Avui fa 101 anys! Està vostè molt bé!
Gràcies, això diuen! (Riu).
Abans de la guerra treballava a la farmàcia també?
Sí. I llegia molt.
Què llegia?
Amb 11 anys llegia els diaris, i també fumava! (Riu). Sempre he estat molt curiós. Estava molt informat. Als anys 30 el feixisme ja pujava i feia por tot allò.
I al final va passar el que va passar?
Van cremar esglésies i van matar monges a la Bonanova. Hi havia gent que lluitava de bona fe i d’altra que no, amb això es va veure. Primer van cridar al meu germà per anar a la guerra. El meu germà va fer de sanitari a Barcelona i quan els sobrava menjar ens el repartíem.
I després el van cridar a vostè
Sí, al març de 1938. El meu germà coneixia a un jefazo anomenat Cubells que se suposava que m’anava a protegir. Aquest era del PSUC, i jo també em vaig afiliar.
I on el van enviar?
Vam estar trenta-nou dies en un campament a Gavà sense fer res. Després ens van portar a La Donzell d’Urgell, prop de Tàrrega. Allà vaig estar en un grup de metralladores. Al Montsec, a Santa Maria de Meià, va començar la primera ofensiva. Jo era a la rereguarda amb les metralladores. Els atacs eren de nit i no vaig dormir en cinc dies. Van escombrar-los a la majoria. Vam pujar uns 600 i quedàvem 117. Una carnisseria! Vam haver de recollir les armes dels morts i pesaven moltíssim, se’ns queien de tantes que en dúiem. I de nit!
Els atacs eren de nit i no vaig dormir en cinc dies
El van ferir?
No, i ens cosien a canonades. Ens tiràvem al terra amb un pal a la boca. Em van aixecar un pam! Ens van delmar. Vam veure per un camí, ja en retirada, a la 1a Companyia. Només quedaven cinc o sis!
Mare meva!
No menjàvem res, només cafè i cafè.
No volien que dormissiu
Clar. Després vam estar carregant armes fins a Vilves, un poble disseminat d’Artesa, i van arribar uns homes més veterans de Torroella de Montgrí que no sabien ni llegir ni escriure. Jo els vaig ensenyar.
Vostè els va ensenyar?
Sí (Riu). Però poc, no fèiem massa hores. Van aprendre a signar. Com estímul els deia que els que no sabessin signar no cobrarien. Amb aquests veterans va arribar un comissari del PSUC que em va proposar espiar un capità que es creia que era quintacolumnista. No ho vaig fer.
Per què?
Jo estic aquí a la força. Jo voluntari de res. I després caminants fins a Isona 26 quilòmetres de pujada. Vam arribar fets pols. La plana de Isona estava dividida entre els franquistas i els republicans, nosaltres érem en una carretera secundària. I allà vam estar en una tercera línia, on hi havia les metralladores i el material. Jo era en un barranc prop de Llordà, un poble de quatre cases. Com el poble d’Isona era terra de ningú, vam agafar finestres fins i tot per a fer-nos petites barraques (Riu).
Ostres!
Allà vam ser part de setembre, octubre, novembre i desembre, fins que va arribar l’Ofensiva de Catalunya. Al barranc les bales no arribaven, érem a quasi 1000 metres. El que si que podia arribar era una canonada. I en quatre mesos, només ens va arribar una canonada. Vam estar relativament bé, no teníem trets i menjàvem figues, ametlles i raïm. En aquella època hi havia molta vinya per allà.
Vam estar relativament bé, no teníem trets i menjàvem figues, ametlles i raïm.
I què va passar quan va arribar l’Ofensiva?
Va ser al desembre i veiem molt de moviment, molts camions passant per les carreteres. Van arribar pel pas de Comiols. Van començar les escaramusses, van començar a fotre trets, etc. Per Nadal un dels nostres es va passar a l’altre bàndol. Doncs bé, no sé què va explicar, suposo que va dir que al nostre barranc hi havia el comandament militar o jo què sé, el cas és que van venir dos avions i ens van bombardejar. Un dels cuiners va quedar esclafat a la paret, se li movien els peus i encara era viu. De l’altre cuiner no en va quedar res.
Em fa esborronar el que acaba de dir… Vostè com va reaccionar, como es va quedar després d’allò?
Jo estava… mig boig. Només quedàvem el sergent i jo. Va venir el capità per veure què passava i jo estava com boig, només deia: tots morts, tots morts! En fi, vam marxar d’allà. Després ens va recollir un camió i vam marxar. El 3 de gener del ‘39 va haver-hi una batalla forta també. Jo era en un niu de metralladores i un company meu, valencià, anava disparant. El valencià em deia: Xe, collons! No els veus? Però jo no veia res.
Va venir el capità per veure què passava i jo estava com boig, només deia: tots morts, tots morts!
No el van matar
Ens van agafar de presoners i vam veure com estava el camp de batalla, hi havia al menys sis o set tanquetes italianes cremant-se i morts i morts. Horrorós. Al capità el van despullar i a mi només em van treure les sabates. Em van donar unes espardenyes. ¡Ya no las necesitas!
On els van portar?
Vam anar caminant per la carretera i quan vam arribar a Cubells un italià em va donar turró.
Curiós!
Va ser l’única cosa que vaig menjar en 24 hores. Finalment vam arribar a Balaguer i allà ens van ficar a l’església, no dins, sinó fora. Sense mantes ni res, a terra. En ple gener dormint així! Ens van donar una llauna de sardines… sense clau! Vam utilitzar un pic per obrir-la (Riu). Després vam estar a cases particulars dels pobles del costat. Set o vuit persones, totes a la mateixa habitació.
Sense mantes ni res, a terra. En ple gener dormint així!
