Sembla que hem superat aquesta etapa de debat intens i democràtic dins la CUP i cal, en primer lloc, posar en valor el consistent procés de deliberació col·lectiva i l’enorme esforç de tothom per pensar la realitat concreta que estava en joc amb aquests pressupostos, que tots -sense excepció- hem valorat com el que són: pur continuisme. Començo per aquí perquè crec, amb tota sinceritat, que és el més important. A diferència d’altres decisions anteriors, el símptoma més clar de la maduresa en el debat ha estat l’aparició recurrent de la forma més clara del pensament crític: el dubte. Moltes no hem tingut cap problema en expressar que hem canviat d’opinió durant el procés molt sovint i que volíem escoltar els arguments de totes les posicions per prendre una decisió definitiva. S’han presentat dos documents elaborats amb cura, detall, tàctics i estratègics. S’ha fet silenci de cara enfora fins que la decisió ha estat presa, malgrat la pressió eixordadora dels pamflets i opinadors del processisme d’ordre català. Molts ens hem preparat per defensar els arguments vàlids d’ambdós escenaris. Aquests processos sempre són perfectibles, però a ulls de tothom hem aparegut altra vegada com l’únic agent que té metodologies coherents amb el món que pretén construir. Felicitats a tots i totes, doncs.
Dit això, ara que companyes o amics com el Roger Palà o l’Ermengol Gassiot ja han començat a valorar l’escenari resultant, alhora que organitzacions de referència com Endavant o la CGT han emès el seus respectius comunicats -el d’Endavant cal llegir-lo detingudament, perquè assenyala algunes veritats com punys amb un to molt respectuós, malgrat no en comparteixi la posició final concreta-, tots ens sentim més lliures d’expressar quatre coses sobre la decisió.
En el meu cas, parteixo de la base que les meves opinions no són gaire rellevants, més si es comparen amb el parer col·lectiu d’organitzacions, sempre més fonamentades i a tenir en compte precisament perquè són això, veus col·lectives. Però si que han pogut sorprendre: com algunes companyes saben, militants que anteriorment vam defensar el no a Mas i també el no als pressupostos de 2016 -decisions, ambdues, que s’han acabat demostrant encertades a totes llums- ens hem acabat decantant pel document que defensava aquesta vegada una aprovació instrumental d’aquests pressupostos, acompanyada d’un discurs crític a la política econòmica miserable de JxS i de l’inici d’un compte enrere inapel·lable que acaba el setembre. No hem estat pocs.
Aquest text no vol ser una breu reflexió dels motius que han pesat més en la decisió, perquè són públics al document aprovat i els comparteixo en allò essencial. A saber, en síntesi: a) La no aprovació donava excuses als sectors més pactistes de JxS per aigualir les contradiccions objectives en el procés d’autodeterminació. L’aprovació té un recorregut curt, per l’impugnació de l’estat o per la convocatòria al setembre del referèndum, i les conseqüències materials concretes de la seva tramitació no són objectivament pitjors que les de la pròrroga pressupostària de 2015. b) L’escenari resultant del no generava múltiples incerteses respecte les possibilitats de ruptura, àmpliament enumerades al document aprovat. Fins i tot compartint que aquestes possibilitats són limitades, el que estava en joc tàcticament era no regalar-los el cap de l’esquerra independentista com a boc expiatori per la seva eventual marxa enrere. c) Cap pressupost en el marc de la UE del capital i l’austeritat podrà ser assumit mai políticament per nosaltres. Estem fetitxitzant un instrument econòmic limitat, de curt recorregut en el temps, i oblidant que els límits reals als nostres objectius estratègics de construcció d’alternatives no són únicament ni principalment la política fiscal i pressupostària d’una autonomia embargada. d) L’escenari respecte l’any anterior, en bona part gràcies a l’accionar institucional de la CUP, ha modificat prou la situació com per plantejar que allò que anteriorment va suposar un avenç en la ruptura (el no als pressupostos) aquest any podia suposar el contrari. No hi ha res menys crític que hipostasiar una posició tàctica prenent-la per bona en tots els contextos. e) Si la CUP no confiava en la determinació del Govern per portar a terme el calendari (que finalment ha imposat la CUP mateixa), ho havia d’haver fet palès tombant la moció de confiança. La paraula donada, amb límits temporals i instrumentals pel referèndum, ha de tenir valor. L’últim que podem perdre és la credibilitat. f) La vinculació que ha fet el govern entre l'aprovació dels pressupostos i la celebració del referèndum és un xantatge matusser que demostra que JxS posa per davant de la celebració del referèndum determinats interessos econòmics, però admetre el xantatge de forma honesta davant el nostre poble ens enforteix més que ens debilita, i reforça la pedagogia de cara als nostres companys, que com molts de nosaltres treballen a l’esquerra social i política en general, sobre els límits de l’acció institucional, sobretot dins l’actual arquitectura estatal i europea.
