«Lluitar, crear Poder Popular» és una de les consignes que han caracteritzat els moviments d’esquerres a casa nostra, els Països Catalans, i arreu. Aquest lema té el seu origen a Xile, a començaments de la dècada dels 70 del segle passat, quan la lluita de classes s’intensificà i Salvador Allende i la Unitat Popular, una coalició de partits i moviments d’esquerres, arribà al Govern de la nació. La pregunta que caldria fer-se és: tot i arribar al Govern, la Unitat Popular xilena assumí el Poder? Als esdeveniments ens podem remetre: el Govern de Salvador Allende titllat com a reformista per la seva pionera aposta per la via pacífica al socialisme, que comportà fer pactes amb la dreta per intentar aturar el previsible cop d’estat i no desplegar un veritable procés revolucionari, no va aconseguir el control absolut de l’Estat (control de les empreses nacionalitzades, Forces Armades, etc.).
No és l’objectiu d’aquest article fer un anàlisi dels encerts i els errors de la Unitat Popular xilena, sinó reflexionar sobre la necessitat d’organitzar el Poder Popular a la Catalunya principatina del sud de l’Albera en aquest moment d’avenç cap a la Ruptura Democràtica per la Independència.
Podem definir el Poder Popular com aquella organització de les classes populars en espais democràtics que es doten de poder decisori per assolir el control d’un territori concret i començar a desplegar el seu projecte polític (revolucionari), contraposant-se al Poder establert de les classes dominants, el qual es vol superar. A casa nostra, el poder de les classes dominants és el règim del 78, el Regne d’Espanya i les seves estructures (Govern espanyol, exèrcit, cap de l’Estat, mitjans de comunicació, administració espanyola, etc.). Exemples de Poder Popular referencials són la Comuna de París (1871), els soviets (1905 i 1917) i els consellers obrers de Xile (1970).
El sorgiment del Poder Popular és la conseqüència d’una intensificació de l’antagonisme de classe en un territori concret. En el nostre cas, som les classes populars catalanes el subjecte oprimit i les classes dominants espanyoles i les seves aliades catalanes els subjectes opressors. El despertar de la consciència nacional-popular de la major part del poble català respon la crisi social i democràtica de l’estat espanyol i a l’increment de la repressió contra tot allò que representen els Països Catalans (llengua, drets socials, sobirania, llibertat d’expressió, democràcia...), i la necessitat de tombar un règim corrupte i monàrquic per construir una societat lliure i amb valors republicans. No és sobrer recordar sempre que puguem que la lluita per l’alliberament nacional del poble català és la lluita per l’alliberament de classe. Això comporta necessàriament un contingut revolucionari del procés independentista i el seu objectiu republicà.
Després dels Fets d’Octubre de 2017 (referèndum d’autodeterminació, aturada de país, Declaració d’Independència), els dirigents polítics, i de retruc el poble, s’han vist immersos en una greu desorientació política. La lluita antirepressiva per la llibertat del presos i exiliats polítics ha substituït el clam per la República Catalana, un error majúscul si del que es tracta és d’assolir la independència i amb ella també la llibertat dels segrestats per l’estat espanyol. D’una banda, tenim el PDECAT i el President Puigdemont continuant amb el procés de refundació de l’espai de la vella Convergència, ara amb l’impuls d’un nou Partit-Moviment anomenat Crida per la República (nova fase de Junts per Catalunya), amb retòrica republicana però de moment amb fets autonomistes. Per altra, ERC no sembla trobar la seva estratègia més enllà de buscar un destensionament per mitjà d’un suposat «eixamplament de la base» sense explicar concretament en què consisteix aquesta proposta revestida del nom d’estratègia. Preguntem-nos, però: és veritablement una estratègia? Alguns dels seus dirigents polítics promouen ara un referèndum pactat on s’hi inclogui també l’opció del federalisme. Aquests dos partits, doncs, han abandonat, si més no de manera temporal, el caràcter vinculant del referèndum de l’1 d’Octubre i la implementació d’unes mesures de transitorietat a la República Catalana independent a què obligava la victòria del SÍ. Per últim, tenim la CUP que des de la seva posició minoritària intenta donar elements de continuïtat a la confrontació democràtica (Decrets de la Dignitat, insubmissió al Tribunal Constitucional, campanya Horitzó República...). Les dues grans entitats independentistes, Òmnium Cultural i l’ANC, semblen, de moment, restar a l’espera dels moviments dels partits i de possibles consensos estratègics.
