En aquest article s’explica per què tantes persones s’han tornat sectàries, intransigents i insolidàries o bé han evolucionat cap a preses de posició superficials i acrítiques ...
El panorama actual de les ideologies més difoses és ben paradoxal. Una de les característiques del capitalisme tardà (o postliberal) que patim, és l’existència d’un marc ideològic ben allunyat dels lemes de la revolució francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. No és una situació que hagi aparegut sobtadament. Aquest nou marc ideològic s’ha anat gestant d’una manera gradual. L’allunyament dels lemes “fundacionals” (llibertat, igualtat, fraternitat) ja va començar des del mateix moment de la instauració del poder burgès, que ja hi va entrar en contradicció a causa de la dominació de classe que restringia l’abast de la proclama.
Aquests lemes teòrics han estat, però, uns referents ideològics encara en el decurs dels segles XIX i XX, quan han pogut ser objecte de manipulació, com a ideologies justificadores de l’expansió del capitalisme a escala mundial. Sabem, tanmateix que si bé el capitalisme ha volgut identificar el seu poder amb la defensa de la democràcia, al llarg del període esmentat s’ha anat veient, de manera progressiva, com donava suport a nombroses dictadures arreu del món on l’imperialisme havia estès la seva mà allargada.
I el tombant de segle més pròxim ha portat encara a un agreujament d’aquesta contradicció amb una radicalització dels conflictes a l’Orient Mitjà i, d’una manera general, als països musulmans més propers a Europa. Les conseqüències d’aquest seguit d’intervencions han estat devastadores perquè han convertit uns estats que representaven un avanç cap a la laïcitat i la modernitat en simples camps de batalla enrunats, escenaris sinistres per a la confrontació internacional.
“Com és que el món s’ha allunyat tant de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que tant s’havien proclamat?”
A Síria, l’Iraq i també a Líbia, l’imperialisme capitalista no ha tingut cap problema a aliar-se amb les dictadures àrabs o fomentar els grups islamistes, per a combatre les posicions els governs que mantenien posicions antiimperialistes. La contradicció ha esdevingut així flagrant perquè els representants del capitalisme no sols no s’han trobat defensant el progrés econòmic i social en aquesta zona, sinó que hi han anat en contra. I tot plegat ha tingut com a corol·lari l’enfortiment del fonamentalisme islamista.
Pel que fa als EUA mateixos, que han fet la seva política agressiva en nom de la defensa de la llibertat, després de la guerra del Vietnam i dels desastres provocats a Amèrica central i del sud, aquesta justificació enganyosa com a campió de la democràcia, ja no se la creu ni tan sols la societat nord-americana.
Què en queda ... (es demana Roger Castellanos al seu article “Els monstres del clarobscur ...”) ... “de la llibertat individual, de la màgica competència de mercat, de la defensa de la igualtat d’oportunitats i dels drets universals ‘de l’home i del ciutadà’? I, pel que fa al vell conservadorisme, inseparable company de viatge del neoliberalisme, què se n’ha fet? Què en queda dels valors eterns i de la moral incorruptible, de l’Estat protector i de la comunitat de destí nacional?”
D’una manera general, el sistema econòmic dominant amb la seva tendència a la globalització salvatge ha portat a destruir dins els propis països sectors socials importants afectats per la deslocalització d’empreses i per la crisi financera. Aquesta situació ha comportat, des del punt de vista ideològic, a la crisi dels partits tradicionals, tant de la dreta liberal i conservadora, com dels partits de la socialdemocràcia reformista. I, en conseqüència, ha donat lloc a la formació i consolidació d’ideologies reaccionàries i idealistes que s’allunyen considerablement dels principis ideològics del sistema burgès dels inicis. Les ideologies immobilistes que operen en aquests moments en la societat, a escala mundial i de manera creixent, són principalment tres: el reaccionarisme xovinista, el fonamentalisme religiós i l’idealisme paternalista pal·liatiu. Totes s’han format, com exposarem, a partir d’anàlisis equivocades de la realitat i amb propostes d’acció també errònies. La combinació de totes tres mostra un panorama ben desolador.
