El domini lingüístic del català s’estén per tota Catalunya, incloent-hi la Catalunya del Nord i la Franja de Ponent, Andorra, les Illes Balears i Pitiüses, la ciutat de l’Alguer -on també s’anomena alguerés-, la major part del País Valencià – on rep majoritàriament la denominació de valencià- i el territori del Carxe, a la Regió de Múrcia. És a dir, un espai humà i territorial avui dividit entre els estats espanyol, francés, andorrà i italià i, dins de l’estat espanyol, entre les comunitats autònomes de Catalunya, País Valencià, les Illes Balears, Aragó i Múrcia. Fet i fet, un espai de gran varietat i potencialitat, si visquérem en unes societats veritablement democràtiques, en les quals cultura i les diverses llengües que les vehiculen foren expressions respectades i potenciades com a signes de riquesa immaterial a protegir i, alhora, un veritable trencaclosques per a poder garantir-ne l’ús normalitzat i la viabilitat de futur, a causa de la manca total o parcial d’aquesta mateixa democràcia.
Sense entrar en qüestions lingüístiques sobre les quals és preferible llegir a les persones expertes en la matèria, sí que crec que és convenient recordar que, a més de les infinites prohibicions i entrebancs per a l’ús normal i quotidià i els canvis demogràfics, va ser amb la generalització de l’ensenyament a les classes populars, amb un control monopolitzat pels estats i en les seues llengües d’imposició -francés, castellà i italià- i sobretot amb la generalització dels mitjans de comunicació audiovisuals, que la nostra llengua sense estat/s va començar un declivi que avui dia s’està accelerant i que, si no ens dotem de les eines escaients, acabarà sent definitiu.
Supose que per aquestes raons i segurament moltes altres és pel que hem invertit tants i tants esforços a dotar-nos allà on hem pogut de mitjans de comunicació en la nostra llengua i a dotar-nos d’un sistema d’ensenyament en català-valencià-alguerés. Una altra qüestió és si hem tingut la força necessària o hem estat capaços d’encertar en l’estratègia emprada. Avui s’escolten moltes veus que qüestionen el veritable grau d’eficàcia de la immersió lingüística a Catalunya, els límits de la llei de despenalització de l’ús de la llengua al País Valencià, a partir de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, quan, a més, encara està molt viu en el record les immenses lluites del sector de l’ensenyament a les Illes Balears contra les imposicions d’aquell Bauzá de trista memòria.
Pel que fa a la comunicació audiovisual -i llevant la diferència que hi ha entre l’única comunitat lingüística que conformem el conjunt de les persones catalanoparlants i la multiplicitat de subjectes polítics esdevinguts per segles d’història-, l’aspiració primerenca i molt minoritària de construir una única entitat ràdio-televisiva per a tot el domini lingüístic ha esdevingut una quimera. Tanmateix, uns passos ben importants i més d’acord amb les realitats polítiques ha estat la posada en marxa de les ràdios i televisions pròpies a Catalunya des del 1983, el País Valencià des de 1989 i a les Illes des del 2005. A partir d’aquesta realitat amb molta potencialitat, però alhora fragmentada, una nova aspiració ha emergit amb molta força en bona part del domini lingüístic: la necessitat de la reciprocitat entre tots els mitjans i a tot el territori.
Cal dir, però, que no hem gaudit mai d’una plena reciprocitat o una reciprocitat normalitzada. TV3 es va poder veure al País Valencià fins al 2011 gràcies a la iniciativa popular canalitzada a través d’ACPV, que va gestionar les antenes repetidores sufragades amb aportacions de la ciutadania. En 2011 -i malgrat una sentència en contra del Tribunal Suprem espanyol-, per decisió del Govern del PP, es van tallar les emissions que, prèviament, ja es veien dificultades quan coincidia amb la retransmissió de partits de futbol. El 2014 també es van tallar les emissions de Catalunya ràdio.
L’any 2013 els presidents valencià i català -Alberto Fabra, del PP, i Artur Mas de CiU- van acordar el restabliment de les retransmissions de TV3 al País Valencià i de Canal9 a Catalunya. No es va arribar a complir mai. L’any 2016 van estar els nous presidents del País Valencià, Ximo Puig, i de Catalunya, Carles Puigdemont, els qui van tornar a acordar la reciprocitat, però fins ara sense que s’hi haja portat a terme.
