Paraules d’una patriota: “El nostre procés ens pot dur tard o d’hora a la independència de la Catalunya estricta. Amb aquest cim, és molt clar que quedarà més d’una fita per assolir, tot i que tenim clar que la independència significarà un canvi d’estructures de l’Estat espanyol i d’Europa. De l’Estat espanyol, perquè, per primera vegada a la història, les esquerres espanyoles hauran de mirar Espanya endins i buscar les seves pròpies armes contra les seves pròpies oligarquies i deixar de mirar la “burgesia catalana” com a dimoni dels seus mals. D’Europa, perquè Catalunya no deixarà de ser una fita per a propis i estranys europeus. Per a propis, és a dir, per a la Catalunya Nord; per a estranys, és a dir, per a tots aquells pobles que han estat absorbits pels mal anomenats estats nació europeus dels segles XVIII i XIX, uns estats històrics construïts militarment fa quatre dies i que, a més de ser l’origen, si més no, de dues guerres mundials, són els principals obstacles per a la formació d’una Europa Federal més justa socialment, culturalment i lingüística. Sense una Europa Política Federal dels Pobles és prou complicat el combat en tots els terrenys contra els monopolis i els oligopolis de la globalització.
A Catalunya endins, li quedaran pendents diverses coses: cohesió social interna o, millor dit, establir una relació més justa entre estructures polítiques, estructures socials, i estructures culturals i lingüístiques, ja que, tot i que la independència política no deixarà de ser una aproximació més justa a la realitat social, cultural i lingüística de Catalunya, quedaran no sols molts problemes pendents, sinó també moltes forces soterrades internes i del vell estat, que poden intentar deixar la independència sense continguts radicals socials, culturals i lingüístics. D’altra banda, fins i tot aquells que, en un moment donat, han parlat de “nació cultural” per evitar el desig d’una “nació política” pels catalans, intentaran continuar posant barreres al conjunt de la nació cultural (Països Catalans), que aspira i aspirarà a ser nació política en tota la seva plenitud. El fet Països Catalans serà un tema políticament candent al costat del tema justícia social, justícia cultural i justícia lingüística, al si de la Catalunya estricta i al si dels Països Catalans.
Cal no dubtar que Catalunya pot jugar un paper centrípet per als Països Catalans. És per aquesta raó que Catalunya hauria ja d’haver començat a pensar en eixos teòrics i de treball empíric per fer del seu territori un model propi, però que no comenci ni s’acabi en si mateix –potser a l’estil del Congrés de Cultura Catalana, que, en certa manera, va representar el programa polític del govern de la Generalitat en el seu millor moment autonòmic, però ara sense restriccions autonòmiques: de fet, les conclusions del Congrés foren superiors als seus resultats polítics–. Caldria forjar una sèrie de gabinets de treball de professionals en política, economia, cultura i llengua que, partint dels moviments socials existents, o en embrió, donessin armes per a un combat sociopolític europeu contra la globalització capitalista (potser fer-ho més amb radicalitat cientificosocial d’una majoria que en mera radicalitat política d’uns pocs). La situació d’alerta general social que existeix actualment segurament permetria traspassar les barreres del reducte sectari. S’hauria de saber treballar obertament sense desconfiances massa malaltisses.
Internacionalment, tot i l’interès que puguin tenir iniciatives europees com les de Varufakis, és clar que aquestes iniciatives respecten en tots els seus significats els estats nació europeus del segle XIX, i no tenen cap explicació teòrica sobre les bases sociopolítiques de les quals s’han alimentat aquests estats. El seu combat es limita a una lluita política parlamentària, sense posar en qüestió les estructures polítiques europees. Les quals han estat decisives, primer, per a l’imperialisme colonial intern; després, per a l’imperialisme colonial extern; i ara per a la globalització capitalista.
Totes aquestes raons fan que la nostra independència no pugui ser un simple compromís local. Això tampoc vol dir que hàgim de frenar la nostra actuació al servei dels ritmes endarrerits dels altres. Però sí que ens obliga a un projecte global, en el qual no podem abonar ni un estat sense nació ni una nació sense estat, tot raonant el sentit d’aquest model per a una justícia general sense fronteres.” Eva, juny 2017.
