De nou els tribunals, manejats pels poders de l’estat, tornen a ser notícia per la seva intromissió en la política catalana, insistint en la seva obsessió de minar la voluntat de la societat catalana de forjar el seu propi futur. Ara, és la sentència del TSJC que demana un mínim d’un 25% de castellà en l’horari lectiu de les escoles la que torna a posar contra l’espasa i la paret el projecte de cohesió i progressió socials i d’igualtat d’oportunitats pel qual es va concebre el model d’escola catalana, amb el català com a llengua vehicular.
Un moment delicat per l’escola en català
Aquesta nova agressió no és un cas aïllat, sinó que respon a una estratègia d’atacs continus polítics i judicials contra la llengua catalana i l’educació en català amb la voluntat de minoritzar la llengua catalana en tots els seus usos socials. Per això, el moment en què aquesta sentència esdevé ferma tampoc no és casual.
Pel que fa a la situació de l’ús de la llengua a escoles i instituts, la sentència irromp quan es fa evident una certa contradicció en l’èxit del model d’immersió lingüística instaurat els anys vuitanta: si bé, d’una banda, diversos estudis fan palès que el sistema educatiu català garanteix l’assoliment de les competències lingüístiques tant de català com de castellà (amb un nivell equivalent a la mitjana de l’Estat espanyol), de l’altra, les dades publicades pel Consell Superior d’Avaluació de Catalunya posen de manifest que l’ús del català a l’escola es troba en una situació precària (un 28% dels alumnes no fan servir mai el català a l’escola i un 48% de docents no el fan servir als instituts, per exemple), i, el que és més preocupant, palesen que l’evolució en els darrers anys és clarament negativa, evidenciant la deixadesa de fa anys de l’administració a l’hora de vetllar per la implantació del model.
Alhora, aquest atac a l’escola és una peça més del context de repressió política que estem vivint, amb més de 3.500 persones represaliades, entre les quals també es compten docents, per confrontar-nos com a poble; en aquest cas, a través d’afeblir la llengua, especialment en àmbits puntals per a la normalització del català en la societat com és l’escola o, també, l’audiovisual.
Possibles amenaces
La sentència del 25% desafia la ja fràgil estabilitat del model d’escola catalana en diversos sentits. D’entrada, una implicació greu d’aquesta sentència no és només la incongruència pedagògica de fixar un percentatge a l’aprenentatge de les llengües, sinó precisament que s’atreveixi a ficar-se en política educativa, establint criteris que no tenen base pedagògica ni tampoc jurídica, i només es poden entendre com una intromissió política. Com diu el manifest de Somescola: “Que un jutge determini de manera arbitrària el percentatge d’hores que calen per aprendre una llengua és un escarni als professionals de l’educació”.
D’altra banda, tot i que aquesta sentència del 25% està dirigida a l’administració educativa, suposa una amenaça de què el degoteig, fins ara residual, de famílies que reclamaven l’escolarització en castellà per als seus fills al seu centre educatiu augmenti, de manera que situacions com la que s’està vivint aquests dies a l’Escola Turó del Drac de Canet de Mar es multipliquin. En aquests casos, es fa prevaler la voluntat d’una família a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills a l’interès general per a una societat cohesionada socialment i que garanteixi a tots els infants el seu dret bàsic a l’educació i la igualtat d’oportunitats.
Tot plegat pretén contribuir a un nou intent de generar fractura a la societat catalana, tot polititzant barroerament la llengua i la seva aspiració a la normalització. Per això, davant d’aquestes demandes, sembla urgent trobar la fórmula legislativa que superi per dalt aquests procediments jurídics i acabi blindant finalment el model d’educació lingüística de l’escola catalana, fugint de la lògica incongruent dels percentatges i garantint que la resposta davant de futurs embats no s’hagi de resoldre a les portes de cada escola.
Perquè malauradament és d’esperar que hi hagi nous atacs a la llengua i l’escola. Encara que, segons ha assegurat el Departament d’Educació, el Ministerio de Educación s’ha compromès a no exigir el compliment de la sentència, és evident que la possibilitat de futurs governs a Madrid encara més hostils amb el model d’escola catalana i la mera existència del català fa preveure que caldrà estar preparats per a embats molt pitjors.
Una oportunitat per reaccionar
Tanmateix, aquesta sentència pot suposar una oportunitat per sortir de l’abandó de la llengua a l’escola i perquè recuperem els arguments i la plena consciència de protegir i promoure tal com cal l’escola en català i la seva funció cabdal en la cohesió social.
En primer lloc, seria bo donar un impuls a una educació lingüística de qualitat que garanteixi l’aprenentatge i ús normal per part de tots els infants del català, sense menystenir l’aprenentatge del castellà i de l’anglès, amb respecte i estima per totes les llengües que parlen els infants i joves a l’escola. Per això, cal recuperar la normalització del català a l’escola com una prioritat de la política educativa i lingüística, tal com demana l’ampli consens social en favor de l’escola en català.
I segon, sembla necessari reforçar l’argumentari sobre quin és el model d’educació lingüística de l’escola catalana i per què entenem que el català ha de ser l’eix des del qual aquesta s’articuli; i fem-ho a través d’un procés de debat que parteixi d’assumir quina és la realitat que tenim, que entomi sense embuts la necessitat d’actualitzar “la immersió lingüística dels vuitanta” per adaptar-la a la societat que tenim avui. El context generat al Parlament amb el compromís de més del 80% dels diputats pel Pacte Nacional per la Llengua pot ser un bon punt de partida.
La mobilització des de la societat civil
I des de la societat civil, hem de fer valer novament el consens de país que suposa l’escola catalana. Per això, Somescola ha fet una crida a la mobilització, començant pel pròxim 18 de desembre al Passeig Lluís Companys de Barcelona, per tal de reivindicar que no ens dividiran com a poble, que no es polititzin ni la llengua ni l’escola i per defensar que l’escola catalana ha de garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els infants del país, independentment de la llengua que parlin a casa seva.
Ara i sempre l’escola en català, perquè per un país de tots que es vol capaç de fer front als reptes socials, polítics, ambientals o econòmics d’avui dia, l’escola ha de ser garantia d’inclusió i de construcció de ciutadania per al benestar, la cohesió i la progressió de tota la societat, que és, en definitiva, la finalitat de l’educació.