Amb aquesta situació, explicada molt sintèticament, una de les propostes que el moviment per la independència hauria d’estudiar i desenvolupar és la del Poder Popular. Durant l’anterior etapa política se’n parlà molt, del control del territori i la desconnexió d’Espanya. El discurs «de la Llei a la Llei» era beneficiós per a sumar el que el masclisme banal ha anomenat les «tietes del procés», aquelles persones que es farien enrere si la independència no havia d’arribar d’una manera ordenada i sense alteracions en la quotidianitat de les seves vides. Aquest discurs només tenia un defecte: que era mentida. Mai l’Estat espanyol permetrà la independència d’un dels territoris que el manté viu econòmicament. Als esdeveniments em remeto. Em puc creure que els dirigents polítics no preveiessin la resposta repressiva de l’Estat espanyol malgrat l’independentisme d’esquerres fundador del moviment independentista contemporani ja conegués la tortura i la presó i hagués avisat del seu caràcter totalment autoritari per naturalesa. És en aquest context on cal plantejar i conscienciar-nos de l’existència de la dualitat de poders durant un període concret entre els primers passos de la Ruptura fins al funcionament complet de la República Catalana independent. Aquest nostre Poder Popular Català viurà confrontat amb el Poder Constitucional Espanyol, i el seu èxit (la independència) dependrà de la voluntat i convicció dels dirigents polítics i del poble organitzat i mobilitzat.
Tot Poder Popular ha de ser impulsat pel poble i ha de ser representatiu de les masses. És el Poble organitzat i mobilitzat, com en l’etapa 2009-2015, qui ha d’empènyer els dirigents a fer passos cap a la independència. Però, quines podrien ser les estructures d’aquest Poder Popular que el republicanisme català cal que impulsi?
Amb una certa perspectiva, l’organització Poble Lliure ha proposat en la seva Assemblea Nacional d’aquest passat mes de juny, la necessitat que té el moviment independentista i republicà català de dotar-se d’una organització popular unitària i de masses (el Congrés Nacional del Poble Català) que integri totes les forces polítiques i socials i no estigui subordinada a la legalitat espanyola neofranquista, com a instrument necessari per a abordar la conquesta definitiva dels objectius del moviment. Però sabem que això, tot i ser estrictament necessari, serà difícil d’articular en un primer moment. És per això que avanço els que crec que podrien ser instruments parcials del poder popular que es poden desenvolupar ja des d’ara:
El Consell per la República. Se n’ha parlat molt, però quines funcions se li proposen? En un primer moment es volia que fos el Govern de la República de Catalunya i l’Aran a l’exili amb la missió d’internacionalitzar encara més la causa catalana per a sumar simpaties per a una segona etapa de confrontació directa i intent de fundació de la República. Ningú estarà en desacord amb el fet que la internacionalització del projecte polític de la República i de la repressió estatal contra l’independentisme són dues tasques imprescindibles. El Consell, més enllà d’intentar que sigui un Govern, podria ser l’òrgan de debat per a consensuar les grans línies tàctiques i estratègiques del moviment independentista. En qualsevol cas, hauria de ser representatiu de la voluntat popular. Podria estar format per representants de partits polítics, entitats, sindicats i altres col·lectius republicans. Una representació restrictiva dins aquest Consell seria un error greu que li faria perdre la seva potencialitat.