El reaccionarisme xovinista
Hem escrit més amunt que la crisi dels partits tradicionals dominants (tant de la dreta liberal i conservadora, com dels partits de la socialdemocràcia reformista) ha facilitat l’expansió d’ideologies reaccionàries. El reaccionarisme xovinista és anomenat també ‘populisme de dreta’ i en casos extrems ‘feixisme’ però penso que la denominació de ‘reaccionarisme xovinista’ és més precisa perquè es tracta d’una ideologia que es basa en l’exaltació del patriotisme i el rebuig de l’estranger, sota una orientació social i ideològica de caire reaccionari (prejudicis i fanatisme en el pensament, actituds contràries a la igualtat entre les persones i a la solidaritat, etc.).
El reaccionarisme xovinista es presenta com a defensor del “poble” i contrari a les “elits”, però la seva pràctica es tanca en la defensa exclusivista d’un supremacisme de la pròpia nació, l’hostilitat cap a l’estranger, i l’acceptació acrítica del capitalisme. Aquestes coordenades ideològiques fan que el reaccionarisme xovinista sigui visceralment contrari al pensament d’esquerra que identifica i confon volgudament amb l’idealisme paternalista que descrivim més avall, en aquest mateix article.
“la seva pràctica es tanca en la defensa exclusivista d’un supremacisme de la pròpia nació, l’hostilitat cap a l’estranger, i l’acceptació acrítica del capitalisme”
“és un retrocés considerable en el camp de la cooperació social que assenyala l’avenç de les societats humanes”
El reaccionarisme xovinista és una ideologia política i social que connecta amb una massa ignorant que, independentment de la seva situació social, reacciona segons els estereotips de la petita burgesia; considera tots els mals com a causats per unes elits polítiques i intel·lectuals, a causa de llur tolerància amb la “xusma” (gent pobra estrangera, principalment provinent de països de tradició musulmana). Aquesta ideologia reaccionària i xenòfoba és, de fet, una conseqüència de l’individualisme i la ignorància que ha anat creant i propagant el sistema capitalista dins la societat en la seva evolució. No cal dir que ha representat dins les societats un retrocés considerable en el camp de la cooperació social que assenyala l’avenç de les societats humanes.
L’engany d’aquesta línia és que les seves tesis no tenen cap fonament socioeconòmic ni polític i només pot evolucionar cap a formes de feixisme. I un aspecte que podríem considerar incisiu, en el context actual, és que comporta l’agreujament de la crisi del capitalisme, com ho explicarem tot seguit. Es tracta, doncs, d’una forma de replegament de la ideologia conservadora, però que entra en contradicció amb els principis fundacionals dels règims polítics creats pel capitalisme, quan es trobava en la seva fase ascendent.
El fanatisme religiós o islamofeixisme
L’altra ideologia reaccionària del moment present és el fanatisme religiós, especialment enverinat dins l’àmbit musulmà, que es pot anomenar molt apropiadament ‘islamofexisme’ perquè comparteix amb el corrent polític i ideològic originari el menyspreu per la vida de les persones, la persecució i l’odi contra tot allò que no pertany a la pròpia secta i mostra un grau molt elevat d’irracionalitat i de fanatisme encegador.
L’‘islamofexisme’ comparteix amb el feixisme el menyspreu per la vida de les persones, la persecució i l’odi contra tot allò que no pertany a la pròpia secta i mostra un grau molt elevat d’irracionalitat i de fanatisme encegador”
“la religió musulmana que, com la majoria de religions que aspiren a comandar les conductes socials de les persones, és un focus de propagació d’ideologies i comportaments reaccionaris”
Per a aquesta ideologia la religió no és un conjunt de creences individuals que orienten el comportament dins el respecte envers les altres persones, sinó una ideologia fonamentada en un comportament altament sectari que es basa en el combat contra les persones, col·lectius i nacions que no són de la pròpia secta. És una ideologia molt perillosa perquè és alimentada permanentment per diferents creences mítiques de la religió musulmana que, com la majoria de religions que aspiren a comandar les conductes socials de les persones, és un focus de propagació d’ideologies i comportaments reaccionaris.
Arreu del món la ideologia islamista que fa de brou de cultiu de l’islamofeixisme és fomentada pel suport econòmic de les dictadures del petrodòlar. I, en un moment de retrocés de les religions tradicionals en la vida de les persones i les societats, l’islamisme és mirat amb condescendència pel capitalisme postliberal que hi troba un instrument favorable al control social d’una part important de la població. La indiferència relativa del sistema capitalista envers l’islamisme entra en contradicció amb la guerra que aquest mateix sistema exporta al si dels països de tradició musulmana en un comportament paradoxal que posa en evidència un cinisme estructural.
