Això, amic Dylan, … només ho sap el vent?
Passen els dies, les setmanes i els mesos, i l’anunciada voluntat de diàleg de l’estat espanyol amb Catalunya no fa més que acumular despropòsits i intimidacions a la llarguíssima llista de greuges que va iniciar Felip IV, i va elevar exponencialment Felip V d’ençà que els Borbons van ocupar una corona a la qual no tenien dret.
El que ens separa de l’oligarquia espanyola, que ostenta de manera absoluta el poder de l’estat, són més de tres segles d’imposicions, i d’una manca absoluta de diàleg i de voluntat d’entesa entre iguals; més de tres segles de negació dels nostres drets, constantment menystinguts amb la prepotència del cacic i l’arrogància del conqueridor (conqueridor en hores baixes després d’haver esmicolat un imperi fet a sang i foc, però que tot i així sempre s’ha mostrat arrogant). I ens separa, també, que l’únic argument que han emprat amb nosaltres hagi estat sempre la raó de la força i mai la força de la raó.
Ens separa, sobretot, la nostra fidelitat a la llengua i a la cultura pròpies, que tan tenaçment es resisteixen a morir i a ser substituïdes; i ens separa una manera d’entendre el món fonamentada en la negociació i en el respecte als valors i a l’opinió dels altres. També ens separa haver arribat a aconseguir, al llarg de la història de la Catalunya sobirana, un model de societat on els representants de les classes populars, a diferència dels “comuneros” a Castella que foren esclafats, van disposar de veu i vot contra les imposicions de sobirans, nobles i cacics.
Ara ja ha passat l’hora d’intentar posar-nos a discutir amb els representants de l’estat, i els seus acòlits, sobre la importància que té cada un dels fets i cada un dels molts greuges que ens han anat infligint al llarg del temps. Han de saber que ja han fet molt tard, i que no ens interessa gens fer aquest debat ni caurem en un parany dilatori. Ara és l’hora de posar-nos a construir, des de baix, la República Catalana que necessitem, d’escoltar i de mobilitzar tothom per a fer, entre tots i totes, que aquesta República que volem veure néixer sigui lliure, solidària, socialment justa, respectuosa amb el medi ambient i amb els drets i les opcions diferents de les persones, i sense cap tipus de discriminació per raons de qualsevol mena (de gènere, d’origen, d’orientació sexual, de classe social, de creences,…). És el nostre dret irrenunciable i, alhora, una necessitat urgent i ineludible. Traguem, doncs, les cadires al carrer i omplim les places de debat constituent, perquè, tal com deia el poeta de Roda de Ter, tot està per fer i tot és possible.
Abans, però, en un referèndum vinculant, i unilateral si cal, demostrarem al món que la nostra voluntat d’independència és compartida per la majoria de la població catalana. I aquest referèndum l’hem de fer ara, sense més demora, perquè el nostre poble i la nostra gent, tan humiliada, espoliada i empobrida, així ho esperen. Són ja massa els anys de somiar l’albada sota el jou d’un silenci imposat.
Ens cal, doncs, posar-nos a treballar des d’avui mateix en l’organització i la defensa de la celebració d’aquest referèndum. Hi ha res més democràtic que la lliure decisió d’un poble sobre el seu futur?
Per tot plegat, entendràs, amic Dylan, que no esperarem a escoltar si la resposta està en el vent, i que ja des d’ara comencem a construir la República Catalana que volem i anhelem.
Lluís Vila, membre del col·lectiu Drassanes per la República Catalana
