les línies en valencià.
En arribar el govern del Botànic, teòricament més procliu al català, el conseller Marzà va optar per un Tractament Integral de Llengües, també conegut com a TIL, pràcticament el mateix que van intentar posar en pràctica a les Illes i que va generar una vaga indefinida, un model que bàsicament consisteix que el català perd presència i vehicularitat a les aules, en detriment del castellà i l’anglès. Per cert, 1) el Conseller Bargalló, el 2018 va presentar un document d’”actualització” de la immersió que esdevenia un TIL encobert, i que va ser unànimement rebutjat per la comunitat educativa. Per cert, 2) l’experiència de més de deu anys d’intent de colar l’anglès com a llengua vehicular ha estat catastròfica d’acord amb la recerca acadèmica elaborada des d’algunes universitats, i des de fa un parell d’anys s’està retirant, de manera discreta, en aquelles comunitats on es va implementar.
En resum, la idea d’abandonar la immersió i crear escoles exclusivament en català i en castellà és temptadora, perquè probablement podria succeir el mateix que està passant a Euskadi, i que, a més, després de dades reiterades sobre el suport a l’escola catalana, i l’anecdòtic nombre de famílies que han demanat escolarització en castellà, podria representar una oportunitat per deslliurar-nos de l’aberració jurídica del “si una família vol”. Tanmateix, per a Espanya no funcionen les lleis de la física ni de la decència política. Si un sistema com el basc fos aquí, i cada escola reclamés escolaritat en català o en castellà –és obvi que el català manté el seu prestigi, i continua essent una demanda social–, alguna altra cosa s’inventarien. De fet, està prohibit ser català a Espanya.
Ergo… no hi ha cap altra solució que tirar els torpedes contra els destructors. O la solució israeliana per revifar una llengua malferida: fer efectiva la independència. La llengua només la pot salvar el país, i quan parlo de país no ho faig a un nivell abstracte, sinó concret, que vol dir disposar d’una cadira a les Nacions Unides. S’ha de ser molt ingenu o molt malintencionat per creure que el català pot ser protegit o garantit en el Regne d’Espanya.