El Fòrum Social Constituent. La Comissió d’Estudi del Procés Constituent del Parlament de Catalunya va concloure unes resolucions al ple del Parlament del 27 de juliol de 2016, entre les quals, la creació d’un Fòrum Social Constituent «format per representants de la societat civil organitzada i dels partits polítics», amb l’objectiu de «debatre i formular un conjunt de preguntes sobre continguts de la futura constitució que hauran d’ésser resoltes per la ciutadania mitjançant un procés de participació ciutadana». El resultat d’aquest procés «constituirà un mandat vinculant», afegeix.
El President Quim Torra es va comprometre en el seu discurs d’investidura a impulsar un procés constituent que culminés amb la presentació d’una proposta de Constitució catalana, tot buscant el suport de la CUP. Caldria, doncs, exigir-ne el compliment.
La dicotomia Monarquia-República, repressió-drets socials, és la veritable estratègia per continuar sumant suports a la causa independentista i republicana. Iniciar el procés constituent ens faria possible explicar d’una manera més entenedora i creïble com serà la República dels drets socials que anhelem.
L’Assemblea de Representants Electes. Un tercer element del Poder Popular per al desplegament de les lleis prefundacionals i fundacionals de la República és el que correspon a la representativitat local-territorial i al control de les administracions arreu del territori. L’Assemblea de Representants Electes, conformada pels càrrecs electes municipals i altres, i representants de la societat (sindicals, de veïns, col·legis professionals, culturals i tots els sectors), i estructurada comarcalment i localment, i amb una presència de representacions d’arreu dels Països Catalans, tindria l’objectiu d’anar assegurant els canvis legislatius promoguts pel Parlament de Catalunya tot mirant més enllà, socialment i nacionalment.
Aquest Poder Popular haurà d’anar acompanyat d’aturades generals de país quan faci falta i d’un boicot sostingut a les empreses de l’Ibex-35. Al segle XXI la guerra econòmica és la guerra per la independència. És sabut que sense poder econòmic no hi ha poder polític; desfem-nos doncs del poder econòmic espanyol i impulsem una economia autocentrada basada en el cooperativisme i l’economia social i solidària i la banca pública.
Aquest nostre procés independentista no és ni serà fàcil, ho estem comprovant. Tornant a l’inici de l’article, insisteixo en el fet que només amb el control del Govern i el Parlament no és possible cap independència ni cap poder democràtic absolut: cal construir al marge de l’ordenament constitucional tot un seguit d’espais amb lògica revolucionària per contrarestar el poder establert. Lògica revolucionària vol dir que les masses populars tinguem un paper important en la vertebració d’aquest Poder Popular: cap dels seus organismes pot ser llunyà a la legitimitat del seu origen ni trair la voluntat de la gent. En cada etapa d’aquest procés hem de ser prou àgils com per desplegar les eines necessàries. Des de l’òptica d’esquerres, no es tracta de copiar altres processos revolucionaris sinó de fer el nostre, entenent-lo necessàriament i actualment com un procés interclassista del poble treballador, les classes populars i part de la petita i mitjana burgesia. De fet, el context actual és fruit també de la inexistència d’una direcció-coordinació que respongui veritablement a la representació i als interessos del poble treballador. No busquem excuses en aquest sentit; és la nostra responsabilitat.
Continuar el nostre camí implicarà més repressió de l’estat espanyol, des dels estaments judicials fins als grups vandàlics de caire falangista. Però la nostra causa, la de conformar una societat radicalment democràtica i justa, és més poderosa que la seva repressió. O és que podran inhabilitar i empresonar tot un Poble organitzat i compromès? No ens farem enrere.
Despleguem el Consell de la República, el Fòrum Social Constituent i l’Assemblea de Representants Electes! Organitzem la revolució independentista!
David Hernández, militant de la CUP de Sant Pol de Mar
