Les estadístiques entorn dels TCA són clares. El 94% de les persones que els viuen són dones d’entre 12 i 36 anys. Factors com la pressió estètica, el control corporal i la gordofòbia en són fonamentals. La majoria de TCA, tal com adverteixen les professionals de la salut per a totes les talles i activistes que lluiten contra la gordofòbia, comencen arran de les dietes, la voluntat de modificar el cos i baixar de pes. Però les grans veritats sobre els TCA, l’estigmatització latent, el tabú i la individualització de l’experiència a través del diagnòstic, dificulten detectar què passa amb el cos individualment i col·lectivament. “A mi em va costar molt de reconèixer. No penses que és una malaltia relacionada amb els homes perquè a la televisió, a les pel·lícules, als mitjans de comunicació, sempre es parla de l’anorèxia en les dones i a través d’un cos esquelètic. És cert que és molt més freqüent perquè la pressió estètica sobre elles és molt major. Però en cap cas penses que et pot passar a tu”, reconeix Mejías.
El raper exposa que, fa uns anys, l’entorn del rap imposava molta masculinitat hegemònica. “Hem de mostrar-nos forts, poderosos, exitosos. Pura façana. L’escena del rap, per sort, ha canviat molt. Però encara ens falta molt camí per fer. La música és un reflex de la societat, que et diu que has de ser exitós, tenir un treball de l’hòstia i ser un emprenedor”, denúncia. Però la realitat és completament “contrària”: “Tot és precarietat, treballs fugaços. Convertir el fracàs del sistema en quelcom individual és molt fotut”, conclou Mejías.
La seva experiència amb l’anorèxia ha estat creuada i explica que ha canalitzat les imposicions del sistema capitalista: “El ritme frenètic que ens han imposat ens obliga a ser productius les 24 hores del dia. Tot el que fem ha de tenir un objectiu. No tenim dret a avorrir-nos. Reivindico (tot i que encara em costa dur a la pràctica) el dret a no fer res”. També per la gordofòbia en l’adolescència i a través de comentaris a les xarxes socials com “El gordito de los Chikos del Maíz”.
Recorda que quan va començar a aprimar-se i a modificar el seu cos van arribar les valoracions positives. “Els comentaris sobre el meu cos m’han afectat molt. Vaig començar a canviar els meus hàbits per modificar-lo. En aprimar-me em deien: ‘Que guapo estàs, ara sí’. Com si fos més vàlid per estar més prim. Això em va enganxar perquè, per primera vegada, en 34 anys, sentia que tenia un cos acceptable. Anava a botigues i la roba m’anava bé. Vaig entrar en una espiral on sentia que perdre pes era positiu, perquè rebia afalacs. I vaig perdre el control”, relata. A més dels comentaris en positiu, també va rebre comentaris despectius quan va baixar molt de pes. “Se’m deia que si tenia la sida o m’havia enganxat a la droga. La majoria de comentaris que rebia a les xarxes, fossin positius o negatius, anaven relacionats amb l’aspecte”. Amb això, l’autor de Hambre defensa que “deixem de comentar l’aspecte físic de les persones, no sabem què hi ha al darrere”.
A la presentació es va parlar de l’experiència amb l’anorèxia, però també de la masculinitat hegemònica, de la pressió del sistema capitalista i d’un marc normatiu capacitista i gordofòbic que redueix molt les possibilitats de ser. I és, precisament, el que configura el seu llibre: una narrativa política que desgrana la vivència individual a través d’exemples quotidians i subtils, però que ens invoca col·lectivament. Amb molta panxa i vulnerabilitat, Mejías defensa l’alegria com un dret innegociable i vol trobar “sortides conjuntes on altres només ofereixen murs i derrotes individuals”.
