Wassyla Tamzali, escriptora algeriana nascuda a la Cabília (Bgayet – Bugia -, 1941). Afirma lluitar pel dret de les dones i contra el fonamentalisme islàmic i els integristes religiosos. Es defineix, ella mateixa, com a atea de tradició musulmana, i sosté que el feminisme islàmic no existeix i que aquest concepte va ser creat per dones europees convertides a l'Islam. Afirma també que, a Occident, hi ha un veritable racisme contra els pobles musulmans, les arrels del qual es troben en el colonialisme
El burca com a excusa. Terrorisme intel·lectual, religiós i moral contra la llibertat de les dones. Aquest és el títol d’un dels llibres més famosos de Wassyla Tamzali, feminista algeriana militant, un títol que deixa poc marge a l’ambigüitat. Tamzali fa dècades que alça la veu per la igualtat i la llibertat de la dona musulmana. La seva història, com escriu al seu llibre, és "la conquesta del carrer, que des de la infantesa hem pogut recórrer, amb els cabells al vent, sota la mirada còmplice de les nostres àvies, vestides de blanc. La nostra història es la del desvelament (...). Jo, que mai no he anat amb vel, porto la història del vel escrita a la pell".
Advocada a Alger abans de dirigir el programa d’Igualtat de la UNESCO durant 20 anys, Tamzali ha continuat treballant pels drets de la dona mitjançant articles, llibres i conferències, en els quals es rebel·la contra la ideologia del vel, el “feminisme islàmic” i una mena d’esquerra "condescendent" que acusa d’"adepta al relativisme cultural".
Encara que Wassyla és conscient que la seva posició és "incòmoda", pel fet que la dreta xenòfoba s’ha apropiat del discurs contra el vel (per motius diametralment diferents), recorda que "allò que està en joc aquí no són pas uns trossos de drap, de colors, de formes i de llargàries diverses, sinó visions del món, projectes de vida, diametralment oposats". D’una banda, els drets humans i, d’altra banda, un islamisme que ha convertit la dominació de la dona "en el cor d’aquesta religió que viu un període d’obscurantisme i d’absolutisme sense precedents en la història de l’islam".
No prendre posició contra el vel, sosté aquesta feminista algeriana, és oprimir la dona en nom de la cultura i "no cal insistir en tot el que pot revelar de racisme, d’orientalisme i de residus culturals diversos, aquesta posició", ja que com sosté l’escriptor libanès Amin Maalouf "les tradicions tan sols mereixen ser respectades en la mesura que són respectables, és a dir, en la mesura exacta que respecten els drets fonamentals dels homes i les dones".
En un encontre amb “eldiario.es” d’Andalusia, a la seu de la Fundació Tres Cultures de Sevilla, l’escriptora septuagenària parla sobre feminisme, vels i racisme:
Què vol dir per a vostè el feminisme islàmic?
Es un oxímoron, una contradicció de cap a peus. Es pot ser musulmana feminista, i fins i tot es pot lluitar per la igualtat dins l’Islam, però amb això no n’hi ha prou perquè se n’hagi de dir feminista. El feminisme és la desconstrucció del patriarcat, una cosa que no fan aquestes que es diuen membres del “feminisme islàmic”. Aquestes dones tenen dret d’existir, és clar, però el que m’empipa no és el que puguin dir o fer, sinó que el seu discurs s’hagi construït justament per a deslegitimar el discurs feminista. Això sí que em rebenta.
És perillós que, en l’imaginari occidental, la dona musulmana vagi amb vel?
Jo defenso els imaginaris lliures. Occident no té prou cultura per a saber el que és el món musulmà. És el que passa amb els “orientalistes”. Amb la globalització, qualsevol pot saber perfectament el que passa a Algèria, però hi ha periodistes que no fan cap mena d’esforç per informar-se i al capdavall només ens arriben unes imatges “orientalistes” que no tenen res a veure amb el veritable “món àrab”.
Per què en el debat sobre el vel no apareixen més dones com vostè?
El problema és que en l’imaginari de què em parla vostè jo no hi tinc lloc, perquè la gent no coneix la nostra història. En el meu llibre La Meva Terra Algeriana, es veu com hem passat d’una imatge de la dona àrab combativa, amb els cabells deixats anar i que treballava a pagès, a aquesta imatge de la dona amb vel. El que em diu vostè és molt important, perquè jo sempre dic que quan hi ha un debat, la gent no em veu. Si al meu costat hi ha una dona amb vel, l’escoltaran i la veuran a ella, i no m’escoltaran pas a mi.
L’arrel del problema, on és?
La relació amb Occident és contaminada pel colonialisme i pel seu complex de superioritat envers altres pobles. L’Occident té dificultats per a escapar d’aquesta idea de dominació. Veu el món exterior a través d’un prisma on es dóna importància a allò que és pintoresc, la diferència amb l’altre, quan la diferència no és la primera cosa que s’hauria d’evocar quan es dialoga amb l’altre.
Per què l’esquerra europea sembla que tingui problemes per a criticar el burca, com ho critica vostè?
Perquè ja no hi ha esquerra europea. Ja no hi ha persones de pensament progressista i ho han convertit tot plegat en post-solidaritat. Han parat de lluitar.
És que ha entrat en joc el tabú del racisme?
Sí, no volen que ningú els pugui acusar de racistes. Són decadents, viuen d’idees decadents. La llibertat es viu com un producte de consum, com vestir o fer el que a cadascú li vingui de gust. No rumien sobre el que és la llibertat i acaben donant-la a persones que no la respecten. Aquest no és el sentit de la llibertat; no es pot donar carta blanca als islamistes, perquè facin amb la llibertat el que vulguin.
La situació de la dona ha empitjorat després de la Primavera Àrab?
La situació de la dona és vinculada a les millores de la resta de la societat. Les societats musulmanes i àrabs necessiten fer la seva revolució. Tanmateix, quan passa això, també hi ha una contrarevolució. Això és el que ens ha ensenyat la història. Les idees que neixen d’una revolució ressorgeixen una i altra vegada, mentre que les contrarevolucions es perden. A la plaça Tahrir (a Egipte), les dones i els homosexuals van sortir a lluitar per la llibertat, mentre que els islamistes i els militars van sortir per a detenir-los. Han fet detencions, però aquestes idees no han mort, sinó que ressorgiran. Quan una societat comprèn el sentit de la llibertat, en les seves entranyes, la seva ment i el seu cor, ja no hi ha ningú que l’hi pugui arrabassar.
Una darrera qüestió ... hi ha l’esperança d’una revolució feminista al món àrab?
No, la revolució ha de ser global. Si els obrers ho fan pel seu compte és una revolta d’obrers. Si els estudiants ho fan per la seva banda, és una revolta estudiantil. I si, en canvi, s’uneixen els estudiants, els obrers i les dones, aleshores hi haurà revolució.
