Després de més de vint mesos de campanya sostinguda a favor de la reciprocitat de tots els mitjans de comunicació públics que emeten en valencià/català, i d’haver participat en les més diverses iniciatives prèvies i en les que s’han encetat des de la campanya #ReciprocitatAra, hem arribat a una triple conclusió: d’una banda, no trobarem cap persona, entitat, partit o institució que afirme públicament que està en contra de la reciprocitat. Cap ni una. Com a molt jugaran amb les paraules per a fer veure que hi estan d’acord, però que ara no toca, que cal esperar un temps en funció d’interessos no sempre confessables, que hi ha dificultats tècniques i que en tot cas els canvis en les tendències de les formes de consumir els productes audiovisuals superaran en un futur la necessitat de la reciprocitat. Més que arguments són excuses per a no haver de dir que hi estan en contra.
La segona conclusió és que, llevat de persones concretes, tampoc trobarem cap partit o institució amb prou poder que haja mostrat en la pràctica la mínima voluntat ni pres les iniciatives necessàries per a fer realitat la reciprocitat. Tot són bones paraules quan no silencis interessats i sobretot aplicacions de la tècnica de llançar “balons fora”. És veritat que s’han fet alguns avanços en les col·laboracions i coproduccions entre TV3, IB3 i À Punt, però res que ens acoste de manera resolta cap a la reciprocitat plena. Ni tan sols s’ha arribat a implementar la incorporació d’À Punt a Bon dia TV, la plataforma de continguts compartits per TV3 i IB3.
La tercera conclusió és que si les mediacions polítiques (partits i institucions) són incapaces de defensar els interessos democràtics de les majories socials, haurà de ser el poble pla el que acabe imposant-los, mentre que paral·lelament haurà de desemmascarar les mentides hipòcrites, les mitges veritats i les covardies polítiques. Res de nou en aquesta part del món on sempre ha estat el poble el que ha hagut de espentar per a fer avançar la roda de la història. Ja vindran després els falsos herois o heroïnes a mirar de rendibilitzar la fita aconseguida malgrat els entrebancs i l’oposició que hi van fer.
Crec que no és sobrer recordar ací que quan parlem de reciprocitat, és a dir, del fet que qualsevol persona de l’àmbit lingüístic puga connectar amb plena normalitat qualsevol cadena que emeta en la llengua pròpia, estem parlant d’exercir un dret democràtic reconegut a nivell europeu i del qual ja gaudeixen altres comunitats lingüístiques més afortunades. Vol dir això que els partits i institucions que tenen responsabilitat en aquest tema estan negant un dret al conjunt de la ciutadania i incomplint uns acords d’àmbit internacional.
Crec que tampoc és sobrer reiterar que quan es parla de dificultats tècniques s’amaga que aquestes dificultats sempre estan condicionades per decisions polítiques prèvies. Tant la implementació tècnica de la TDT (passar de la TV analògica a la Televisió Digital Terrestre) com l’aplicació del primer i segon dividend digital (reordenació i adjudicació de l’espai radioelèctric) han estat precedits de negociacions polítiques tant en l’àmbit europeu com amb els països del nord d’Àfrica. Per què no s’han tingut en compte les necessitats per a la reciprocitat entre els canals que emeten en valencià/català? Si van ser decisions polítiques, per què no se solucionen políticament? El fet que les nostres comunitats autònomes puguen comptar o no amb més múltiplexs (mètode mitjançant el qual es combinen múltiples senyals en un senyal en un mitjà compartit) esdevé clarament una opció política, i ja sabem com funciona això: per a l’establishment sembla políticament molt acceptable que l’Estat regale cent mil milions d’euros a la banca per a reflotar-la, però molt qüestionable apujar quinze euros el salari mínim interprofessional.
Però més enllà de si hi ha opcions de més múltiplexs, resulta que amb els actuals hi ha capacitat suficient per a poder aplicar la reciprocitat entre les cadenes catalanes, valencianes i balears. Quan la Generalitat Valenciana addueix que la implementació de la reciprocitat amb l’actual múltiplex pot restar qualitat d’imatge a À punt, no diu la veritat perquè ara mateix s’està emetent amb un “bitrate” (taxa d’informació) excessiva i molt superior a altres cadenes de l’Estat com la mateixa TV3, Antena 3 o Telecinco. Algú pot afirmar objectivament que a la TV de sa casa té millor qualitat d’imatge en À punt que en aquelles cadenes?
Però si la solució és política i no tècnica, on rau la responsabilitat? Fa uns dies Manel Lillo, director de la revista El Temps, escrivia un interessant article que reblava amb la frase: “Per què no hi ha reciprocitat real? Perquè el president valencià no la vol.”. Com li vaig comentar al mateix Lillo, sense pretendre eximir de cap responsabilitat al president valencià, crec que aquesta responsabilitat cal repartir-la entre més actors. I actrius. El govern valencià (com el català i l’illenc) és un govern de coalició. Un govern on el PSPV és el partit majoritari i on la capacitat de lideratge i decisió del president Ximo Puig hi és molt important, determinant. Però com hem vist en reiterades ocasions en els darrers sis anys, quan el tema ha estat important des de l’òptica de Compromís i de la vicepresidenta Mónica Oltra, aquests s’han plantat, han generat un problema polític que s’ha acabat solucionant de manera consensuada. Sense anar més lluny, quan estic escrivint aquestes línies la vicepresidenta del Consell Valencià, entrevistada en À Punt, ha qüestionat taxativament la forma de preparar els pressupostos, i entre altres coses ha afirmat: “Soc la vicepresidenta del Consell i represente una part important del que s’ha de votar”. És cert que no parlaven de la reciprocitat, però l’exemple reflecteix clarament que quan el tema forma part o no de l’agenda d’un o d’un altre partit es gestiona d’una manera o d’una altra.
També paga la pena recordar que el tema de la reciprocitat no és només un tema valencià. Igualment és illenc i sobretot català. Catalans i catalanes són numèricament els més afectats per la no implementació del dret democràtic a la reciprocitat. Catalunya és el lloc on va nàixer la nostra llengua compartida, ara minoritzada i amb pèrdua creixent d’usuaris. Catalunya és també el territori on hi ha la indústria audiovisual més potent de tot l’àmbit lingüístic i que compta amb la xarxa pública de ràdio i TV en llengua pròpia més consolidada, una indústria que podria créixer exponencialment a tot l’àmbit lingüístic amb totes les sinergies que possibilitaria la reciprocitat. Però Catalunya mai ha participat de la reciprocitat amb el País Valencià. Durant el temps que al País Valencià es rebia el senyal de la TV3, Catalunya no va pensar a demanar i rebre el senyal de Canal9. I Catalunya, en tots aquests anys, ha tingut governs catalanistes, governs de coalició amb partits independentistes o governs directament independentistes.
I ara? Per què Catalunya no s’hi avança i comença a rebre i distribuir des d’ara mateix el senyal d’À Punt? No seria aquesta decisió una de les més encertades i útils per a la normalització i per a la garantia de futur de la nostra llengua comuna?
