Una quarantena d’independentistes van viure un malson l’estiu del 92. Mentre la majoria de la població vivia el somni olímpic de Barcelona, els calabossos de la Guàrdia Civil eren testimonis de tortures brutals en una operació dirigida pel jutge de l’Audiència espanyola Baltasar Garzón. Avui fa vint-i-cinc anys que van començar les detencions, les tortures i el silenci d’una part dels mitjans i les institucions del país, que es va estimar més aclucar-se d’ulls. Aquelles tortures no es van investigar mai, malgrat les proves presentades pels cossos castigats dels detinguts. Dotze anys més tard, el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’estat espanyol i Garzón per no haver obert cap investigació. Parlem d’aquell cas amb el president de l’Associació Memòria contra la Tortura, Ramon Piqué, que fou un dels detinguts que va denunciar les tortures de la Guàrdia Civil aquell mateix estiu. Piqué exposa el seu cas en aquest relat colpidor. I demana que no s’oblidi mai el caràcter repressor de l’estat espanyol.
—Éreu de Terra Lliure?
—No. Tothom em fa aquesta pregunta sempre.
—Aleshores, per què us van detenir?
—Jo militava als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, que era una organització contra la repressió de suport als presos polítics catalans independentistes. També estava al Moviment de Defensa de la Terra. Però sobretot m’havia implicat en els Comitès.
—No vau ser dels primers de ser detinguts. Les detencions van començar el 29 de juny…
—A mi em van detenir el 6 de juliol. Vaig estar detingut quatre dies i vaig sortir en llibertat sota fiança. M’acusaven de pertinença a banda armada i també de col·laboració… Anaven jugant amb aquests dos tipus delictius. Em deien que alguns companys meus m’havien delatat en aquest sentit. Companys que havien estat torturats fins a dir noms.
—Després de les primeres detencions, pensàveu que us vindrien a cercar?
—Quan vaig veure alguns noms dels detinguts, la veritat és que sí. Quan vaig veure que s’emportaven en Ramon López, en Vicent Conca…
—Eren gent del vostre entorn?
—Sí. Vaig pensar que les coses podien anar mal dades. Jo era a les Canàries en un curs de la universitat, durant les primeres detencions. Quan vaig tornar, no vaig anar a casa per precaució. Vaig anar a casa d’uns amics, per por. Vaig parlar amb els companys per saber què passava. ‘No passa res, surt…’, em van dir. Evidentment, la persona que em va dir això es va equivocar.
—Us van detenir quan vau visitar els vostres pares.
—Jo vivia a Mira-sol, en aquella època. Abans d’anar a casa meva, vaig anar a Montcada a veure els meus pares. M’esperaven. Vaig pujar a casa seva i la meva mare em va dir que tot el dia hi havia hagut una gent demanant per mi, que deien que eren amics de la feina, i que volien saber on era. Ja vaig veure per on anaven els trets. Precisament, la gent de la feina sabien on havia estat aquells dies. Efectivament, al cap d’un minut o dos, va pujar la Guàrdia Civil demanant per mi.
—Us van dur directament a Madrid?
—No. A mi i a l’Eduard Pomar –això ho he reconstruït després–, ens van dur a la comandància de la Guàrdia Civil de Manresa. Era al vespre, no en sé l’hora exacta. Em van lligar les mans a una canonada de la instal·lació de la cel·la. Vaig estar tota la nit ajupit d’aquella manera. L’endemà em van dur a Madrid. A part d’haver-me lligat d’aquesta manera tota la nit, el tracte a Manresa va ser ‘correcte’ –entre cometes– comparat amb el que va venir després. A Manresa, abans de marxar, un metge forense em va atendre i va mirar com estava. I se’m van endur a Madrid.
—Us aplicaven la llei antiterrorista.
—Sí. A Manresa ja m’ho van dir.
—Això vol dir incomunicació total i sense assistència d’advocat ni informació a la família.
—No podia avisar ningú. Hi ha coses que he pogut valorar després. En el meu cas, sort que em van detenir davant els meus pares. Recordo el cas de l’Eduard Pomar, un company de Sant Cugat que van detenir tot sol. Ningú no va saber on era fins l’endemà passat. La família va passar dos dies trucant a les comissaries i tothom li deia que no en sabia res. No em vull imaginar l’estat d’angoixa que devien viure.
