L’”entramat” político-jurídic de l’estat espanyol és d’un anticatalanisme malaltís i odiós; “entramat”, com deia un dels ministres del partit més corrupte d’Europa, Méndez de Vigo, amb algun familiar nazi dels delinqüents que assaltaren la seu Blanquerna de Catalunya a Madrid, que després de condemnar-los a presó -la “justícia” espanyola, un oxímoron- encara estan lliures, quan Oriol Junqueras, Quim Forn i els Jordis, del tot innocents, culpables de tractar de complir el seu programa electoral, encara estan tancats a la presó i acusats -injustament i falsament- de delictes inventats per l’entramat espanyol sense cap connexió amb la realitat dels fets que els adjudiquen com si visquérem en “El Procés” de Kafka, on denunciava un entramat burocràtic del tot absurd i inintel·ligible. Per això en alguns països d’Europeus coneixen a Espanya com “Absurdistan”. Entramat ve de “trama” amb plans d’enginyeria juridico-política preparats per a atacar els líders polítics i socials de Catalunya favorables a la independència que només han tractat de complir el seu programa electoral. Perquè en compte de “saltar-se” la llei com diuen i repeteixen per tornar veritat una gran mentida -els qui li donen suport al 155- el que feren al parlament de Catalunya fou donar-li sentit a la democràcia, duent a la plenitud realitzativa les lleis internacionals i els drets humans i socials que reconeixen el dret a la diferència i el dret a l’autodeterminació que a la Constitució espanyola es proclamen però, només retòricament, com a ornament i aparador “democràtic”, perquè el disc dur de la Constitució del 1978 repeteix com un robot allò de la eterna indissolubilitat de la unitat de la nació espanyola i el fraccionament dels Països Catalans que no poden federar-se ni confederar-se perquè l’entramat de Madrid és el que mana i dicta, autoritàriament, les lleis, les normes i les seues interpretacions a conveniència, de manera esbiaixada i sempre restrictiva, allunyats dels drets humans i de la justícia internacional, menyspreant i aixafant els drets, sistemàticament, de catalana, baleàrica i valenciana gent.
Aquest “entramat” de l’estat està absolutament incapacitat per jutjar els actors polítics i socials de la nació catalana (valenciana o balear) perquè des de fa segles no ha deixat d’oprimir Catalunya i més encara els Països Catalans, ens han maltractat com si els catalans o valencians fórem els seus principals enemics, aplicant la doctrina fanàtica d’amic-enèmic a exterminar del jurista nazi Carl Schmith que als finals dels anys quaranta del segle passat va tenir molta influència en la dictadura franquista, amb conferències i publicacions quan a l’Alemanya de després de la II Guerra Mundial estava censurat. Però és que l’estat espanyol és l’únic país d’Europa on el feixisme no fou derrotat, al contrari va ser victoriós durant quaranta anys i s’ha reproduït i perpetuat en els aparells durs de l’estat fins ara mateix, només cal fixar-se en el tarannà antidemocràtic i anticatalanista de la immensa majoria de presidents del Govern de l’estat espanyol des de Suárez-Abril Martorell que deia que el catalanisme era un càncer que calia extirpar, fins a González-Barrionuevo-Corcuera els del GAL i la potada a la porta, Aznar-Rajoy-Wert que negaven l’autoria de l’atemptat terrorista d’Atocha en assignar-la a ETA i volien espanyolitzar els infants catalànics, etc.. Aquest senyor ministre de ranci origen aristocràtic, Méndez de Vigo, que és membre d’un partit polític que ha sigut definit per alguns informes policials i judicials com una de les “trames criminals” més importants d’Europa, organitzada per a delinquir, estafar i robar tots els fons públics possibles, amb milers d’imputats per casos de corrupció, proclamava en una roda de premsa per tots els ‘media’ que faria servir aquest “entramat” de l’estat, amb el suport de partits neofranquistes que han creat el GAL (PSOE) o que han orquestrat una trama criminal (PP,C’S, PSOE), perllongant l’aplicació del 155 contra els independentistes catalans si no es sotmeten als dictats totalitaris de l’estat espanyol que vol dirigir el parlament de Catalunya des de Madrid, sense haver guanyat les eleccions i sent el PP el partit amb menys vots obtinguts a Catalunya a pesar de presentar-se a les eleccions, molt sovint, amb dopatge extra aconseguint diners il·legalment, com s’hauria d’investigar com Ciudadanos ha obtingut tants milions d’euros per empaperar totes les avingudes de Tarragona i de Barcelona i duen a una ‘clac’ de gentada perquè els ompliren els seus mitings a les darreres eleccions i si ha aconseguit aquests diners legal o il·legalment.