I després?
A Almacelles el campo de futbol servia per als presoners. No érem molts no, sobretot soldats vigilant i el camp estava envoltat per un filat. Els alemanys ens feien fotos..
Els alemanys feien fotos?
Sí, dels presoners. Suposo que n’hi havia molts i per això ho feien. Al dia següent ens feien formar i cap a Alcarràs. Pel camí una senyora em va veure i em va dir: Antonio! Pensava que eres mort, m’he tornat a casar. Ningú va dir res, era molt dramàtic. I allà va quedar la cosa.
És dur d’imaginar
A Alcarràs ens van ficar en uns vagons tancats. Vam estar hores de peu, amuntegats, sense menjar ni beure. I per poder fer les necessitats, pixàvem per la petita escletxa que hi havia. Defecar era més complicat, agafaven els gorros i després els tiraven per la finestra. Una pudor allò... era ‘tremendo’.
Defecar era més complicat, agafaven els gorros i després els tiraven per la finestra.
Això recorda a les pel·lícules sobre l’Holocaust
Sí, totalment igual. Quan jo veig l’Holocaust penso, jo també he passat allò. El tren va arribar a una estació prop de Saragossa i ens van ficar en una nau. Hi havia un guàrdia civil amb una porra que cada cop que entrava un a la nau aquella, plaf!, cop de porra.
A tots?
El tío no es cansava! Vam dormir tots en aquella nau, a terra és clar. I al dia següent un altre cop al tren.
Cap a on?
Primer a Burgos. I d’allà a Miranda de Ebro. La idea era que ens quedéssim ja allà, però estava ple.
Ja estava ple el camp de Miranda?
Sí. I al final vam acabar a León. Quan vam sortir del tren per fi vam poder respirar. Allà dins amb la pudor aquella era impossible.
Quantes hores van estar, més o menys, en aquells trens?
Bastant, perquè a més es parava constantment i deixaven passar els trens militars. Tenien preferència. Entre una cosa i l’altra, vam trigar dos dies en arribar a León.
I allà va estar en un camp de concentració
Sí. Era un antic escorxador amb forma de quadrilàter.
Quanta gent hi havia?
Doncs unes 100 més o menys. Un desastre.
Como estaven, de peu o tombats?
De peu. Algun es tumbava a terra recolzat amb un altre. O uns a sobre els altres. Un desastre, un desastre. Hi havia un pati on ens feien cantar el Cara al sol. Cada dia. Quan acabàvem, vinga, un altre cop. I després, un altre cop. Tot el matí així. I quan pensaves que s’havia acabat… ara la Marcha de Oriamendi. El carlista. Vinga home!
Pesats!
Sí (Riu). Després em van enviar a San Marcos, a un altre camp. Allà eren 15.000 presoners.
Mare meva!
I a mi em van ficar en una església. La pena més gran allà era que no eres res. Ni un número, ni una persona, eren com una gallina en un galliner. Tu imagina’t tres mesos en un lloc tancat donant voltes tots els dies. Perquè no fèiem res. Allà hi havia presos polític, presos de guerra, era millor callar la boca.
Tu imagina’t tres mesos en un lloc tancat donant voltes tots els dies
Doncs, no hi feien res?
Res.
I no es cansava o es tornava boig?
Molts morien. Jo crec que la joventut ho encaixa tot i jo tenia 19 anys. Jo havia vist gent en una cantonada amb una manta, matant polls, i es moria al cap d’un temps. Jo no coneixia a ningú i al final em vaig trobar amb el capità, el que també havien detingut amb mi. Aquell home estava derrotat. Jo intentava animar-lo.
Jo havia vist gent en una cantonada amb una manta, matant polls, i es moria al cap d’un temps.
Pobre home
Em va explicar la seva vida, és clar. Aquell home sí que es tornava boig. Tots els dies donar voltes sense fer res sembla fàcil, però no ho és.
I el menjar?
Ens donaven dos chuscos per menjar i quatre patates. I per la nit agrelles, no valien res. Jo no me les menjava i els que ho feien estaven sempre amb unes diarrees increïbles. Vaig poder escriure a la família dient on era i com estava. Em van contestar, ells estaven bé. Jo vaig sentir, mai ho vaig veure, que al camp hi havia una sala que li deien la Carbonera. Allà afusellaven molts presoners. També ens rapaven a tots i gairebé la nostra única feina era matar polls, imagína’t com estàvem.
També ens rapaven a tots i gairebé la nostra única feina era matar polls
Mare meva! I com va sortir?
La meva família va començar a buscar-me un aval, perquè amb un aval podies sortir dels camps. I al final em va avalar un amic de la família. Vaig poder sortir a finals de maig.
Com es va sentir en arribar a Barcelona?
A l’Estació de França vaig començar a plorar. Tota la meva família em va rebre a casa, a Les Corts.
Suposo que després va fer la mili, no?
Sí, sí. Al Marroc. Allà vaig aprendre a conduir i amb uns amics anàvem al cine o als bars amb el camió (Riu). Hi va haver de tot, mals moments i bons moments. Per Franco sempre vaig ser un mal soldat (Riu).
Entre la guerra, els camps i el servei militar, quant de temps va ser fora?
Uns 7 anys. I després bé, la vida laboral. Vaig fer de farmacèutic al barri chino. Allò era el pitjor de Barcelona. Però jo sempre dic, atenció quan es parla del barri chino, perquè a les zones altes també hi ha gent malèvola. Allà hi havia de tot, molt bona gent també. Jo ja no crec en res, només crec en les bones persones. I la política, no m’agrada el que està passant. Els polítics busquen la cadira per poder cobrar mentre ens manifestem amb molta il·lusió.
