El passat 19 de desembre el president nord-americà Donald Trump anunciava, a cop de tweet, la retirada de les tropes militars dels EUA de Síria. Una decisió presa per sorpresa i de forma unilateral que, paradoxalment, fa augmentar les tensions militars al nord de Síria a causa de l’amenaça d’invasió de Turquia. Aquesta decisió trenca l’aliança militar que des del 2014 tenen els nord-americans amb les YPG (Unitats de Protecció del Poble), avui integrades en les SDF (Forces Democràtiques sirianes). Una aliança que s’havia demostrat reeixida en la lluita contra ISIS i en la pacificació del nord i est de Síria, la qual cosa havia permès el desenvolupament sense ingerències de la Federació Democràtica del Nord de Síria, el projecte polític nascut de la Revolució de Rojava.
Les intencions turques
La decisió de la retirada està dirigida a acontentar el principal soci dels EUA a la regió, Turquia. La narrativa oficial dels dos països més poderosos militarment de l’OTAN és contradictòria però complementària. S’afirma que ISIS ha estat derrotat i que els esforços antiterroristes dels EUA seran substituïts per una força regional com la turca. Res més lluny de la realitat, quan ni ISIS ha estat derrotat, ni l’objectiu de Turquia és la derrota d’ISIS, sinó impossibilitar la creació d’una regió democràtica i autònoma d’influència política kurda al nord de Síria, frontera amb Turquia.
És fàcil intuir els propòsits i motivacions de Turquia en aquesta nova fase de la guerra, només cal mirar al que porten fent des de febrer a Afrin. L’aliança de l’exèrcit turc amb faccions rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià (FSA) va realitzar una operació d’ocupació militar sobre el territori kurd-sirià d’Afrin, que ha provocat desenes de morts de civils, el desplaçament forçós de més de 200.000 persones i un clima de caos i inseguretat a la regió, provocat per les constants detencions arbitràries, la supressió de les llibertats polítiques i religioses i el saqueig i confiscació de béns per part dels militars sobre la població civil. Aquesta és la realitat que li espera a la resta del nord de Síria davant d’una eventual intervenció turca. Si a això li sumem l’odi ètnic de l’Estat turc sobretot el que sigui kurd i la seva guerra oberta des de fa 40 anys, tenim els ingredients necessaris per a una nova catàstrofe humanitària o, en el pitjor dels casos, un genocidi.
El paper de Rússia a Síria
L’arribada de Rússia al conflicte sirià va suposar un reequilibri en la guerra. No va ser fins que el govern d’Al-Assad es va veure en risc real de caure definitivament, que l’exèrcit rus va intervenir a la regió. Defensar el govern sirià era defensar els interessos econòmics -gasoductes- i militars -sortida marítima al Mediterrani- russos. Aquesta intervenció, sumada a l’aliança amb l’Iran, ha suposat la revitalització del govern d’Assad, l’avanç militar sobre ISIS i rebels i el renaixement definitiu de Rússia com a nou actor mundial de primer ordre.
Aquest nou paper de Rússia a escala mundial s’enfoca en afeblir l’hegemonia nord-americana. De nou a Síria podem veure un exemple clar d’això amb conseqüències encara avui imprevisibles. L’aliança dels EUA amb les YPG kurdes ha suposat un afebliment de la històrica aliança entre els EUA i Turquia. Per Turquia les YPG són un grup terrorista que amenaça l’estabilitat de la República de Turquia.
Mentre que durant tot aquest temps EUA ha estat un impediment a la invasió turca sobre Rojava al nord de Síria, Rússia -en un clar gest de complicitat a Turquia- va donar llum verda a la invasió sobre Afrin, territori sota la seva supervisió. Fet pel qual un debilitament de les relacions entre Turquia i els EUA ha estat un enfortiment del vincle entre Turquia i Rússia. I això ha conclòs en la retirada de tropes dels EUA, per acontentar Turquia, i la victòria de Rússia com a gran actor internacional en aquesta guerra de la qual surt clarament reforçada. Avui, la invasió de Turquia sobre Síria es debat entre els ministres russos i turcs.
Aliances o desaparició
Des de l’inici de la guerra civil siriana, les forces confederals i democràtiques kurdes, representades pel PYD (Partit de la Unió Democràtica) i les YPG-YPJ (Unitats de Protecció del Poble i la Dona), han construït una tercera via basada en la no agressió militar al govern d’Assad, la lluita contra ISIS i la construcció d’un sistema democràtic fonamentat en l’autogovern comunal i l’alliberament de la dona. Aquesta tercera via ha pogut desenvolupar-se amb ajuda de l’aviació militar de la Coalició Internacional encapçalada pels EUA.