El jutge del Suprem de Madrid, redactava una interlocutòria contra Junqueras, Forn, Sànchez (i Cuixart), en negar-los la llibertat i l’assistència al parlament, vulnerant els drets polítics fonamentals dels presos polítics i de l’electorat català que els ha votat perquè els representen; de manera que el prestigiós jutge retirat Martín Pallín davant la resolució judicial considera que aquesta “sentència” de la interlocutòria és un escàndol perquè és absurda i els tribunals espanyols es comporten davant els presos polítics catalans com si foren tribunals inquisitorials, de l’edat mitjana, com la monarquia, reclamant una “adhesión inquebrantable” i confessional a la Constitució espanyola del 1978 i un acatament incondicional de la interpretació perversa, restrictiva i franquista que fa el PP (Partit Podrit) i els partits monàrquics i neofranquistes que sostenen els pilars de l’estat espanyol que s’han aliat, conspiratòriament, per a mantenir aquesta trama criminal que és un residu de la dictadura franquista, que s’ha reproduït “constitucionalment”, per allargar la barbàrie i l’opressió contra Catalunya i els Països Catalans.
Fa anys l’estat espanyol, no només va permetre iniciar negociacions (Suárez, González, Aznar, Zapatero), múltiples vegades, amb la banda armada d’ETA per tractar de resoldre un problema polític entre Espanya i Euskalherria, cosa que li neguen al Govern de Catalunya, sinó que un membre d’ETA que havia estat escollit diputat del parlament basc, acusat de pertinença a banda armada i atemptat violent, eixira de la presó i assistirà al parlament basc per poder exercir el seu dret de vot i el dels seus votants, en canvi als parlamentaris exiliats a Brussel·les o empresonats a Soto del Real o Estremera (Madrid-Espanya), que no han fet cap acte de violència i s’han comportat sempre de manera pacífica, cívica i exemplar, els mantenen detinguts en una nació enemiga de Catalunya, a més de 600 o 1500 quilòmetres, lluny de sa casa i del nostre país de països (Catalans), sense que puguen exercir el seu dret de vot, de representació i de participació política democràtica amb voluntat d’alterar l’aritmètica parlamentària i decidir des de Madrid i l’estat espanyol les decisions polítiques que corresponen decidir a la ciutadania de Catalunya i vulnerant els drets fonamentals de tots els elegits, també els polítics exiliats a Brussel·les, sense interferències imperialistes ni amenaces militars i policials de presó per als que no acaten com a súbdits les lleis i normes residuals franquistes que no ens reconeixen com a ciutadania catalana plena, drets i llibertats integres.
Per veure en detall com s’aplica l’esperit de venjança i d’humiliació de l’estat espanyol contra Catalunya, recordem que quan la policia nacional espanyola va detenir i traslladar els diputats i activistes socials catalans dels jutjats a la presó els va emmanillar per l’esquena com si foren uns criminals més perillosos que l’assassí confés de Diana Quer que l’emmanillaren per davant, mostrant així que els protocols dels cossos de seguretats de l’estat espanyol s’acarnissen amb els catalans amb un odi incommensurable pel fet de ser catalans i independentistes, com si els valencians, balears o catalans fórem els seus principals enemics a batre aplicant una doctrinabasada en l’assimilisme o l’aniquilació a tots els àmbits (econòmic, lingüístic, cultural, infraestructural, d’espoliació, salut, educació, mitjans de comunicació...).
