Vaig començar a prendre consciència de la situació política des molt jove. El meu germà Toni i jo vam néixer a l’exili, dins una família republicana. Cap a mitjan anys 60 participo a diferents comissions del barri de Sant Andreu una activitat que donaria pas a la formació de l’Associació de Veïns de Sant Andreu dels anys 70.
Vaig començar a militar en l’independentisme als anys 70, primer al PSAN i després al PSAN Provisional. Al 68 va néixer el meu fill Carles i el 71 va nèixer Pere i treballava a l’Hospital Clínic com a infermera des de l’any 1966. Ho recordo com una época d’una gran agitació: la caputxinada del 66 (on hi havia el meu germà i el meu cunyat, Rafel), el procés de Burgos, l’any 70, assassinats de Puig Antich 1974 i Txiqui 1975, detenció i presó del meu company, Carles Castellanos l’any 74, etc. Com a conseqüència refugi a Catalunya Nord, d’un any, el 1975. I tot plegat amb fills petits, etc.
Després de l’any de refugi vaig participar en la fundació dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) on vaig militar durant un període llarg d’anys. Recordo especialment l’acte del Camp del Barça l’any 1981 amb el desplegament d’una gran pancarta dels CSPC...
El que trobo important d’aquesta època és que l’independentisme es va començar a formular sobre una base marxista i lligat amb les reivindicacions socials.
L’any 1981 va haver-hi una ràtzia contra l’independentisme arreu dels Països Catalans on molta gent va ser torturada durant deu dies a comissaria de Via Laietana i traslladats a Madrid. La majoria tornàvem a casa, en un tren de nit que arribava a Barcelona (Sants) de matinada.
L’any 1982, arran de la manifestació contra la LOAPA, em van detenir juntament amb cinc persones més (Mait Carrasco, Blanca Serra, Eva Serra, tancades a la presó de dones de la Trinitat; i en Ramon Pelegrí i en Carles Castellanos, a la presó Model) acusats de sedició [per portar una pancarta amb el lema INDEPENDÈNCIA]. A partir d’aquí es va engegar una campanya amb el lema “Jo també hi era”. Aquesta campanya i l’escàndol provocat per la detenció (amb l’interès del president del Parlament, Heribert Barrera) va tenir com a resultat la llibertat al cap d’un mes i mig, sense cap acusació.
La idea principal amb el moment actual és que la repressió no és d’ara sinó que ve de lluny. I la diferència és que l’independentisme ara és molt més nombrós.
Penso que, de cara a la situació actual, el més important és la idea que per a un objectiu com la República catalana independent encara cal molta lluita. L’experiència de la Meridiana em toca molt de prop i hi vaig regularment; i considero que és una mobilització molt popular que la gent dels barris ens l’hem feta molt nostra. És l’expressió d’una reivindicació molt sentida (la llibertat de la gent presa i exiliada) i atreu moltes formes d’acció (des de cançons, tallers de sardanes – una rotllana immensa tallant la Meridiana -, a concursos de truites de patates, etc.). I recull una solidaritat molt diversa i pràctica. S’hi pot trobar la gent de Vic (que baixa amb el seu fuet), gent del Maresme i d’altres llocs que porten coca. Ens ha visitat en Llach, en David Fernàndez, l’Antonio Baños, la rapera Núria Bala, membres de l’escola de Música Pausa del barri del Guinardó... La visita d’en Joan Bona Nit va ser especialment emocionant...
També ens hi retrobem antics companys de lluita, infermeres jubilades de l’hospital, etc. Sembla que ens ho passem molt bé però s’ha de tenir en compte que estem sota una gran pressió dels grups espanyolistes feixistes que s’han ficat al cap de posar fi a aquesta mobilització... Tots aquests suports i aquesta solidaritat ens ajuden i trobo que d’una manera molt directa, com si diguéssim ben femenina i feminista... Aquest és el to dominant.
El Consell per la República trobo que és favorable a la Meridiana com es va dir als parlaments de Perpinyà, on jo també hi era; però per a mi, es tracta d’un projecte polític que no sento tan pròxim...