La perdurabilitat d’aquestes posicions reaccionàries que hem descrit (el reaccionarisme xovinista i l’islamofeixisme) es troba, doncs, en l’interès del poder dominant arreu del món per a promoure la ignorància, la violència sectària i l’estupidesa a tort i a dret …una acció que es fa de vegades d’una manera força subtil amb la complicitat necessària de líders d’opinió influents.
L’idealisme paternalista pal·liatiu
Una altra expressió de les contradiccions de les ideologies del sistema de dominació ha estat la devaluació del missatge socialdemòcrata que ha evolucionat cap a una mena de paternalisme pal·liatiu envers “els pobres”, una actitud que es manifesta per mitjà d’unes pràctiques que provenen de la tradició ideològica de la caritat cristiana, a la manera dels Ordes Mendicants del temps passat. Una de les expressions d’aquestes posicions són bona part de les famoses ONG, organitzacions que, essent ‘no governamentals’, són tolerades i sovint subvencionades pels governs, pel fet de no oposar-se als aspectes principals de la dominació i servir de ‘vàlvules de descompressió’ de les contradiccions.
“bona part de les famoses ONG, són ‘no governamentals’, però són tolerades i sovint subvencionades pels governs, pel fet de no oposar-se als aspectes principals de la dominació i servir de ‘vàlvules de descompressió’ de les contradiccions”
“És d’una gran feblesa ideològica no voler veure en el vel femení una forma de discriminació o preconitzar la idea d’una ‘igualtat de religions’”
Des del punt de vista argumentatiu, l’idealisme paternalista pal·liatiu és de caràcter feble i defensiu perquè es limita a recordar, reprovant-los d’una manera genèrica, els arguments del reaccionarisme xovinista. Recorda, per exemple, que no es pot atribuir a tots els musulmans les accions de l’islamofeixisme, que és injust de no permetre a les dones musulmanes de portar el mocador al cap. Critica les campanyes contra la construcció de mesquites en alguns municipis que, d’acord amb aquestes anàlisis, reforcen “la desigualtat entre les religions” (1) etc.
Aquesta tendència ideològica explica les causes de l’islamofeixisme fent una referència genèrica al colonialisme sense posar en primer terme la necessitat de posar-hi fi. O critica, per exemple, el racisme amb consideracions morals, sense anar tampoc més enllà. Aquest discurs simplista va adreçat a provocar un sentiment de culpabilitat col·lectiu que és el que ajudaria a moure sectors amplis de la població cap a la solidaritat “amb els pobres” i cap a les entitats que exerceixen aquestes accions pal·liatives. Però no entra habitualment en el fons de la qüestió, que és la necessitat de posar fi a l’existència d’àrees deprimides i explotades arreu del món, ni posa en evidència l’aprofitament que fa el capitalisme del repartiment mundial de la misèria i del trasllat de poblacions, com a mitjà d’acréixer el marge de benefici (no sols pel tràfic massiu de persones sinó, sobretot, en forma d’exèrcit de reserva a baix preu per a la metròpoli).
L’idealisme paternalista pal·liatiu, a causa de les seves mancances, mostra importants contradiccions com la que existeix en el camp de l’objecte de la seva acció (sempre més orientada cap als oprimits de fora que no pas cap als del propi país). Així és, de fet, una continuació del ‘cosmopolitisme esquerranista’ que tant hem patit a casa nostra, en què les opressions i lluites d’Amèrica del Sud, per exemple, serien sempre més importants que les que tenim a un pam del nas.
El mal d’aquestes pràctiques i aquests discursos és que són mal compresos per una part de la població perquè, quan són extrems, tenen tot l’aire d’una mena d’hipocresia. És per això que, en força casos, el paternalisme pal·liatiu serveix també per a atiar el reaccionarisme xovinista. El dogma de la globalització capitalista salvatge, que l’idealisme paternalista no combat i que els “estats grans” fan seu, és que les àrees internacionals de misèria no es poden erradicar i que cal considerar com un “inconvenient inevitable” els desplaçaments massius de persones, per molt que puguin ser “molestes” per a alguna població. És evident que no sols menysté les penalitats de l’emigració i les dificultats que poden provocar en les societats receptores els grans fluxos de població, sinó que oblida volgudament la immensa sagnia en capital humà que representa per als països d’origen.