En el meu cas, parteixo de la base que les meves opinions no són gaire rellevants, més si es comparen amb el parer col·lectiu d’organitzacions, sempre més fonamentades i a tenir en compte precisament perquè són això, veus col·lectives. Però si que han pogut sorprendre: com algunes companyes saben, militants que anteriorment vam defensar el no a Mas i també el no als pressupostos de 2016 -decisions, ambdues, que s’han acabat demostrant encertades a totes llums- ens hem acabat decantant pel document que defensava aquesta vegada una aprovació instrumental d’aquests pressupostos, acompanyada d’un discurs crític a la política econòmica miserable de JxS i de l’inici d’un compte enrere inapel·lable que acaba el setembre. No hem estat pocs.
Aquest text no vol ser una breu reflexió dels motius que han pesat més en la decisió, perquè són públics al document aprovat i els comparteixo en allò essencial. A saber, en síntesi: a) La no aprovació donava excuses als sectors més pactistes de JxS per aigualir les contradiccions objectives en el procés d’autodeterminació. L’aprovació té un recorregut curt, per l’impugnació de l’estat o per la convocatòria al setembre del referèndum, i les conseqüències materials concretes de la seva tramitació no són objectivament pitjors que les de la pròrroga pressupostària de 2015. b) L’escenari resultant del no generava múltiples incerteses respecte les possibilitats de ruptura, àmpliament enumerades al document aprovat. Fins i tot compartint que aquestes possibilitats són limitades, el que estava en joc tàcticament era no regalar-los el cap de l’esquerra independentista com a boc expiatori per la seva eventual marxa enrere. c) Cap pressupost en el marc de la UE del capital i l’austeritat podrà ser assumit mai políticament per nosaltres. Estem fetitxitzant un instrument econòmic limitat, de curt recorregut en el temps, i oblidant que els límits reals als nostres objectius estratègics de construcció d’alternatives no són únicament ni principalment la política fiscal i pressupostària d’una autonomia embargada. d) L’escenari respecte l’any anterior, en bona part gràcies a l’accionar institucional de la CUP, ha modificat prou la situació com per plantejar que allò que anteriorment va suposar un avenç en la ruptura (el no als pressupostos) aquest any podia suposar el contrari. No hi ha res menys crític que hipostasiar una posició tàctica prenent-la per bona en tots els contextos. e) Si la CUP no confiava en la determinació del Govern per portar a terme el calendari (que finalment ha imposat la CUP mateixa), ho havia d’haver fet palès tombant la moció de confiança. La paraula donada, amb límits temporals i instrumentals pel referèndum, ha de tenir valor. L’últim que podem perdre és la credibilitat. f) La vinculació que ha fet el govern entre l'aprovació dels pressupostos i la celebració del referèndum és un xantatge matusser que demostra que JxS posa per davant de la celebració del referèndum determinats interessos econòmics, però admetre el xantatge de forma honesta davant el nostre poble ens enforteix més que ens debilita, i reforça la pedagogia de cara als nostres companys, que com molts de nosaltres treballen a l’esquerra social i política en general, sobre els límits de l’acció institucional, sobretot dins l’actual arquitectura estatal i europea.
El convenciment ideologitzat de l’esquerra més mobilitzada sobre la impossiblitat de desplegar polítiques ni tan sols merament redistributives dins l’Estat espanyol i la UE no és suficient; el que cal és demostrar aquesta impossibilitat per la via dels fets, com hem fet en aquesta ocasió i haurem de seguir fent. Mirem Grècia: Lapavitsas tenia raó i Tsipras no, però l’important en política no és només tenir raó sinó que te la doni la gent que vols al teu costat, i sovint són els fets i no els grans discursos els que ho fan possible. Avui tot el poble grec sap que ni tan sols la socialdemocràcia és possible en el sí de la UE. Però fa dos anys no ho podia ni intuir.
