El febrer de 1939 amb la recent ocupació franquista de Barcelona es va desmuntar l'estàtua de Rafael Casanova i es va traslladar als magatzems municipals del carrer de Wellington. El franquisme va voler eliminar amb tant d'afany qualsevol rastre del monument al conseller en cap que fins i tot es van retirar els jardinets que hi havia al voltant. Però això no va aconseguir eradicar el culte civil al personatge i el que representava. La primera nit en què l'estàtua ja no hi era, el lloc es va omplir de flors, motiu pel qual l'endemà s'hi va establir vigilància policial. Fins i tot la premsa a l'exili relata com s'hi va trobar una reproducció petita del monument amb un cartell que deia: "Ja creixeràs". Curiosament el nom del carrer de Casanova no es va canviar perquè al Govern Civil van creure —o els van fer creure— que feia referència a l'aventurer italià famós per les seves arts amatòries.
En aquest punt cal destacar la intervenció dels patriotres Adolf Florensa i Ferrer (arquitecte municipal) i el funcionari municipal Lluís Iglesias i Mangot que van salvar l'estàtua i sabedors de la càrrega simbòlica de l'estàtua de Casanova no es van acontentar de desar el monument en un barracó del carrer Wellington. Conscients que la figura representava tot allò que el dictador volia eradicar i possiblement temorosos que qualsevol dia aquest recordés que no havia enllestit la feina, van ocultar les peces de l'estàtua darrere un fals envà. D'aquesta manera, qualsevol que entrés al cubicle pensaria que Rafael de Casanova ja no hi era. En l'acció de salvaguarda també hi van col·laborar treballadors de l'ajuntament anònims (segurament treballadors de Parcs i Jardins o dels magatzems municipals) .
Joan Crexell relata com, a les acaballes del 1974, Maria Carme Farré, conservadora tècnica del Museu d'Art de Catalunya i membre del Foment de les Arts Decoratives (FAD), es va assabentar de l'existència del patrimoni escultòric dipositat al carrer de Wellington. Una expedició encapçalada per la mateixa Maria Carme va anar fins al barracó mig derruït, i en entrar-hi s'hi van trobar, mig desmuntades i plenes de pols, les estàtues del Doctor Robert, Francesc Layret, Pau Claris i la dona símbol de la República del monument a Pi i Maragall. El monument a Rafael Casanova no hi era. Però es van adonar que la proporció externa del barracó no quadrava amb el seu interior. Així és com van descobrir un fals envà fet amb totxanes que ocultava el monument del conseller en cap, verd de rovell i gairebé intacte.
El fotògraf Pepe Encinas, que llavors treballava a Tele/eXprés, recorda encara el 4 de gener del 1975. "Havien convocat la premsa al carrer de Wellington per ensenyar-nos l'estàtua del Doctor Robert. Jo hi vaig anar amb el Josep Maria Huertas. Era molt jove, i m'agradava fer la cabra. Així que em vaig enfilar per dins de la nau i vaig veure que hi havia una paret falsa, i al darrere, l'estàtua de Casanova. Jo no vaig reconèixer qui era, però quan el Huertas la va veure va identificar el personatge de seguida." Les fotos que aquell dia va fer Pepe Encinas es van publicar al diari i mostren el conseller en cap desmuntat, mirant a la paret i molt brut.
(Text extret de l'article L'oblit que va salvar l'estàtua de Rafael Casanova publicat a la revista Sàpiens el 31 de gener del 2014)
