Quan s’estava elaborant la Ley de Responsabilidades Políticas franquista, que seria efectiva a partir del 9 de febrer de 1939, diferents organismes de l’estat organitzat pels sublevats van presentar al·legacions i observacions que es demanava que es tinguessin en compte. Una de les més reveladores de la justícia política (o la venjança política per la via judicial) que estava elaborant l’equip de Ramón Serrano Suñer deia el següent: “ Censura también el ministro de Justicia [Tomás Domínguez Arévalo, comte de Rodezno, tradicionalista] el título de la Ley, porque, según él, parece que se castiga «el criterio político», lo «subjetivo del ideario», cuando sólo se debía buscar la manera de reparar lo objetivo, el «daño producido». Pero si todo criterio político subjetivo se considera lícito y respetable, no concibe la Ponencia cómo de lo lícito puede generarse un daño que obligue a su reparación. Que «el pensamiento no delinque» podrá ser verdad en el aspecto político mientras aquél no se exterioriza; pero sostener que cuando se siembran entre las masas idearios perniciosos mediante la propaganda o la actuación sólo se ha de reparar el daño, cosecha inevitable de tal siembra, sin castigar ésta de ningún modo, equivale a afirmar que se debe sancionar el efecto y dejar impune la causa, lo que constituye una enorme inconsecuencia del más puro sabor liberal”.
L’afirmació dels ponents de la llei era d’una brutalitat notable i un atac indissimulat al ministre de Justícia franquista, que dubtava de la voluntat totalitària dels legisladors: es castigava el suposat delicte i el pensament que l’havia generat. Llegint els textos amb els quals el jutge Pablo Llarena, del Tribunal Suprem, continua justificant (és un dir) la presó preventiva dels dirigents polítics i civils catalans, se’ns fa inevitable recordar els ponents de la Ley de Responsabilidades Políticas. Fent les substitucions necessàries al fragment que cito al començament d’aquest article, és evident que l’“ ideario independentista ” provoca un “ daño ”; per tant, anant a buscar les fonts intel·lectuals i jurídiques sobre les quals sustenta la seva manera de fer, el jutge del Tribunal Suprem dictamina que cal perseguir i, molt probablement, castigar “ la siembra ” independentista i “ el daño ” que causa. Pura ortodòxia jurídica franquista.
Som davant d’una caça de bruixes (política i jurídica) de la categoria de les persecucions mccarthystes als Estats Units dels anys quaranta del segle passat. L’enemic ja no són els comunistes, sinó els independentistes catalans. No s’ha creat un Comitè d’Activitats Antiespanyoles perquè no és necessari (i, potser, perquè no s’han atrevit a arribar a aquest punt de ridícul): el govern del PP va deixar anar la Fiscalia de l’Estat, que ha arrossegat, amb un entusiasme evident, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.
En aquest duríssim context, em sembla que hem d’assumir, d’una vegada per totes, que el camí emprès pel govern espanyol (i, amb ell, l’aparell judicial sencer) és irreversible. Com molt bé deia el periodista José Antich fa uns dies, l’objectiu final és liquidar una generació política sencera i posar el comptador a zero. Quan la vicepresidenta del govern espanyol cridava pels carrers que Mariano Rajoy havia escapçat el moviment independentista només s’equivocava en l’atribució del mèrit: el senyor Rajoy només ha subcontractat l’aparell judicial per dur a terme una feina de persecució i caça de bruixes que era estrictament política.
La persecució político-judicial del Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional durarà anys i arrossegarà dotzenes de persones. Hi haurà inhabilitacions (com a la Ley de Responsabilidades Políticas), hi haurà sancions econòmiques (com a la Ley de Responsabilidades Políticas, també), hi haurà penes de presó. S’haurà deixat ben aclarit que “ el pensamiento delinque ”, perquè l’independentisme és un projecte polític que es vol implementar, no és només una teorització ideal sense vocació de convertir-se en realitat.
Només cal tenir present que les conseqüències de la Ley de Responsabilidades Políticas, sobretot les econòmiques (les més importants per als legisladors franquistes), es van arrossegar durant anys. A la dècada dels seixanta del segle passat, quan ja feia vint anys de la cancel·lació de la llei, encara hi havia expedients oberts, sancions econòmiques en vigor i béns confiscats que no es van tornar mai.
En l’estat d’excepció no declarat en el qual ens ha col·locat el govern espanyol (amb el vistiplau de socialistes i Ciutadans, no ho oblidem), les conseqüències polítiques, penals i econòmiques duraran anys. Per tant, a qui pertoqui la feina, cal dir-li que es necessiten noves estratègies, nous terminis i, molt probablement, una nova generació política i intel·lectual. La caça de bruixes ha començat i no tindrà aturador durant molt de temps.