Pel que fa a la reciprocitat entre Catalunya i les Illes Balears, el 22 de gener de l’any 2009 es va signar el conveni de col·laboració entre el Govern de les Illes Balears i el Govern de la Generalitat de Catalunya per a la recepció recíproca dels canals de televisió públics en els territoris respectius i per a la cooperació en matèria audiovisual. L’1 de novembre del 2012, però, IB3 es va deixar de veure a Catalunya. I el 31 de març del 2015 es varen deixar d’emetre els canals 3/24 i Súper 3/33 a les Illes Balears, on només es va rebre des d’aquell moment el canal TV3 CAT (el mateix que s’emet a l’àmbit internacional).
De nou, el 15 d’abril del 2016, el Govern de les Illes Balears, juntament amb l’Ens Públic de Radiotelevisió de les Illes Balears (EPRTVIB) i amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), torna a fer efectiva la reciprocitat de les emissions d’IB3 i TV3 als territoris de Balears i Catalunya. Des d’eixe dia, els espectadors/es catalans poden sintonitzar el canal IB3 Global (els continguts propis d’IB3, sense els continguts que generen una coincidència de drets d’emissió entre IB3 i la CCMA), i els espectadors/es de les Illes poden veure TV3 CAT.
El 20 de febrer del 2017, els tres consellers de Cultura de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears van signar la Declaració de Palma, que -tot i que no hi especifica concretament el terme “reciprocitat”- era tota una declaració d’intencions d’incrementar la mútua col·laboració en tots els aspectes relacionats amb la llengua i la cultura. Tothom donava per descomptat que l’obertura de la reciprocitat seria un fet immediat. Dissortadament i fins ara, no ha estat així.
Cal recordar que l’Estat espanyol és un dels signants de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Un tractat europeu (STCE núm. 148) adoptat a Estrasburg el 5 de novembre de 1992 sota els auspicis del Consell d’Europa per tal de promoure les llengües regionals i minoritàries d’Europa. L’Estat espanyol el va signar el 5 de novembre de 1992 i el va ratificar el 9 d’abril del 2001. Aquesta Carta obliga els signats en funció dels propis compromisos, tot i que l’Estat espanyol s’ha significat històricament per fer cas omís a les obligacions internacionals, sobretot si aquestes tenen alguna cosa a veure amb acomplir les normes democràtiques.
On som ara? No tenim reciprocitat, però, tot i això, darrerament, s’han fet alguns avanços entre la TV3 i l’IB3 amb la reciprocitat parcial que hem explicat i amb la posada en marxa de “Bon Dia Televisió”, una plataforma digital de continguts audiovisuals amb voluntat d’arribar arreu dels territoris de l’àmbit lingüístic, però que, de moment, només s’ha fet efectiva a Catalunya i Balears. També la nova TV valenciana À punt ha fet algun pas digne de tenir en compte, com la programació d’algunes sèries, com ara “Merlí”, realitzada per TV3 i programada en horari de màxima audiència. D’altra banda, l’emissió simultània a Àpunt, IB3 i TV3, de la pel·lícula “La mort de Guillem” va mostrar l’existència d’un potent mercat i una realitat lingüística i cultural que exigeixen dels poders públics superar decididament i definitivament aquesta situació de manca de reciprocitat o de reciprocitat descafeïnada.
Hem de tindre consciència, però, que no n’hi ha prou, amb aquestes reciprocitats parcials. Perquè no hi ha la reciprocitat que hauríem de gaudir en una situació de normalitat, la que ha de garantir el dret de qualsevol persona de qualsevol lloc del territori lingüístic a veure i escoltar els mitjans (TV, ràdio, plataformes digitals, etc.) en llengua catalana. La reciprocitat que pot assegurar aquest dret també implica que les diverses corporacions puguen cooperar i aprofitar sinergies creatives, econòmiques i industrials per així avançar en qualitat i eficàcia comunicativa i assegurar el present i futur de la nostra llengua comuna, tot potenciant una indústria audiovisual i cultural forta.
Amb la reciprocitat ens juguem alguna cosa més que prémer els botons del comandament de la TV per a elegir un canal o un altre. I no, no hem tingut mai una reciprocitat plena, que és la que necessitem.