La qual cosa, demostraria que els jutges monàrquics espanyols, pel fet de ser d’una nació-estat que sempre ha oprimit Catalunya i els Països Catalans (que té dret a autodeterminar-se i a tenir un estat propi d’acord amb la legislació internacional, els drets humans i els vots de la majoria de la gent), s’haurien d’abstenir de jutjar a cap català i haurien de ser recusats per motius de nacionalitat i d’ideologia antagònica, racista i discriminatòria contra tot allò català o republicà, amb un odi infinit que mostra, fefaentment, aquest “entramat” jurídico-polític barreja de nacionalisme supremacista i monarquia espanyola catalanofòbica. Els jutges espanyols, tret de casos excepcionals, com Epidio o Martín Pallín, estan contaminats per un adoctrinament nacionalista de l’estat i una formació de l’opinió pública espanyola que fomenta l’odi infinit contra Catalunya, per tant estan del tot inhabilitats per jutjar la catalana gent adequadament perquè en són part. No són ni poden ser mai de la vida imparcials, objectius ni equànimes, per això davant el terrorisme de les forces d’ocupació de l’1-O que agrediren violentament i brutalment la gent pacífica que volia votar, han sobresseït moltes denúncies i han dit, criminalment, des del senat espanyol que foren actuacions adequades, professional i proporcionals, tot i que agrediren indiscriminadament i brutalment i dies després orinaren sobre els que protestaven per la seua actuació violenta, s’agafaven dels testicles i insultaven a la catalana gent. Tot molt professional; un ministre d'interior que segueix el solc de Fraga i dels ministres "socialistes" o "peperos" de vulneració sistemàtica dels drets humans; un ministre que es disfressa a Sevilla amb vestits semblants als dels Ku-Klus-Klan, amb capirote al cap que recorda a la Inquisició espanyola i que relata els fets delictius dels cossos de seguretat de l'estat espanyol agredint i ocupant Catalunya amb un cinisme descomunal.
Des de Catalunya, observem com a l’arbitrarietat, absurditat, impunitat i enorme injustícia pel fet d’acusar de delictes inventats, amb una enginyeria jurídica des de la vicepresidència del Govern espanyol i el ministeri d’Interior i de Defensa amb amenaces d’intervenció militar, sense cap base real, sense cap dada, fonament ni consistència, per tant podem concloure que els presos polítics catalans esdevenen ostatges de l’estat contra la voluntat sobirana del poble de Catalunya. Presos polítics a les càrcers espanyoles o exiliats polítics com a amenaça i xantatge contra els parlamentaris independentistes catalans, en contra de les lleis internacionals i justes reivindicacions de la majoria de la societat catalana així com dels drets humans i d’organismes internacionals com l’ONU, que haurien de mediar perquè davant de l’estat espanyol, que aplica l’arbitrarietat i la brutalitat, la ciutadania de Catalunya està en una posició de desemparament i vulnerabilitat absoluta. Només un mediador internacional, com l’ONU, pot desencallar el conflicte que hi ha entre el dret a decidir de Catalunya i la negació d’aquest dret, antidemocràticament, d’un estat autoritari i despòtic amb ínfules imperialistes.És un escarni, un escàndol i una vergonya ignominiosa, veure com a diputats i presidents d’entitats cíviques i culturals més importants de Catalunya els han empresonat (Òmnium Cultural, ANC), o se n’han hagut d’anar a Brussel·les, veure com se’ls emporten a una altra nació-estat forastera i aliena per jutjar-los, a Madrid metròpoli de l’imperi decadent, que sempre ens ha tractat com a enemics, amb genocidis físics, culturals i lingüístics interminables per a exterminar-nos, des de fa segles fins ara. Com si fórem la seua colònia, sense dret a la llibertat, al reconèixement i a la dignitat perquè vulneren tots els nostres drets a l’autodeterminació, a la justícia, a la pau, a la democràcia, als drets humans i la llibertat, que són els valors que cultiven els independentistes de tots els Països Catalans.