—No sabíeu si estàveu sol o si teníeu més detinguts a prop?
—A Manresa, per justificar que passaria tota la nit en aquella posició de maltractament total, van dir-me que la cel·la que tenien era ocupada per un company meu. No recordo si me’n van dir el nom.
—Com va ser el viatge cap a Madrid?
—Recordo que anava al seient de darrere, lligat, emmanillat i amb un guàrdia civil a cada costat amb actitud simpàtica. No havia dormit ni un minut, aquella nit al calabós, i tampoc no podia dormir de la tensió que notava. Però vaig fer veure que dormia per no establir cap diàleg amb ells.
—A Madrid, us van dur a alguna comissaria?
—A la direcció general de la Guàrdia Civil. Vam entrar en un pati i ràpidament em van posar una jaqueta al cap perquè no veiéssim res. Vaig veure que érem més d’un detingut. L’altre devia ser l’Eduard Pomar. Em van rebre amb crits. ‘Ara sí que sabreu què és bo’, deien. La rebuda va ser amb crits i empentes cap als calabossos del soterrani. Em van ficar en una cel·la molt petita. Hi havia un matalàs amb una funda de plàstic. Encara en recordo la marca. Quan em van deixar allà, vaig seure damunt el matalàs. Tan bon punt vaig posar el cul al matalàs, es va obrir l’espiera de la porta i una persona cridant em va dir que qui m’havia donat permís per seure. Que estigués dret mirant a la paret. Vaig fer-li cas. I em vaig posar en una postura que em permetés de reposar una mica. I, ràpidament, uns altres crits em deien que de cap manera. Que m’havia d’estar recte davant la paret. No sé com vaig calcular el temps que vaig estar així. Sentia passes. Érem sota el pati. Vaig calcular entrades i sortides per orientar-me. Vaig estar dret mirant la paret d’aquella manera unes divuit hores. Les interrupcions eren per portar-me a la sala d’interrogatoris, però no em van deixar reposar ni un minut.
—Quina informació volien, en els interrogatoris? Què exigien o quina confessió volien?
—Em deien que sabien que em dedicava a captar militants per a Terra Lliure. I volien que confessés com havia fet entrar una persona a l’organització. Era una de les persones que havien detingut els dies anteriors. Jo no sabia què volien exactament. Ells m’ho anaven dient de mica en mica. De manera que jo anés assumint el relat que ells volien que declarés. Recordo que volien que confessés que havia dit a una persona que s’havia de trobar amb una altra que era de Terra Lliure al bar Glaciar de la plaça Reial. Per a identificar-lo, havia de portar el llibre de La caça de l’Octubre Roig. Representa que era el senyal que l’altre havia de veure per poder-lo identificar. Una història força rocambolesca.
—Van aconseguir que confesséssiu aquesta història?
—Sí, sí, sí. Tot. Quan van veure que havia assumit tot el relat que volien per poder-me condemnar per pertinença a banda armada, em van portar a fer la declaració davant el guàrdia civil instructor.
—Com ho van aconseguir?
—La tortura té dos vessants. Per una banda, hi ha la tortura física. Els cops. El dolor. A mi, només d’entrar, em van començar a clavar cops pertot arreu. Al primer interrogatori, em van posar una bossa de plàstic al cap. Tenia les mans lligades al darrere. Un cop a la sala d’interrogatoris, m’estrenyien la bossa per darrere i em feien estar agenollat. ‘Ja ho sabem tot. Els teus companys ho han explicat tot. No siguis ximple i estalvia’t el patiment. Si ho confesses tot, t’estalviaràs molt de patiment’, em deien. Em van deslligar les mans i em van dir que alcés la mà si volia parlar. Quan tancaven la bossa per darrere del cap i jo intentava respirar, el plàstic se m’enganxava a la boca i la sensació d’ofec era molt bèstia. Jo alçava la mà perquè paressin. Però no els sabia dir res. Perquè no sabia què volien que digués.
