Les recents declaracions del ministre d'Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, en què insinuava que una via per solucionar la crisi a Catalunya podria ser "concedir-li més autonomia", han merescut diverses respostes negatives del sobiranisme català.
A l'"oferta" de Dastis en declaracions a una entrevista a l'agència de notícies Associated Press ha estat comparada, inevitablement, amb l'experiència històrica cubana: el govern del Regne d'Espanya, obtús i criminal durant el conflicte, va oferir una escarransida Carta Autonòmica (1897) quan els insurrectes independentistes ja controlaven gran part del territori, i pocs mesos abans d'aconseguir deslliurar-se del jou espanyol.
La política espanyola a Cuba va ser de sotmetiment de la població, a sang i foc, fins al punt de ser els pioners en la història en la creació dels camps de concentració (de la mà del criminal general espanyol Valerià Weyler), camps on moriren centenars de milers de cubans, assassinats, de fam o per malalties.
Autonomia in extremis per evitar la Llibertat
La Carta Autonòmica de Cuba (1897) va ser, juntament amb la de Puerto Rico, el primer Estatut d'Autonomia concedit a Espanya a un dels seus territoris ultramarins, concretament a la Capitania General de la Siempre Fiel Illa de Cuba. Autoritzava la formació d'un govern de caràcter autonòmic.
Va ser atorgada, sent per quarta vegada president del Consell de Ministres el liberal Práxedes Mateo Sagasta (1897-1899), mitjançant Reial Decret subscrit el 25 de novembre de 1897 per la Reina Regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena en nom del seu fill, Alfons XIII d'Espanya. El seu principal instigador i redactor va ser el polític liberal Segismundo Moret.
Aquesta "oferta" de règim autonòmic va entrar en vigor l'1 de gener de 1898, tot i generar moltes contradiccions al si del nacionalisme espanyol peninsular i casernari. I a l'illa va ser rebut amb hostilitat tant pels independentistes com pels espanyolistes, que enyoraven el govern de Valeriano Weyler.
La Guerra hispano-nord-americana va impedir el desenvolupament real d'aquesta fugaç Carta Autonòmica de Cuba . El 3 d'agost es van suspendre les càmeres insulars, dissoltes definitivament el 28 d'octubre. Pel Tractat de París del 10 de desembre de 1898, el govern d'Espanya va renunciar a la seva sobirania sobre Cuba.
Com a Cuba, l'oferta arriba -per sort- massa tard
En les seves declaracions, el ministre Dastis ha defensat que l'aplicació de l'article 155 té coma objectiu "assegurar, per un període de temps limitat, que es restaura la normalitat, que la vida pot seguir i que es poden organitzar les eleccions perquè el poble català decideixi el seu futur (dins del marc autonòmic i constitucional espanyol)."
A la xarxa, l'"oferta de saldo" de Dastis ha estat rebatuda i comparada amb l'experiència cubana, recordant els errors d'una espanya enterca i cretina:
España sólo hace ofertas cuando ya ha perdido, que no lo ven? Cono cuando ofreció más autonomía a una Cuba que ya se había ido
— CNI Catalunya (@CNICatalunya) 30 d’octubre de 2017
De verdad, que España está haciendo con Catalunya lo mismo que hizo con Cuba y las Filipinas. Lee crónicas de 1898. Que parecen actuales
— Josep Guallar-Esteve (@MrJosepL) 30 d’octubre de 2017
La situación rememora "Cuba es España. Cuba se conformaba con una autonomía, y Cataluña con un pacto fiscal. :D https://t.co/EXVfiFme1n
— Maria Vic (@MariaJimenezVic) 30 d’octubre de 2017