Des dels tribunals europeus de drets humans s’hauria d’actuar per a via d’urgència per posar fi a aquesta arbitrarietat jurídica i política de l’”entramat” de l’estat espanyol que s’ha tornat una “trama criminal” en enviar policies i militars espanyols per atacar violentament i aterrir la catalana gent, apallissant a la població per voler votar, empresonant els seus líders polítics i socials amb prevaricació estatal i judicial, inventant-se delictes del quals l’estat espanyol és un consumat expert perquè és un dels estats d’Europa on s’han fet més colps d’estat, on s’ha fet servir el terrorisme d’estat, s’ha estafat, pervertit xifres d’atur o econòmiques, campions en corrupció, en vexacions i tortures a les presons, de malversació de fons públics per a lliurar-los als bancs i a les grans empreses o a les seues butxaques particulars. De fet, l’operació Catalunya, des de les clavegueres de l’estat espanyola, es va tractar d’arruïnar la sanitat catalana, es va espiar els líders polítics independentistes i se’ls va adjudicar, falsament, delictes de malversació i condemnes com la del 9-N, a Mas, Ortega i Rigau, per haver propiciat el gran delicte de fer una votació participativa amb caixes de cartó.
En el llibre de Fabian Estapé, “De tots els colors. Memòries”, ed. 62, escriu sobre el fundador del PP, Manuel Fraga, que recorda al general Narvaez, duc de València, que “fou president de la monarquia d’Isabel II, al llit de mort, quan el capellà li va dir que es preparés per a l’hora d’acostar-se a l’Altíssim i li va preguntar si perdonava a tots els seus enemics, va contestar: “¿Enemigos? Yo no tengo, los mandé fusilar a todos”. Doncs en aquesta sentència hi ha una veta de Fraga, reitera Estapé, perquè Narvaez que va ser president del Govern espanyol manta vegades, sempre deia: “¿Tranquilidad? Tranquilidad viene de tranca”. Manuel Fraga sempre ha tingut aquesta tendència totalitària que va incorporar a la Constitució i al seu partit polític, posem per cas, el 1975, com a ministre de Governació va dissoldre un concert de Raimon a la Universitat de La Laguna matant un estudiant “porque el orden público primava por encima de todo”; el mateix va passar a Eibar i a Vitòria quan van assassinar a persones treballadores reunides en assemblea a una església i que Lluís Llach va immortalitzar a “Campanades a mort”. L’1-O, l’estat espanyol amb l’excusa de protegir les lleis injustíssimes franquistes -que ordenaren posar a la Constitució els militars franquistes, com recorda Jordi Solé Turà a les seues memòries- es va ordenar colpejar a la població catalana perquè aquestes lleis copiades de “Las leyes fundamentales del movimiento” de la dictadura estan per sobre del dret de vot, dels drets humans, de les lleis internacionals i de la llibertat d’expressió política de la catalana gent. Evidentment, els deixebles de Fraga, fan el mateix que aquest ministre franquista que va dictar sentències de mort junt al dictador, sense que els tremolés el pols, envien a la policia nacional-espanyola i els militars de la Guàrdia Civil perquè ataquen violentament i brutalment a gent pacífica, amb una brutalitat totalitària, perquè Espanya no es vota i menys a Catalunya. El problema molt greu és que aquesta deriva totalitària no està només en el PP, que coherentment segueix el solc del seu funest fundador, sinó que s’ha estés al partit neofranquista, d’extrema dreta i anticatalanista “Ciudadanos” (la marca alternativa al PP de l’Ibex 35), més també al PSOE que va estafar la ciutadania amb l’OTAN, va crear els GAL i es va emmerdar de corrupció fins a les celles, no només amb l’ERE d’Andalusia sinó amb venda d’armes a dictadors feixistes com Pinochet i a la Sudàfrica de l’”appartheit” que empresonava Mandela), un partit “socialista” que ha fet unes polítiques purament neoliberals i ha reproduït tics autoritaris en els seus governs, ha donat suport incondicional al 155 i ha nodrit l’anticatalanisme en esdevenir un partit neofranquista amb tics de suport a la barbàrie i al totalitarisme catalanofòbic del PP en defensa de la “unitat” d’Espanya per sobre de tot.