—Alçàveu la mà per aturar el patiment…
—I, com que no deia res, tornaven a estrènyer la bossa. I em tornava a ofegar. No tinc ni idea de quant va durar aquella primera sessió. Em van obligar a fer moltes flexions. No havia dormit la nit abans i havia hagut d’estar en posicions molt incòmodes. Estava molt cansat. Però em feien fer flexions i quan era a dalt, m’empenyien fort cap avall perquè baixés de cop i tornés a pujar. Després van començar a clavar-me cops amb una guia telefònica. Els agents em deien: ‘Mira, Piqué, són milers i milers de ciutadans que et colpegen.’ M’anaven clavant cops al cap amb aquella guia gruixuda. Un d’aquests cops va ser prou fort per a fer-me una esquerda a l’os malar. Just sota de l’ull. Acabada la primera sessió, em van tornar a la cel·la i em van dir que anés pensant i que reflexionés perquè tornarien a buscar-me.
—Sentíeu els altres detinguts?
—Quan em van conduir a la sala d’interrogatoris en una d’aquestes sessions de tortura, se sentien uns crits. Em van parar i em van dir: ‘Sents aquests crits? Són d’un company teu. Tots acabeu parlant.’ La tortura física és aquesta que he explicat. Amb moltes formes i tècniques diferents. Però hi ha també la tortura psicològica. No saber quan s’acabarà. No saber què volen. En el meu cas, no tenien gaire informació de la meva vida privada i no em van amenaçar ni espantar amb la detenció del meu company o companya sentimental. Però a alguns altres companys detinguts sí que els ho van fer. Aquesta part és molt dura. Et fan escoltar la seva veu mentre et torturen. Hi ha gent que s’ensorra quan els diuen que tenen la seva parella i que la interroguen. És el cas de l’Esteve Comellas. Ell explicava que, quan va sentir la veu de la Teresa, es va ensorrar.
—La tortura psicològica és tan poderosa o més que no pas la física.
—Sí. Pot fer que la resistència d’una persona es doblegui en el moment més inversemblant. Jo em vaig doblegar el tercer dia. Quan em van dir que havien demanat una pròrroga de set dies més d’incomunicació. Ja no sabia què més volien. Vaig dir: ‘Digueu-me què voleu.’ Va ser el meu moment de no poder més. No sabem mai quina serà la nostra resistència en una situació com aquesta.
—Alguns companys detinguts van arribar a provar de suïcidar-se.
—La sensació de desesperació pot arribar a ser molt intensa. La por que no et creguin els de fora és tan gran que allò que no t’han fet físicament consideres que no t’ha passat. Recordo que em van posar uns cables elèctrics a les mans. El tercer dia. Entre la pròrroga i els cables elèctrics, ja m’havia ensorrat. No els van arribar a connectar. Però el poder psicològic d’allò que em feien era tan fort que ja n’hi havia prou. Al Pep Musté, un altre dels detinguts, li van fer descàrregues amb aquells cables a la panxa. Li hi van quedar unes marques ben visibles. Uns altres companys, com ara el Marcel Dalmau i l’Oriol Malló, van voler suïcidar-se. En Dalmau explica que va estavellar-se de cap contra la paret unes quantes vegades. La tercera ja no es va poder aixecar. Van entrar els guàrdies civils i li clavaven puntades de peu perquè s’aixequés. El van dur a l’hospital. Com que no s’havia fet res greu, el van tornar al calabós. Aquella informació la van utilitzar per dir que tots els detinguts ens havíem autolesionat. Ho van utilitzar per dir que qualsevol senyal de violència que hi hagués era per autolesions.
—Com va ser la declaració davant el jutge Garzón?
—Tots vam declarar davant seu. Era el jutge instructor. Ell decidia qui sortia en llibertat i qui era empresonat. Els guàrdies civils que ens torturaven ens amenaçaven que si no ratificàvem la confessió que ens havien imposat, tornaríem a baixar al calabós. En aquell estat de terror, allò era una llosa molt pesant. La por feia que molts confessessin davant el jutge el mateix relat que els havien fet confessar al calabós. Jo també tenia aquesta por. Vaig començar a declarar en contra meu. Però en un moment vaig dir que tot allò que acabava de dir era mentida. Vaig canviar la declaració quan ell em va demanar què m’havia passat sota l’ull. Vaig aprofitar per explicar totes les tortures que m’havia fet la Guàrdia Civil. Però ell va dir que ja li ho explicaria després. I no en va fer més cas.
—Tenia l’obligació d’investigar qualsevol denúncia de tortures.
—Exacte. Però no ho va fer. Més tard, en un programa de televisió, Garzón va dir que cap de nosaltres no havia denunciat tortures en les nostres declaracions davant seu. Això és mentida. Mentia aleshores i continua mentint. Tan sols cal llegir les declaracions que van quedar recollides. Hi ha la signatura de Garzón al costat de les nostres explicacions de les tortures.
