L’escenari present ens situa, com a mínim, davant tres situacions davant les quals caldria estar amatent i donar una resposta.
Primera situació. Les negociacions ERC-PSOE, que equival a dir pacte ERC-Estat espanyol. El posicionament submís dels republicans als requeriments del PSOE és evident, així com també ho és el fet d’apressar un pacte de regeneració espanyola per part de la cúpula de Podemos-Comuns, que ha abandonat (l’havia entomada mai conscientment?) la bandera autodeterminista.
L’afany de PSOE i Podemos (Comuns) és, com és sabut, retornar a l’autonomisme, per bé que alguns vulguin encobrir aquesta reacció amb la boira verbalista (“blocatge”). Quin és, doncs, el criteri d’Esquerra? Sembla que no existeix un criteri independent respecte dels dos partits pactistes esmentats. Sembla que es mou (no és cap novetat) en el terreny del tacticisme (“a veure-les venir”).
Davant aquest panorama, en què ERC, és clar, no és hegemònica, cal fer una crida a les bases del partit, i també al sector que malda per activar la via unilateral, que qualsevol desig de retornar a l’autonomisme és una escarni a la població sistemàticament mobilitzada d’ença fa més de deu anys. ERC no hauria de caure en aquest parany i hauria de deixar clar davant l’opinió pública que sense amnistia i reconeixement del Dret a l’Autodeterminació, que en el nostre cas esdevindria activar la proclamació de la independència del 27-O-2017, no hi ha negociació possible. El diàleg famós no ha de ser romàntic, formal, sinó concret i amb expectatives clares d’horitzó polític. ERC no ha d’oblidar –ans del contrari se’n faria còmplice- la repressió policial (tortures, vexacions i el cinisme de la mentida) contra els sectors més actius i conscienciats del nostre poble, com el segrest dels CDR a mans de l’estat a Sabadell el passat 23 de setembre.
Segona situació. Acord del TJUE. La decisió del Tribunal de Justícia Europeu del 19-20 de desembre no tan sols desprestigia el sistema politicojudicial espanyol, sinó que denuncia la deslegitimació de la democràcia liberal burgesa de l’Estat espanyol, la qual cosa comporta denunciar una justícia eminentment repressiva.
Aquest trumfo ha de ser optimitzat pel moviment d’alliberament nacional i no ha de ser “llegit” en clau partidista. La immunitat de Junqueras, Comin i el President Puigdemont és una victòria de país que esdevé una prova més que amb el partit-estat PSOE no hi ha res a negociar llevat del respecte a la lliure voluntat nacional expressada l’1-O.
Tercera situació. Futur tripartit autonomista? La inhabilitació del President Torra posa en safata l’afany del bloc unionista de convocar eleccions avançades al Parlament. Aquesta decisió no respon altra cosa que evidenciar que no existeix un sistema català polític independent, sinó que roman supeditat a les decisions de la política espanyola. És a dir, la més clara mostra de mentalitat de sucursal de les elits oficialistes. En aquest sentit, i en relació amb la primera situació esmentada, cal preveure, si ERC acaba pactant engrunes amb el PSOE, que hi haurà tripartit autonòmic entre els soi-disants republicans-(Podemos-Comuns) i PSOE-PSC. És a dir, retrotraure l’acció política setze anys enrere, sota l’excusa de pactar un nou estatut. ERC està disposada a desoir i aïllar-se de la mobilització independentista exemplar d’aquests més de deu anys? Si opta per la via autonomista –contrària a combatre les causes de les necessitats de les classes populars- Esquerra Republicana haurà girat l’esquena a una tradició de lluita, a canvi, això sí, de les consabudes poltrones, sous i acceptació de la mediocritat pròpia d’una comunitat autònoma. Dir “som una nació” no té cap sentit si no hi ha un estat darrere. A quina herència està disposada a renunciar Esquerra? Cal, però, estar ben pendents de la claudicació del junquerisme davant l’Estat espanyol. Si dóna el vistiplau a l’autonomisme, ERC esdevé la Nova Convergència del s.XXI.