Però el que vull, deia, no és reiterar arguments propis sinó polemitzar fraternalment amb alguns dels legítims -qui sap si encertats- arguments pel no d’aquests dies. Començo amb els articles del Roger Palà post-aprovació, que mereixen una primera menció especial; amb el Roger no només m’uneix una admiració total per la imponent tasca periodística i d’opinió que fa des de fa anys sinó una ferma i llarga estima personal. Però això no m’impedeix -ans el contrari- considerar que respecte el que aquí ens ocupa, no ha afinat gaire. En primer lloc, el Palà parla de derrota ideològica. Crec que el problema era pensar que la CUP per si sola tenia alguna cosa a batallar ideològicament en aquest procés de negociació (quasi) silenciosa en despatxos. No només el bo d’en Roger, sinó també sovint la CUP, semblem haver oblidat quines són les dinàmiques mobilització-lluita-negociació que permeten obtenir rèdits parcials i reformistes com els que estaven en joc en aquest context. Repeteixo: parcials i reformistes, perquè alguns semblen haver confós no només el terreny de joc sinó de què anava el campionat. De quines dinàmiques parlo? Pensem en la PAH, per exemple. Vistos i previstos els fracassos de la negociació, alguns fa un mes llarg defensàvem aixecar-nos de la taula i deixar de batallar per engrunes, denunciar el xantatge de vincular pressupostos i referèndum i anunciar la seva aprovació instrumental alhora que la ruptura de tot diàleg amb les forces de govern en qualsevol afer que no fos materialitzar el referèndum, prometent dinamitar la legislatura al setembre en cas de qualsevol incompliment. Durant unes setmanes es va conèixer internament com la "via Sabadell", i malgrat assemblar-se prou a la decisió definitiva presa per la CUP, en aquell moment no va prosperar. Però això és un altre tema.
El Roger també diu que això potser ha servit per “salvar els mobles internament”. Aquesta idea és incerta, o en el pitjor dels casos falsa. No ho sabem i hauran de passar dies per confirmar-ho. Però el més important és que ningú ha tingut aquest argument al cap a l’hora de valorar l’escenari, opino, perquè bona part de la militància tenia prou dubtes crítics com per sortir a defensar qualsevol d’ambdós resultats en la votació. També és injust considerar que “gran part del votant més sobiranista de la CUP no entén la confrontació constant amb Junts pel Sí” com una factor determinant en la decisió, quan el que ha aprovat la CUP precisament és passar a una fase d’enfrontament públic amb JxS, i deixar els despatxos i el silenci negociador on no tenim res a pelar. Penso que és també esmenable l’afirmació que el sí als pressupostos “no deixa de ser la plasmació de la incapacitat i les limitacions de l’independentisme d’esquerres per superar un terreny de joc que no li és propi”, perquè és, sobretot una altra cosa: el que no deixa de ser és la plasmació d’un abandonament generalitzat de la lògica de mobilització-negociació de tots els moviments i l’esquerra social els darrers anys; ni era la CUP l’única que encerclava el Parlament, ni ara és l’únic agent que ha deixat de fer-ho. De quins moviment socials parlem? Dels sindicats que desconvoquen vagues -no ho critico, ho constato- la setmana del Consell Polític? D’una PAH-agènciadecol·locació cada cop més mesella que no té ni la capacitat d’enfrontar-se a la nova i insuficient llei d’Habitatge? De la gent del tercer sector que l’any passat retreia -discretament, això sí- a la CUP que no tenir pressupostos limitava els seus ingressos? No serà que estem fetitxitzant la capacitat d’un instrument electoral per carregar-li les culpes dels fracassos de totes?
També parla el Roger sobre la incapacitat de la CUP de dinamitar la legislatura al setembre. Discrepo, per diferents motius: si la posició del sí ha acabat fent-se forta ha estat sobretot en el marc de la finalització definitiva del processisme la propera tardor, i considero clau defensar que no hi ha cap dubte que està a les nostres mans liquidar-lo. És subjectivista pensar que el setembre no sabríem reaccionar a un eventual retrocés del compromís pel referèndum perquè parteix d’ometre factors objectius com la impossibilitat de pactar cap estabilitat parlamentària amb ningú més des de l’artefacte excepcional i instrumental que és JxS o com el paper d’agents crítics com Òmnium i alguns republicans o independents del propi Govern. A la tardor-hivern d’aquest any hi haurà -pràcticament segur- eleccions, en qualsevol context, en qualsevol escenari. Constituents o de traïdoria autonomista consumada. I si no hi són, acabarà de ben segur el procés tal i com l’hem conegut fins ara. Cal preveure aquest escenari. El processime s’acaba. Per fi.
Altres companys, entre ells l’infatigable Ermengol Gassiot, ha reflexionat també en veu alta i s’ha mostrat preocupat, en primer lloc, per les repercussions negatives de la nostra decisió per a les condicions materials de les classes populars. I ha estat molt dur. En aquest punt, voldria fer un recordatori: en cap moment hem estat partidaris de posar en valor públicament els petits avenços, minsos, que aquest pressupostos suposen respecte la pròrroga pressupostària de 2015, que era l’alternativa, però això no implica que puguem ometre que la nostra decisió no ha empitjorat res, no fotem. No es pot argumentar que som còmplices de les condicions materials nefastes de ningú; la nostra classe està com està amb aquests pressupostos i els prorrogats, en termes generals i sistèmics i estructurals.