—Després de la detenció de quatre dies, us va enviar a presó sota fiança. I aleshores vau sortir en llibertat.
—Vam pagar unes dues-centes mil pessetes per poder sortir.
—Lluny d’aquesta operació del jutge Garzón, la gent vivia en la il·lusió olímpica… Devia haver-hi un contrast molt fort.
—En Carles Bonaventura, que havia estat detingut aquells dies, va poder fer unes declaracions al ‘Telenotícies’. Alguna ràdio se’n va fer ressò. Però ningú no parlava d’allò que ens passava. Els mitjans van girar el cap a una altra banda, tret del Temps, que també va tenir detencions a la seva redacció, i el Punt, a Girona, que van mantenir un compromís molt fort amb nosaltres. La resta, partits i mitjans, van girar el cap a una altra banda. Hi va haver moments de solidaritat que nosaltres vam valorar molt positivament. Amb tot, vam perdre durant un temps la capacitat de valorar l’escala de les coses. Érem incapaços de valorar què passava més enllà de la nostra experiència traumàtica i de la nostra gent. Al cap dels anys, t’adones de la magnitud del moviment olímpic i de l’ambient que vivia el país. Allò nostre era molt poca cosa i estàvem condemnats a morir en l’oblit com han mort totes les víctimes de represàlia de l’independentisme dels vuitanta i els noranta.
—No tan sols la gent s’aclucava d’ulls, sinó que hi havia voluntat de silenciar-ho tot.
—Podem recordar el cas de Salvador Alsius, que va ser destituït de TV3 després d’haver donat veu a en Carles Bonaventura. O la liquidació del programa ‘L’orquestra’ de Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio per haver parlat de les tortures. Qui s’atrevia a parlar-ne o a denunciar-ho, rebia. En són exemples prou evidents. La situació era clara. Aquell estiu es feien els millors jocs olímpics de la història. Això deien. I nosaltres, allà tancats.
—En sortint d’aquell malson, ho vau poder explicar? No devia ser fàcil…
—Recordo que em van convidar a un acte a Sabadell. Ho vaig explicar tot a la gent que havia vingut. Quan vaig acabar, no podia mirar la gent a la cara. Era com si m’hagués despullat tot. Havia exposat la meva intimitat. Tot allò que m’havien arribat a fer. Després vaig fer més col·loquis per explicar les tortures. Calia fer-ho mentre hi havia companys a la presó, i alguns dels torturats no estaven en condicions de parlar-ne. Allò s’havia de continuar denunciant. El fet d’haver-ho explicat unes quantes vegades, a mi m’ha fet bé. El fet de compartir el dolor de la violència rebuda ajuda a conviure amb el record. Hi ha companys que, per desgràcia, no van poder-ho fer. Explicar-ho no és fàcil. El record es fa molt real. I és dur. No és fàcil de digerir.
—Aquella operació va fer servir els Jocs Olímpics com un pretext o realment sospitaven que hi podia haver alguna acció o mobilització especial?
—Jo crec que hi havia una mica de totes dues coses. En el context previ a les detencions, el 91, hi va haver una lluita entre aquells que volien aprofitar-ho per espanyolitzar Catalunya amb els Jocs Olímpics i aquells que volien aprofitar-los per explicar al món que Catalunya era una nació. Penso que nosaltres vam ser el cap de turc per deixar clar que no permetrien segons quines expressions.
—El cas no va quedar tancat aquell estiu…
—Tot l’estiu hi va anar havent detencions. Tres anys després es va fer el judici. Alguns companys van anar sortint a poc a poc. Alguns que havien anat a la presó sense fiança, en Musté i el Rocamora, van passar-hi quatre anys. En el judici vam tornar a denunciar les tortures. El jutge va dir que no eren les tortures que es jutjava. Totes les denúncies que vam presentar per les tortures van ser arxivades. Vam ser condemnats i el mateix tribunal que ens condemnava va demanar l’indult per a nosaltres al govern espanyol. A mi em van condemnar per col·laboració amb banda armada. Sis anys i un dia de presó. Però no vaig haver d’entrar-hi perquè hi havia la petició d’indult. Vam ser indultats.
—El cas de les tortures va arribar a Estrasburg.
