Prou ingenuïtat

Com no pot ser d’altra manera, l’atemptat a Barcelona m’ha colpit profundament. És la meva ciutat, i és per això que aquest acte de violència és impossible d’analitzar-lo desapassionadament perquè el considero una qüestió personal. He estat callat unes quantes hores per evitar emetre judicis que fins i tot a mi m’ofenguin. La tasca, fins ara, de les autoritats catalanes, dels Mossos, de la majoria de periodistes, ha estat pràcticament exemplar. L’actuació de determinada premsa sucursalista i madrilenya, i l’oportunisme polític del govern espanyol, en canvi, ha estat, per contra, de vergonya aliena.
Malgrat que encara ens manca molt per saber, i que hi haurà qüestions que probablement no coneixerem mai, crec que és hora de plantejar com reaccionem proactivament, com fer mal a aquells que ens ho han causat. Si volem ser un estat cal actuar com a tals, deixar el ciri a la mà i brandar alguna cosa més contundent que inspiri una mica més de respecte. No em malentengueu, no es tracta d’incitar a una barroera violència, com sempre immoral i inefectiva, sinó d’atacar amb contundència aquells que financen, inspiren i organitzen grups i actes com aquests.
No és cap secret que els règims feudals de la península aràbiga són al darrere d’aquests grups i grupuscles que ens han atacat i que conspiren contra nosaltres. Principalment Aràbia Saudí i Qatar són al darrere del finançament i la ideologia que alimenta el ressentiment dels suburbis i el supremacisme islamista (amb un esperit Nietzscheà que recorda el falangisme) fonamentat en el wahabisme i els seus somnis geoestratègics. Malgrat semblin enfrontats, Aràbia Saudí i Qatar es disputen el lideratge del fonamentalisme islàmic, i a banda de propugnar teocràcies totalitàries, desenvolupen projectes expansionistes. No es tracta només de reinventar l’islam teòricament primigeni (i insuportablement reaccionari), sinó reivindicar les fronteres de la màxima expansió del califat. Això no és cap novetat, car les ofensives almohades, almoràvids, les del Mahdi o otomanes seguien el mateix principi d’expansió imperial i capteniment antiil·lustrat. Només cal visitar les costes catalanes i veure les torres de defensa per defensar-se d’incursions pirates, i que només es van aturar a les nostres costes a partir de 1830, quen França colonitza les costes algerianes.
Les teocràcies del Golf disposen d’una arma molt poderosa: els diners procedents de l’economia extractiva del petroli. A partir de la seva immillorable liquiditat, han anat adquirint propietats, negocis i fons d’inversió que permeten guanyar influència i comprar voluntats. En el cas espanyol, la indecent relació personal dels Saüd amb els Borbó han contribuït a reforçar diplomàticament uns estats que han fet dels seus estats un règim del terror que tracten d’expandir-lo. Per cert, que un dia caldria revelar tots els secrets i possibles conspiracions i concomitàncies entre les elits occidentals i les petromonarquies. Vull recordar que mentre amb l’11-S els Estats Units van tancar tot l’espai aeri, es va permetre fugir a tota la família de Bin Laden que residia al país. No voldria ser malpensat, tanmateix les darreres visites de la monarquia borbònica a Riad fa de mal sospitar.
Tot plegat implica que és necessari trencar relacions diplomàtiques amb ambdós països i establir sancions que impliquin congelació de béns, prohibició d’entrada als membres de les famílies reials, o expulsió de tots aquells immams que es comprovi que han estat finançats pel wahabisme. Tanmateix, la cosa hauria d’anar més enllà. Tenint en compte que els milers de milions de dòlars de les elits extractives del Golf tracten de guanyar respectabilitat a còpia de comprar coses, especialment clubs de futbol, emissores, fundacions, cal fer un boicot actiu. Un dels darrers exemples ha estat el fitxtge de Neymar, on els prínceps catarians, propietaris del París Saint Germain han volgut exhibir el seu poder monetari en un moment de crisi diplomàtica en la batalla pel lideratge de la regió. Crec necessari que els equips que encara no han estat colonitzats pels petrodòlars es neguessin a jugar a qui ha fet diners de manera poc transparent en estats on els drets humans són una anècdota, i on el terrorisme islamista funciona com a una eina de diplomàcia agressiva més.
El que resulta insofrible és mantenir-se en un estat d’ingenuïtat. Difícilment atemptats com el de Barcelona o tants d’altres s’organitzen per generació espontània. Els elements ideològics del gihadisme tenen un punt de sofisticació a l’alçada de la seva capacitat comunicativa. Més enllà dels borinots manipulats, hi ha grups poderosos que tenen objectius clars, i que compen amb el suport de les nostres mancances en l’anàlisi de la realitat. Difícilment podrem combatre joves i adolescents fanatitzats que volen fer pagar el seu ressentiment amb una violècia niihilista, tanmateix estem en concidions de fer mal als seus patrocinadors i instigadors. També som en condicions d’exigir responsabilitats a aquells que, des de les institucions de l’estat o l’economia del nostre país actuen com a agents seus. Si realment no tenim por, no ens ha de fer por tornar-nos-hi contra els veritables responsables.