Podem afirmar que aquesta aliança no ha suposat ingerències sobre el projecte polític i social de la Revolució de Rojava, però sí que ha suposat influències directes en quins han estat els objectius militars prioritaris. Prioritzar la conquesta de territori a ISIS en direcció sud cap a l’Eufrates, en territoris de majoria àrab, en comptes de buscar la connexió física i territorial dels tres cantons originals de Rojava és una mostra d’això i dels interessos internacionals que es juguen a Síria.
Així i tot, les forces kurdes han sabut sumar i generar un projecte polític multiètnic, pluralista, secular i radicalment democràtic, que ha portat pau i estabilitat a les zones sota control de l’Administració Autònoma. Les aliances internacionals sempre estaran fonamentades en els interessos particulars de cadascuna de les parts, en el cas de les forces kurdes la prioritat ha estat l’expansió dels postulats de la Revolució de Rojava i la seva pròpia supervivència com a poble davant totes les amenaces. Mentre l’aliança amb els EUA ha pogut garantir això, l’aliança ha estat profitosa.
Avui, amb la retirada dels EUA, l’única aliança possible per mantenir aquests interessos passa per l’acostament al govern sirià i a Rússia. Un acostament que ha existit durant tota la guerra, ja que la YPG ha treballat amb les dues forces en diferents operacions, com la defensa d’Alep al barri kurd de Sheikh Maqsood, on YPG és la força majoritària, en la defensa d’Afrin amb el suport de les NDF (milícia proAssad) a YPG o en el manteniment de part del cos de funcionaris sirians en zones sota control de la Federació Democràtica. Per tant, les aliances de les forces al voltant de les YPG i el PYD estan fonamentades en les garanties de supervivència física del poble kurd, ahir va ser EUA, avui podria ser el govern sirià i amb això un nou camí cap a la pau en siriana.
La situació actual
Des de l’anunci de retirada dels EUA es viu una nova situació on la guerra informativa, el moviment de tropes i les relacions diplomàtiques estan jugant un paper fonamental i amb contínues novetats. És complicat discernir allò real del que és propagandístic, i convé ser cauts i esperar sempre a confirmacions oficials. Mentre que Turquia fa setmanes que reforça militarment la seva frontera amb Síria per entrar amb tot, el punt més calent es troba al voltant de la ciutat de Manbij.
Manbij és una ciutat de majoria àrab, alliberada de l’ISIS l’octubre de 2016 per les Forces Democràtiques sirianes i la seva força local, el Consell Militar de Manbij. Aquesta ciutat suposava un enclavament fonamental per a l’ISIS, ja que era la seva porta d’entrada i sortida comercial i militar cap a Turquia. L’alliberament va suposar una fita per a les YPG i l’SDF i des de llavors la ciutat es governa amb un Consell Civil independent. La intenció de Turquia és començar la invasió de Rojava per Manbij, recolzant-se en les seves forces mercenàries de l’Exèrcit Lliure Sirià. La retirada dels EUA accelera aquest procés. La resta d’actors mouen fitxa. França ha mogut tropes cap a posicions frontereres de Manbij i l’Exèrcit Sirià ha pactat amb les YPG un moviment de tropes en zones adjacents. Tot està preparat per defensar-se de qui dispari la primera bala.
El futur immediat
En una guerra allò militar i allò polític és inseparable. Els diàlegs de pau entre la Federació Democràtica del Nord de Síria, a través del Consell Democràtic Sirià (MSD), amb el govern d’Assad es realitzen des de fa mesos. La qüestió militar accelerarà aquests diàlegs i estrenyerà les possibilitats d’acord. En principi posa la Federació Democràtica en una posició subalterna, però no per això sense poder i capacitat de maniobra: han donat més de 10.000 màrtirs per alliberar Síria del terror, controlen un terç del territori sirià i tenen un gran suport popular.
La proposta de la Federació Democràtica és clara, una Síria descentralitzada, federal, secular i amb llibertats civils. La Federació respecta i defensa la integritat territorial siriana, però desitja una forma de sobirania federal, fonamentada en autogoverns locals i una societat civil organitzada i amb poder. Una cosa que probablement pugui passar és que d’aquests diàlegs surti una autonomia per a les zones de majoria kurda, la legalització de totes les organitzacions i institucions democràtiques, la integració dels àrabs ara a les SDF en l’exèrcit sirià i el lliurament de diverses ciutats i recursos naturals al govern central. Aquesta situació donaria amb una nova Síria en pau, més lliure i democràtica. Perquè això pugui succeir és imprescindible aturar la invasió de Turquia i la retirada de totes les forces estrangeres de Síria, no només dels EUA.
L’autonomia per a les zones conegudes com a Rojava suposaria la possibilitat real d’estabilitzar el projecte democràtic de les forces kurdes, un projecte que va més enllà de la forma Estat-Nació, compromès amb la constitució d’una societat democràtica organitzada en tots els plànols de la vida quotidiana per a la construcció d’una vida comunal i igualitària. Un mirall on tots els pobles del món podrien mirar-se i aprendre.
