"Mai no havíem estat tants, i amb tanta capacitat mobilitzadora, la legitimitat de l’Estat ocupant a casa nostra està enmig del fangar de la derrota"

Des del nostre punt de vista, l’Estat espanyol s’està enfonsant en el fang, enterrant-se a Catalunya: està aconseguit que cap persona amb sentiments democràtics mínims tingui cap mena d’interès a pertànyer a aquest estat arbitrari i basat en la imposició.

De fet, la lluita independentista, el combat republicà, ha aconseguit mostrar l’autèntica naturalesa de l’Estat, l’autoritària, l’arrelada als fonaments d’aquell franquisme que mai va morir.  A l’Estat espanyol, Catalunya, ara com ara, és l’única nació sotmesa per la Monarquia que ha estat capaç de posar sobre la taula el debat entre Monarquia o República.

Davant d’això, la majoria social partidària d’una República Catalana Independent ha de consolidar una estratègia unitària republicana que l’encamini cap a la plena hegemonia social i política, i això, ara com ara, només es fa organitzant la República, en resum, mantenint la confrontació amb l’Estat, assumint els seus embats repressius, lluitant contra el derrotisme que vol apaivagar el combat republicà. Calen estructures populars republicanes que dotin al nostre poble de la capacitat d’implementar el nostre objectiu final. Cal continuar al carrer, tant per continuar convencent, de manera original, innovadora i amb exemples, dels avantatges de la República i mantenint la capacitat mobilitzadora de resposta a l’Estat ocupant i de construcció de la República proclamada el passat 27 d’octubre.

Hi ha un doble avanç: mai havíem estat tants i mai havíem tingut la capacitat que tenim per continuar convencent la gent que ens falta sobre el fet que la lluita per la República Catalana és la lluita per la democràcia i la llibertat.

Hem estat capaços de portar l’organització popular a nivells mai vistos en dècades, en la defensa del referèndum, plantant cara a la repressió, exigint a la classe política resultats....

I sobretot, l’1-O fou un exemple clar d’eixamplament social de la base republicana, una demostració que en el marc de la confrontació democràtica amb l’Estat, amb totes les seves conseqüències repressives, milers de persones s’han posat al costat de la democràcia, del mandat popular per la República.

Ens toca continuar aquest camí, reconeixent els errors comesos pel conjunt del moviment independentista, rectificant i superant les nostres pròpies mancances i dotant-nos de noves estructures republicanes, nítidament populars i democràtiques que acullin i dinamitzin les ja existents en un sol "paraigua"comú.

El poble va guanyar, i ho va fer amb la seva unitat, amb la seva voluntat inclusiva de totes les sensibilitats del nostre país, el “Tant sí com no, vota!”, va guanyar.
A posteriori, les vagues generals, les mobilitzacions constants, i fins i tot, el suport popular a la proclamació simbòlica de la República del 27O, assumint totes les conseqüències, demostra que hi ha qui ha volgut menystenir la capacitat popular de resistència.

De les jornades anteriors i posteriors dels fets d’octubre de l’any 17, tothom hi té molt a aprendre.

L’independentisme ha de dotar-se d’una estratègia de ruptura que prevegi l’enfrontament entre el nostre projecte republicà democràtic i l’estat autoritari que tenim davant. Partint d’aquesta base, tots els agents socials, polítics i culturals implicats s’han de dotar d’una estratègia republicana comuna.

Dins d’aquesta estratègia comuna, i per tant, amb el mateix objectiu, el d’organitzar la República, cal que dins del seu camp d’actuació, tots els agents emplaçats del nostre país, treballin el seu terreny d’intervenció política sense disfuncions en el discurs, amb voluntat unitària i sense cap esquerda.

Ara és el moment de crear nous espais d’unitat per a la reflexió i l’acció; ens cal una Assemblea de Representants Electes que exerceixi la sobirania popular i legitimi el Consell de la República com a òrgan executiu i de coordinació. I el moviment popular en el seu conjunt, amb totes les expressions de la societat civil organitzada, cal que treballin per la creació d’un nou "paraigua" que actuï com a element de dinamització de la confrontació democràtica amb l’Estat espanyol a tots nivells. En aquest sentit, des de Poble Lliure proposem la creació del Congrés Nacional del Poble Català com a màxima expressió d’aquesta unitat.