Entès i compartit això, l’Ermen ha volgut destacar llavors que la diferència és que els pressupostos de 2015 no tenien el nostre aval i els actuals sí. Aquesta posició per mi és més identitària que pràctica, amb tot el respecte, i no em sembla comparable amb la posició de la CGT respecte un ERO, com argumenta. Més enllà del contingut, aquí també dolen les formes: dir que “el sí a unes polítiques netament capitalistes per part d’un (espai) anticapitalista em sembla, francament, l’escenificació del seu fracàs com a projecte polític. La seva autoimmolació” és una valoració duríssima d’algú que és Secretari General d’una altra organització. Algú irresponsablement podria preguntar-se si la vaga a ensenyament desconvocada pel mes vinent és “l’escenificació del fracàs de la CGT com a projecte sindical” per no haver tingut la força per evitar els seus plantejaments davant la USTEC i altres agents com el propi sindicat es proposava, però jo mai ho faria, perquè seria absurd i erroni, i crec que és una via nefasta començar a tirar-nos els plats pel cap entre organitzacions que sempre hem treballat plegades en molts fronts; el que tocava i toca era ser amb la CGT -i la resta de forces sindicals- a la darrera mobilització a Ensenyament, com va fer molta gent de l’esquerra independentista, ser amb la CGT -per exemple- en la lluita per la municipalització de SMATSA a Sabadell (que malgrat haver estat impulsada políticament ha rebut el seu suport nítid i imprescindible) i ser-hi sempre, en les victòries i en les derrotes, i no pronosticar ni vaticinar la seva autoimmolació després de qualsevol derrota parcial com la que ha patit la CUP, però que també -no fotem- ha patit la CGT d’Ensenyament, segons el seu propi criteri. A la institució sovint perdem, i al carrer sovint perdem. Tots, per ara. Mirem almenys de no humiliar-nos els uns als altres quan passa. El 70% de la CUP partidària d’aquest gest tàctic no és menys anticapitalista ni té menys anhels de llibertat que la resta, Ermen. Pot estar equivocada, això sí, però serà la tossuda realitat qui dirà si s’ha autoimmolat. Ni tu, ni jo, ni ningú, no creus? Jo crec que hem fet el que havíem de fer, i l’anunci de la voluntat de precintar els centre de votació per part del govern espanyol just després de l’anunci de la continuïtat de la legislatura en pot ser la primera prova.
Finalment, i en termes més generals, l’altra cosa que no aclaria la posició del no era un escenari tàctic i estratègic que impliqués una millora concreta en 1) la dinàmica de mobilitzacions que necessitem en tots els àmbits, o bé 2) el paper catalitzador en l’esclariment de l’escenari rupturista independentista, o bé 3) uns pressupostos millors en termes reals i materials per a la nostra gent, o bé 4) el futur immediat d’aquest artefacte instrumental i electoral que és la CUP. També s’ha argumentat que l’aprovació instrumental no té sentit perquè “el referèndum no es farà”. Aquí sí que al·lucino, des del minut ú. És l’exemple clàssic i massa redundant d’aposta per la profecia autocomplerta dels que prefereixen poder dir que tenien raó que transformar la realitat; no es pot fer política amb una bola de vidre trucada sota el braç. Com havia de presentar la CUP com argument davant la societat un convenciment indemostrable i desmobilitzador a futur? La tasca de la CUP és fer tot el possible perquè aquest escenari de conflicte s’esdevingui. A més, la tramitació crítica d’aquesta vergonya de pressupostos, amb un missatge dur contra el govern en general i ERC en particular, no implica assumir que es farà el referèndum. Mots pensem que encara que no es faci, haurem fet el que calia, perquè hem traslladat tota la responsabilitat a aquells que estaven desitjant tenir una excusa per no convocar-lo i hem situat l’esquerra independentista com un actor central de pressió davant de qualsevol concessió en aquest escenari.
Finalment, l’element democràtic és fonamental: l’alçada es demostra disciplinant-se amb un escenari no desitjat, i amb això cal reconèixer que les companyes del no estan fent un tancament de files dels que molts hauran de prendre nota. Hem passat de tenir un cap de llista no orgànic que a la primera pressió pública va erosionar la posició majoritària amb declaracions lamentables i es va baixar del carro a tenir una organització que dubta, debat, disputa però acata. És indubtable: avancem. I guanyarem.