El procés independentista de Catalunya ha servir per posar en relleu, més encara per si calia, i demostrar que el model polític del règim del 78 està finiquitat i que el franquisme sociològic, polític i jurídic roman en el partits monàrquics, antirepublicans i anticatalanistes; allò, la “transició”, fou una estafa a gran escala i quan es tracta de defensar la “indissoluble” unitat d’Espanya o d’instrumentalitzar les víctimes del terrorisme, l’estat espanyol té trets totalitaris i fa servir la barbàrie, el terrorisme i la manipulació sense cap escrúpol ni límit; de fet, aquests partits neofranquistes de suport al 155 i els seus periodistes ressusciten el marc cognitiu i els mots propi de la dictadura feixista, aliada de Hitler i Mussolini, com “separatismo”, no reconeixement de l’altre, tractament de la dissidència com a enemic a mort, ús de la violència i empresonament de gent pacífica per les seues idees i els seus actes coherents en defensa dels drets humans, presos polítics, exili, etc. L’Espanya actual, el 2018, put a franquisme; de fet, quan la vicepresidenta del Govern de Madrid ix als mitjans de comunicació, vantant-se d’haver escapçat els líders independentistes o dictant-li al parlament de Catalunya el que han de fer en la investidura amb amenaces d’allargar el 155, d’empresonar els polítics de la Mesa del parlament, etc. explicita que hi ha una democràcia nul·la, que no es respecten els resultats de les urnes i es vulneren els drets de l’electorat català, maltractat com a enemic a batre, tant en la dictadura feixista, com durant la “transició”, la raspallada a la reforma de l’Estatut (Guerra), la recollida de signatures contra la catalana gent per banda del PP de Rajoy i la sentència del Tribunal Constitucional, que dinamita el pacte constitucional (J. Pérez Royo), al servei del PP-PSOE des de l’anticatalanisme més furibund, amb profundíssims i molt arrelats prejudicis nacionalistes i ideològics basats en l’immens odi de l’estat espanyol contra Catalunya i els Països Catalans, tractats com a territoris ocupats per a espoliar o com a les darreres colònies. A l’Estat espanyol, la família del dictador Franco (i els seus ministres) encara reté (nen) el seu patrimoni robat durant la dictadura feixista i rep (ben) honors de cap d’estat perquè des de fa 79 anys, Franco, el monarca posat a dit pel dictador, Juan Carlos I i el seu fill Felipe 6, exerceixen el poder suprem com a caps d’estat sense haver passat mai per les urnes. Democràcia? No, un estafa absoluta, un entramat d’estat borbònic perquè Catalunya o els Països Catalans continuen en una situació d’humiliació, de venciment, de súbdits i no de ciutadania. Mentre hi haja presos polítics o polítics a l’exili, acusats falsament de violència o empresonats “preventivament” acusats de possibles “explosions de violència”, falses, ací no hi ha cap democràcia que valga, sinó una involució de tendència totalitària i criminal orquestrada per impedir l’alliberament de Catalunya i dels Països Catalans que tenen dret a tenir estat propi, com França o Espanya, per poder defensar els nostres drets humans, el reconeixement internacional a la UE, a l’ONU i a la resta del món; el poble català (valencià, balear, de la Catalunya Nord) té dret a ser subjecte polític per garantir la seua pròpia reproducció lingüística, cultural, ecològica, social...) avui qüestionada i negada per l’estat espanyol i francès. El dret de vot de la catalana gent no pot ser només una concessió graciosa i graciable de l’estat espanyol dictat des de Madrid (com Túrquia en relació al Kusdistan) amb el monopoli de la violència per continuar oprimint i esquarterant Catalunya i els Països Catalans. Les agressions terroristes de l’”A por ellos..”, que escenifica un ells” i “nosaltres” ben clar i nítid, la vulneració de drets humans de la catalana gent, les sentències dels tribunals espanyols des del TC, els empresonaments de l’Audiencia “Nacional”, i del Suprem, les agressions brutals de l’1-O, l’aplicació del 155, l’exili de diputats catalans, el control i els atacs cínics als mitjans de comunicació i a l’educació en català, els tancaments de les seus del Diplocat “en liquidació”, com ufanament deia la vicepresidenta del Govern de Madrid en fer servir un llenguatge i unes formes casernàries