L’objectiu d’ERC és la centralitat política i aparentar un partit reformista espanyol amb l’objectiu d’esgarrapar suports a l’independentisme provinents del món del PSC i dels Comuns. Una estratègia que pot semblar correcte però que és fruït de la manca de coneixement del funcionament i finalitat de l’Estat espanyol i que està destinada al fracàs.
La centralitat política l’assumirà per un món postconvergent desorientat per complet i per una manca d’una alternativa d’esquerres capaç de disputar el poder. Amb aquest escenari, maniobra per augmentar la seva influència, assumint un ideari socioliberal i una imatge independentista però pactista amb l’Estat.
ERC pretén una taula de diàleg, negociació i acord amb un dels pilars i fundadors del règim del 78, el PSOE, quan ja han repetit mil i una vegades, també en les últimes hores, que mai de la vida acceptaran un referèndum d’autodeterminació. De què tractava el #SitAndTalk del Tsunami, sinó? Això, amb un Podemos i Comuns submisos a l’espanyolisme que no farà ni una passa per a resoldre el conflicte polític (l’ocupació) a Catalunya. I aquesta pretensió es manté malgrat la inhabilitació del President Quim Torra i l’eurodiputat Oriol Junqueras, pensant-se que el PSOE no és responsable d’aquest atac a la democràcia.
El paper de la formació republicana pretén demostrar a votants del PSC i dels Comuns que la negativa del diàleg no és cosa de la dreta sinó de l’Estat espanyol, governi qui governi. Aquest era l’argument – fal·làcia del reformisme espanyol durant aquests anys. Però ara mateix els costos d’aquesta actuació tàctica són majors que els beneficis per l’independentisme, com per exemple la desmobilització popular i la dificultat de la internacionalització del conflicte. I els remots beneficis de l’estratègia pactista són menors que els de l’estratègia de la confrontació democràtica, com s’ha demostrat quan hem desemmascarat l’estat neofranquista. No hem de pactar amb l’estat, hem d’obligar a l’estat. La democràcia, els drets humans, la llibertat, el dret a l’autodeterminació són una obligació, no un acord.
Tornarem necessàriament a la via de la confrontació democràtica perquè l'estratègia d’ERC és una aposta caduca, tant si creuen que l'estat és reformable, cosa que seria gravíssima, com si volen desmuntar fal·làcies. Un cop hagi quedat palès la impossibilitat d’un referèndum acordat caldrà practicar en tot el seu abast la confrontació democràtica, l’única estratègia realista per tenir força negociadora. La confrontació democràtica consisteix en tota una gran estratègia aguantada en el temps per, ras i curt, perjudicar els interessos dels poderosos, la gran burgesia espanyolista, les elits, l'IBEX, els grans amos de l'estat. És en aquesta assumpció de costos de l’Estat quan, potser, els podrem obligar a allò que volem: la independència. És una gran estratègia que afecta diferents àmbits: laboral, social, democràtic, mediambiental, institucional i que perjudicarà sobretot a allò que sustenta i és la raó de ser de l’estat, l’economia capitalista. Els defensors de l’estratègia pactista ens acusen de voler el «com pitjor, millor» i obliden que no es tracta d’això, sinó de desemmascarar un Estat neofranquista i explotador. Al final en la nostra lluita el que val és la capacitat de perjudicar els interessos de les elits que s’enriqueixen a costa de la nostra condició de classe i nació oprimida. I això és, com a mínim, no estabilitzar la política espanyola si de nosaltres depèn.
El problema actual és que l’estratègia de la confrontació democràtica no té uns valedors creïbles. Junts per Catalunya utilitza una retòrica rupturista sense materialitzar cap acció encaminada i la CUP és incapaç de demostrar cap voluntat suficient de planificar-la i desplegar-la.
Per tant, cal explicar més i millor què suposa l'estratègia de confrontació democràtica perquè la partida tornarà en aquesta casella i cal estar preparats per al següent embat. Perquè la resposta a la pregunta de com sumar més gent al projecte republicà rau en la mateixa naturalesa de l’independentisme: la lluita per l’alliberament nacional és la forma que pren la lluita de classes als Països Catalans. Per això la confrontació democràtica és sobretot una política transformadora a favor dels interessos de les classes populars.
Tal i com ha manifestat Poble Lliure en el seu recent comunicat, és important que en els propers mesos ens dediquem també a l’enfortiment de les eines de ruptura democràtica, com per exemple la Intersindical-CSC, el Consell per la República i l’Assemblea de Càrrecs Electes. En aquest sentit, un dels deures de l’independentisme és la construcció d’un sindicalisme nacional i de classe fort a partir de l’únic agent disposat a ser-ne el pal de paller. S’ha d’acabar el suport de partits independentistes a organitzacions que invoquen la seva pluralitat per excusar el seu espanyolisme. En un conflicte entre opressor i oprimit, no posicionar-se és posicionar-se amb l'opressor. La pluralitat de la que parlen CCOO i UGT és sempre a favor d'una submissió de Catalunya a allò espanyol.
Hem d’assumir que hi ha estratègies diferents, però la confrontació democràtica tornarà, i hem d’estar preparats per a desplegar-la sense demores ni matisos. Això ens obliga a construir les eines que la puguin planificar, explicar i desplegar des de tots els fronts, també l’institucional. En un context d’embat frontal contra l’estat ocupant és imprescindible dotar-nos d’una organització que respongui adequadament a cada pas i que el seu funcionament democràtic sigui eficient. Hem d’oferir al poble català un gran front d’unitat popular per la independència i la transformació social, que tingui voluntat de guanyar el país i dirigir el proper embat amb la consciència i l’experiència del que representa l’enemic que tenim al davant.
Hem demostrat sobradament que el poble català no es rendeix malgrat el paper dels nostres governants. A diferència d’ells, els de baix ens urgeix la independència perquè és una qüestió de viure amb dignitat. I per això hem d’assumir la responsabilitat d’intentar guanyar.
