Aquests dies es commemora el centenari de la Revolució Russa, el procés polític que va culminar amb l’ensorrament del règim tsarista i l’establiment de la Unió Soviètica. Després d’una primera fase en la qual es va derrocar el sistema autocràtic de Nicolau II, el mes d’octubre els Soviets -principalment controlats pel partit bolxevic- van prendre el poder a Moscou i la resta de ciutats del país fins a estendre la revolució a àrees rurals, on els pagesos van col·lectivitzar i redistribuir la terra.
Amb motiu de l’efemèride, tots els mitjans han dedicat amplis reportatges i especials monogràfics sobre què va significar l’esclat del 1917 i l’herència que n’ha quedat en les generacions i forces polítiques actuals, tant a la Rússia de Vladimir Putin com al si de la Unió Europea.
A l’Estat espanyol, mentre TV3 i altres cadenes n’han fet una retrospectiva a fi de recordar les causes i el llegat que van deixar les pràctiques comunistes implementades sota les ordres de Lenin i Stalin, altres han aprofitat per buscar equivalències amb el procés independentista català.
Lluny d’una anàlisi ponderat i historicista, aquests digitals s’han dedicat a abominar el sobiranisme sobre l’axioma que s’inspira en uns episodis que, com és conegut, van provocar moments de violència i l’adveniment d’un nou sistema jurídic i polític que subvertia l’ordre dominant.
Entre les nombroses peces que s’esplaien en aquesta línia, destaca l’article a El Español, en què l’advocat Guillermo Cortázar compara l’aixecament leninista amb el cop que, suposadament, estaria perpetrant el govern català a l’Estat espanyol. Fent al·lusió a les aspiracions independentistes, Cortázar assenyala que “cent anys després, assistim a altres tàctiques colpistes neototalitàries, separatistes i populistes, igualment antidemocràtiques, que comencem a patir”.
A El Mundo, des de la seva banda, la dramaturga Aurora Mateos aborda l’aniversari de la Revolució amb la idea de buscar analogies amb el procés polític català, i en aquesta obsessió, enllaça els incidents registrats durant l’1 d’octubre a Catalunya amb els que van suposar l’assalt al Palau d’Hivern. En el seu article “Lliçons de la revolució russa per a Catalunya”, assegura que “l’aixecament, com va succeir a Rússia, no portarà ni més pa ni més llibertat ni a Espanya ni a Catalunya. Només acabarà en autocràcia i guerra”.
Encara més bel·ligerant és l’article de José Antonio Zarzalejos a El Confidencial, que sota el títol “Caigui Catalunya perquè guanyi la revolució”, recorda “el cartell leninista” que els “cuperos” van treure pel referèndum de l’1-O alhora que acusa l’ANC, Òmnium i la resta del moviment independentista de tenir una “ortodòxia revolucionària” disposada a tot perquè “caigui la salut econòmica i social de Catalunya”. Zarazalejos acaba afirmant que “fins que Puigdemont y Junqueras no rectifiquin, pot més la revolució que els interessos de Catalunya i dels seus ciutadans”.
Tant o és contundent és Antonio Elorza a El País, que en el seu article “Totalitarismes i totalismes”, assevera que el centenari de la revolució de 1917 i la revolta dels catalans tenen perfils comuns. “Les dues busquen una subversió radical de l’ordre polític i la supressió de l’Estat per la dictadura del proletariat segons l’esquema de Lenin”. Per Elorza, en els dos casos, els líders també aspiren a un canvi traumàtic amb el propòsit d’aplacar “la resistència del règim precedent (7-N a Rússia i 1-O a Catalunya)”.
Aquests articles són un petit glossari del repertori de formes amb què, des dels mitjans espanyolistes, es pretén aquests dies vincular les aspiracions del sobiranisme català amb els moments més sòrdids de la Revolució Russa. La coincidència (mes d’octubre i 80 anys del 1917) ha donat peu a la caverna per carregar tinta i donar carta de naturalesa al suposat delicte que significa ser “bolxevic i separatista”.