—Després del nostre judici, vam parlar amb en Sebastià Salellas –que no va voler cobrar res– per veure què podíem fer per dur l’estat als tribunals per les tortures. La sentència que ens havia condemnat demanava que es deduís testimoni de la denúncia de tortures dels encausats. I vam demanar que s’executés la sentència en aquest sentit i la fiscalia obrís una investigació. La resposta sempre va ser negativa. Un cop superat tot el procés i els recursos contra l’arxivament de les denúncies de tortures a l’estat, vam decidir de dur-ho al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Era un recurs més basat en la impotència que no en la confiança. Quan ens van admetre a tràmit la denúncia, vam saltar d’alegria. No hi estàvem acostumats. Estàvem acostumats a viure la repressió en silenci.
—I es va obrir una vista oral. Us ho podíeu creure?
—Hi va haver vista oral a Estrasburg! Corre a llogar una furgoneta, tots cap a Estrasburg. No hi comptàvem pas, d’arribar fins aquí. Anem a Estrasburg. Quan hi arribem, va venir un funcionari a dir que, si fèiem merder, ens farien fora. Però es jutjava l’estat espanyol, no a nosaltres! El paper que va fer l’advocat de l’estat va ser escandalós. Trist. Va provar de convèncer el tribunal que tots nosaltres havíem estat condemnats per terrorisme i que els detinguts de les bandes criminals tenien la consigna de mentir i denunciar tortures. També va dir que els nostres advocats ens havien aconsellat que denunciéssim tortures per justificar les confessions.
—No es van presentar proves de les declaracions davant del jutge?
—La situació va ser escandalosa. Els qui havien ingressat a la presó havien estat visitats per metges forenses, que havien fet uns informes de les lesions que presentaven els detinguts. Vam demanar que l’estat aportés aquells informes. Però no van aparèixer mai. Quan es va demanar per què no havien presentat els informes, l’advocat de l’estat va dir que s’havien perdut en un trasllat. Una manca de respecte i de rigor absolut. Aquell home feia la defensa d’algú que es pensa que guanyarà tant sí com no. I la sentència va ser favorable a nosaltres. No deia que hi hagués hagut tortures, però condemnava l’estat per no haver-les investigat.
—Parlar-ne encara us fa reviure el dolor? Es pot deixar enrere?
—Jo crec que el record no es pot esborrar. Fa cinc anys vaig pensar que amb el vintè aniversari ja s’acabava una mica tot plegat i podria tancar-ho i no parlar-ne més. Però arriba el vint-i-cinquè aniversari i tot torna a sortir. I em fa l’efecte que en el trentè i el quarantè hi tornarem. Fins que ja no hi siguem. Suposo que sempre més formarà part de la nostra vida personal i col·lectiva. Una vegada vam parlar amb Jorge Barudy, director d’Exil, una associació de suport a víctimes de violacions dels drets humans. És un xilè. Va agafar un paper blanc, el va rebregar i va dir que una persona torturada era algú que li havien fet de tot. Aleshores va desplegar aquella bola de paper, la va posar damunt la taula i va mirar de tornar-la a aplanar. Va dir que amb els anys i molta paciència, molta feina i molt suport, aquesta persona podia arribar a superar la situació. Però que les marques, com en el paper, sempre hi foren. I ens va ensenyar el paper. Tenia raó. Jo em trobo en aquesta situació. Ho tinc controlat, superat, processat… No sé quina és la paraula exacta. Però hi ha moments que en notes les marques. I tot torna a la superfície i et rebrega novament.
—Considereu que és bo que se’n parli i que es recordi?
—És molt important. Però per mi és contradictori. Vull no haver-hi de pensar més, però vull que no s’oblidi mai. És bo que se’n parli. Hi ha molta gent que ha sofert tortures i ningú no n’ha parlat mai. Cal fer-ho en nom de tots aquests. El nostre cas no és un cas aïllat. Des del 1974, l’Associació Memòria contra la Tortura té documentats gairebé tres-cents casos de tortures en l’aplicació de la llei antiterrorista. La major part d’aquests casos són vinculats a l’independentisme. Tres-cents casos de tortures de ciutadans dels Països Catalans. De tots, l’estat no n’ha investigat ni un. Cal denunciar el caràcter repressiu d’aquest estat. Mai no ha deixat de ser-ho. I ho continua sent ara. També amb violència física contra determinats col·lectius i mobilitzacions.