Aquest idealisme, doncs, que fa que els problemes no s’abordin de manera coherent, és un dels elements que arrodoneix el quadre pervers de les ideologies immobilistes del nostre temps.
Una alternativa contra l’immobilisme
Aquestes tres ideologies prou influents avui contribueixen, cadascuna a la seva manera, al manteniment del poder en diferents àrees i, de manera conjunta, a nivell internacional. Però llur característica més remarcable és que, al mateix temps que s’acceleren mútuament, també fan augmentar, de manera general, la inestabilitat del sistema. Permeten, doncs, una certa continuïtat de la dominació, en una mena de bloqueig paralitzador; però, d’altra banda, al nivell de la contradicció fonamental entre el conjunt d’ideologies immobilistes i el sistema econòmic dins el qual es troben, es tracta d’una situació altament inestable perquè comporta tot un seguit de frens al desenvolupament capitalista tal com s’ha orientat en l’època actual de globalització salvatge. Es tracta, doncs, d’ideologies que no fan la funció que correspon a tota ideologia harmonitzada amb un sistema econòmic concret, que és de justificar-ne la permanència i la reproducció. En aquest cas cal dir, doncs, que fan també de factors involuntaris de l’agreujament de la crisi del capitalisme del nostre temps.
“L’enfurismament creixent de les ideologies reaccionàries no es resol amb l’idealisme paternalista sinó amb una línia d’acció alternativa”
“Una alternativa ha de partir de dues premisses bàsiques: la defensa de les classes populars i una anàlisi materialista i dialèctica de la realitat: un socialisme arrelat i solidari alhora”
Les ideologies reaccionàries (aleshores feixistes) que, després de la Segona Guerra Mundial semblava que havien estat abolides o estaven en retrocés, es troben ara en un estat de d’expansió i d’enverinament progressiu arreu del món, I aquest enfurismament creixent no es resol amb l’idealisme paternalista sinó amb una línia d’acció alternativa.
Una alternativa ha de partir de dues premisses bàsiques: la defensa de les classes populars i una anàlisi materialista i dialèctica de la realitat; i això s’ha de traduir, a grans trets, en la defensa de la producció agrària i industrial ‘de proximitat’ (combatent la deslocalització) i la protecció de l’entorn afavorint el desenvolupament de les persones tot combatent qualsevol forma d’opressió. I, a nivell supranacional, cal promoure un internacionalisme fomentat en la solidaritat i el desenvolupament local de tal manera que s’evitin els desplaçaments en massa que desestructuren i empobreixen països sencers. És a dir, amb paraules de Samir Amin: desconnexió i economies a escala local, defensa dels drets socials i de la democràcia a escala global, i rebuig frontal de l’imperialisme
Només un programa alternatiu de caire global i que posi fi als abusos i desastres del capitalisme es pot enfrontar a la realitat present. Tot plegat ens posa, a totes les persones i organitzacions que lluitem per un futur més just i favorable a les classes populars i a les nacions oprimides, davant una gran responsabilitat en el camp de la lluita ideològica. Caldrà, doncs, activar sense dilació la lluita per un futur construït damunt un socialisme arrelat i solidari alhora.
Podem resumir aquesta perspectiva, amb unes paraules molt clares de Xavi Oca en el seu article “Wahabisme, feixisme, imperialisme”, del 17 de gener del 2015: “Ells, els poderosos, els veritables enemics, tenen molt clar que el dia en què l’anàlisi materialista i dialèctica de la realitat triomfi sobre religions, fetitxes culturals i fanatismes identitaris, a Europa i al Món Àrabo-Islàmic, el seu temps haurà acabat”. I conclourem, en aquest sentit, amb una crida a preparar-nos per a aquesta lluita ideològica necessària, amb l’encoratjament a aplicar l’únic antídot contra l’avanç del regne actual de l’estupidesa: En paraules de Gramsci, “formeu-vos, perquè necessitarem tota la vostra intel·ligència!”
Carles Castellanos
- - - - - - - - - - -
(1) És d’una gran feblesa ideològica no voler veure en el vel femení una forma de discriminació o preconitzar la idea d’una “igualtat de religions” fomentant la proliferació de mitjans que afavoreixen comportaments sectaris, quan és prou evident que els llocs de culte cristians podrien ser fàcilment objecte d’usos interconfessionals.