Formuleu, al meu entendre, malament aquesta pregunta. La població, la gent, el poble és el subjecte polític que activa el procés emancipador. Per tant, és qui ha de liderar la nova fase, per tal de que la gent no sigui un agent secundari, únicament dirigit; cal que es doti de les estructures que proposem, que siguin seves, que participi de l’apoderament necessari perquè siguin aquestes les que tirin endavant la fase de confrontació republicana que vindrà. Som un canvi social, una revolució democràtica innovadora del sud d’Europa, som la República que construïm des de la base popular, sense cap dubte que és la única via per avançar. És el poble qui mana i decideix, i qui no ho vegi així, pas al costat .

Cal construir una institucionalitat republicana sobirana, amb l’objectiu d’assegurar eines de representativitat política deslliurades de l’estreta vigilància i la imposició que ens imposa l’ocupació del 155.
Cal que siguin representatives de la sobirania popular, i que contribueixin a les tasques urgents del Debat Constituent Republicà. (...)

 

L’experiència històrica de l’independentisme en aquest terreny ens demostra que cal integrar els judicis i empresonaments com un front més de la lluita per la República. Un dels principals efectes de la repressió és la divisió del moviment i la recerca de sortides individuals, aquí és clau l’acompanyament de les persones represàlies i el seu entorn familiar i social.

Coordinar les defenses, unitat en la defensa política, legitimació de totes les accions que han provocat la seva persecució com a legítimes, i sobretot, unificar comunicativament la lluita antirepressiva.

En al distància del temps. La Comissió de Portaveus dels independentistes detinguts el 1992 en l’Operació Garzón, podria ser un bon exemple a seguir.

El nivell mobilitzador i el seu compromís vindrà donat per la capacitat que tinguin les forces republicanes de generar unes fites assumibles per la majoria social, i que aquesta les converteixi en els seus objectius.
Ara més que mai, la gent necessita saber que sortir al carrer serveix per assolir aquelles victòries que han de facilitar l’objectiu final. En definitiva, sense estratègia seria una greu irresponsabilitat mantenir una mobilització permanent que podria generar grans dosis de frustració, i en conseqüència derrotisme.

L’acte és la presentació del manual editat per Poble Lliure, Estratègia i Acció Republicana, què podem fer ara?, que no és res més que un resum de les nostres propostes de cara al nou cicle de confrontació, que al nostre entendre s’obre amb l’Estat ocupant del 155.

Va dirigida a totes les persones que lluiten i treballen per la consecució de la República, és un emplaçament a tots els agents polítics i socials del republicanisme per vertebrar una estratègia conjunta que ens doti d’unes estructures civils republicanes capaces de saltar el mur que ens imposa l’ocupació espanyola i assolir la victòria.

Aquesta guia d’acció va encarada a tot el moviment republicà existent; vivim una transversalitat que no podem obviar; sense tenir un Estat republicà constituït, vivim, des de la imposició de l’ocupant, la normalitat de qualsevol país que estigui gestionat per un estat en forma de república, aquell que fa que tots els sectors socials i polítics, pensin el que pensin, tinguin el model de societat que tinguin, són republicans. En la construcció i debat de com volem que sigui la nostra República, la gent que ens definim com a radicalment d’esquerres, com a socialistes, haurem de ser capaços de guanyar els debats i les batalles de les idees per fer avançar les nostres propostes; aquest és el nostre principal repte, aquesta és la nostra força. (...)

Mai havíem estat tants, i amb tanta capacitat mobilitzadora, la legitimitat de l’Estat ocupant a casa nostra està enmig del fangar de la derrota. Ens cal persistir, mobilitzant-nos, organitzant-nos i ampliar encara més la base social republicana, som rebel·lió democràtica, i així continuarem.

Si al llarg dels mesos vinents impulsem iniciatives en diferents línies d’acció com les assenyalades al manual, haurem avançat en el camí per assolir el nostre objectiu final, no serà fàcil; apareixeran noves dificultats, però l’objectiu final val la pensa, i cal anar a totes, sense por i amb la racionalitat com a bandera.