de la dictadura, etc. ens indiquen, fefaentment, que a Catalunya i als Països Catalans li cal un estat propi de manera irreversible, el més aviat possible. És urgent; sense un estat català només ens resta suportar la ‘tranca’ que l’estat ens aplica com a medecina per a la seua “tranquil·litat” i “normalitat” i la nostra desesperació i extermini. Perquè de seguir aquest solc franquista se’ns duu a l’anihilament com a poble diferenciat. Un estat que ens maltracta i agredeix brutalment en considerar-nos els seus principals enemics, disposat ‘a tot’ contra nosaltres, la catalana o valenciana gent, no mereix ser el nostre estat, no pot ser nostre. Les recents “ocurrències” i imbecilitats dels “pares-patrons” de la Constitució espanyola
(Miquel Roca, Pérez Llorca i Herrero de Miñon) han sigut ridícules i espantoses, tractant de “criminals” els independentistes per voler exercir el dret a decidir i tenir estat propi a Catalunya, amb exemples reaccionaris i masclistes de la dona que vol separar-se i l’home l’amenaça que perdrà el cotxe i la segona residència i recomanant-li, esperpènticament i cínicament, “més amor” a la dona (Catalunya), quan des de fa anys hi ha una relació d’odi visceral de l’estat espanyol (el mascle alfa maltractador, proxeneta i violent) i no volem que ens estime més aquest ogre violador, volem emancipar-nos per a viure lliurement, poder decidir-ho tot, amb qui volem viure i fer l’amor i amb qui no; que s’accepte el dret al divorci col·lectiu, el dret a decidir l’autodeterminació de Catalunya, com a subjecte polític adult. És una qüestió de mínima democràcia; de respecte a Catalunya; posar fi al dret de cuixa.
Cal separar-se d’un estat que amenaça en arruïnar-nos del tot, que fa servir tots els recursos inclús el del cap d’estat per a organitzar la fugida d’empreses de Catalunya, amb lleis fetes exprés per traslladar les indústries a Madrid, un estat que ens exclou, que no ens permet que s’expressem en la nostra llengua als parlaments espanyols o europeus, que ens espolia, que ens infradota, que ataca la nostra llengua, turisme, aeroports, indústria, educació, sanitat, serveis socials, mitjans i cultura catalana per a liquidar-la tancant els organismes exteriors que serveixen per difondre els nostres interessos com a país a tots els àmbits; “ells volen el nostre extermini, com declaren superbament, la nostra resposta ha de ser la radicalitat democràtica, en defensa pròpia de la República Catalana, des de la no-violència com fins ara perquè a brutalitat sempre guanya l’estat espanyol; construir república, desenvolupar estructures d’estat propi per aturar l’opressió i la repressió de l’estat espanyol (o francès) que adoctrina des de tots els seus mitjans de comunicació i recursos d’estat en un odi incommensurable contra Catalunya i els Països Catalans, “en liquidació”, com declarava la “virreina” de Catalunya des de Madrid, emulant al Conde-Duque de Olivares o a Felip Vé, després de la batalla d’Almansa el 1707 o el setge de Barcelona el 1714 quan prohibien les nostres lleis i la nostra llengua perseguida i ens imposaven el decret de Nova Planta per exterminar-nos del tot. Des de llavors fins ara, passant per totes les dictadures, assassinats, colps d’estat, guerres, bombardejos, atemptats terroristes, terrorisme d’estat, aplicació autoritària i arbitrària del 155, etc. Catalunya i els Països Catalans han resistit les terribles embranzides de l’estat hostil i enemic nostre; ara, més que mai, cal tenir estat propi perquè des de l’estat espanyol i l’UE ens obliguen a tenir-ne per garantir el respecte als nostres drets i llibertats bàsics, drets de ciutadania catalana sense subordinació al supremacisme de l’estat espanyol que ens liquida i no ens deixa viure en pau i en llibertat en la nostra llengua i cultura catalana. Ens volen anorreats, mesells, liquidats, però l’estat espanyol mostra que és ell qui està ‘en liquidació’ (pensions, deute...) és ell mateix, perquè no és possible sostenir l’opressió i la dominació contra Catalunya per la força bruta durant molt temps sense que els organismes internacionals intervinguin en defensa dels drets humans ii el dret a decidir de la catalana gent.Sal·lus Herrero i Gomar, membre de la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans
