Toni Infante (Guadix, Granada, 1958) és el coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, organització que integra la Confederació d'Entitats Sobiranistes dels Països Catalans, juntament amb l'ANC i l'Assemblea Sobiranista de Mallorca. En aquesta entrevista amb El Món, el també militant de Poble Lliure (formació integrada a la CUP) repassa des de Prada les claus perquè el procés independentista del Principat deixi les portes obertes a la resta del territori català.
Quins objectius té la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans?
La Confederació intenta respondre dues qüestions. La primera, el fet que els Països Catalans són una nació. I, la segona, que tenim ritmes diferents, perquè tenim una història matisadament diversa. I des del punt de vista de la societat civil s’han creat entitats diferents. Hem vist que si aquestes entitats se sumaven teníem més coses positives per a tots plegats, que no pas negatives. D’aquest punt de vista, l’ANC es veu enriquida d’una visió de Països Catalans. A més, l’Assemblea Sobiranista de Mallorca i la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià es veuen molt enriquides a partir de la pròpia ANC, com a culminació de tot un procés de la societat catalana. La suma de sinèrgies dóna com a resultat una Confederació, que té coses en comú però des del respecte a la independència de cadascuna de les tres entitats. Hi ha un element de solidaritat indiscutible. A més, l’ANC va per davant en la confrontació a l’Estat, i segurament requerirà de la resta d’entitats un procés de solidaritat.
A banda del Principat, el País Valencià i Mallorca, la Confederació d’Entitats Sobiranistes buscarà incloure la resta de territoris dels Països Catalans?
Sí, la Confederació està oberta a incorporar entitats de la resta de territoris. Però no només de La Franja, Catalunya Nord o l’Alguer, també cadascuna de les Illes Balears. I així s’integraran en igualtat de drets que tenim les altres tres entitats que ja en formem part. Això també ens ha de servir com a mapa i full de ruta per a integrar els territoris en la futura Confederació dels Països Catalans. L’Estat no ha sigut mai capaç de resoldre democràticament qualsevol dels seus conflictes, i per això confiem en la situació internacional. És aquí on podrem cercar solucions per a la Catalunya Nord i l’Alguer, situacions molt complexes. Hi haurà un nou subjecte polític i amb representació als fòrums internacionals, que farà servir la seva veu en aquest sentit. Si la constitució de la independència es fa amb alçada de mires pensant en tota la nació, es deixaran les portes obertes per a incorporacions posteriors.
Així, l’objectiu de la Confederació és crear, a la llarga, una República dels Països Catalans
Jo crec que a mitjà termini anem cap a la Confederació de Països Catalans, on la República catalana serà un subjecte, i per altra banda hi haurà el País Valencià, on tampoc no som monàrquics. Per tant, més d’hora que tard acabarem constituint una República del País Valencià. I el mateix passarà a les Illes. Aquesta experiència de Confederació d’Entitats Sobiranistes segurament serà un embrió del que podran ser els nostres Estats independents. En una primera etapa, la Confederació de Països Catalans donarà resposta també a la situació dels nostres països en tot allò que ens uneix i amb respecte a tot el que ens diferencia. El camí és entendre la República catalana dins la Confederació de Països Catalans. De la mateixa manera que hi haurà la República Valenciana o la de les Illes, dins d’aquesta gran Confederació.
Quin full de ruta cal seguir? Hi ha d’haver estratègia compartida?
Demanem aprofitar les sinèrgies. És a dir, l’estratègia pot coincidir en fites concrets, però divergir en d’altres. Però el que sí que tenim clar és que el subjecte polític és cadascú del nostre país, i que l’enemic polític és l’Estat espanyol. Hi haurà molts punts en comú que les sinèrgies sumaran, però hi haurà altres estratègies que seran diferents. No divergents, però sí diferents. I s’hauran de respectar.
I què es pot aprofitar des del País Valencià del procés del Principat?
D’una banda, la transversalitat, que és un valor. I la societat civil, que ha esperonat la classe política. Sense la mobilització a favor del dret a decidir, les consultes, l’ANC, i la resta d’entitats, les forces polítiques representades ara al Parlament no haurien donat les passes que han donat. Hem d’aprendre a potenciar i cuidar aquesta espenta de la societat civil.
I què és el que ja tenen clar que s’ha de fer de manera diferent?
Fer de l’objectiu dels Països Catalans una idea mecanicista. Ens ha fet molt mal no entendre que les diferències internes entre les regions dels Països Catalans no es devien només a les imposicions dels Estats espanyol i francès, sinó que també eren fruit de la pròpia evolució de les nostres societats. Aquí cal aprofitar la maduresa de les nostres entitats.
La sentència del Tribunal Constitucional del 2010 va provocar un augment de l’independentisme a Catalunya. Què ha de passar al País Valencià perquè hi hagi un cop d’efecte sobiranista?
Ja ho estem vivint. Tant les reivindicacions de la societat civil com la lluita per un millor finançament estan assumides pel nou govern. Ara estem en una segona etapa, on la societat civil continua reclamant que deixin d’espoliar-nos, i tot i que el govern valencià encara no ho ha assumit en la seva plenitud, ja hi ha hagut la declaració d’alguna conselleria en aquest sentit. Això s’ha de posar en valor, perquè creiem que fins i tot l’Estat podria assumir un millor finançament per al País Valencià, però no podria renunciar a l’espoli que ens sotmet, tant a nosaltres com a Catalunya i les Illes. I hi ha una altra qüestió: la solidaritat entre els Països Catalans. Quan Catalunya faci el pas emergirà molta més força de la que ara es pot preveure, en solidaritat amb la resta del territori. Més enllà de la possible por que humanament puguem tenir uns i altres, hi ha un relat històric, una relació familiar, personal, també entre entitats, i tot un concepte molt més avançat en democràcia que el que es practica a Madrid. Aquest procés de solidaritat cap a la possible actitud repressiva de l’Estat serà un moment important per donar un salt qualitatiu al País Valencià.
Hi ha perill que la moció de confiança del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, sigui un entrebanc en aquest procés?
És possible, però confio que se superarà. És més, estic absolutament convençut que el poble català tindrà capacitat per enviar a la paperera de la història aquelles persones, entitats o partits que no estiguin a l’alçada de les circumstàncies per a fer avançar el projecte independentista. Hi haurà dificultats, també negociació, i una resolució positiva. Però estic molt convençut que hi ha una maduresa política col·lectiva que imposarà una solució. I si hi ha sectors, que coneixem que hi ha, a banda i banda de l’espectre polític independentista, que en un moment determinat es decanten per entrebancar el procés, crec que seran apartats. I des d’aquest punt de vista sóc optimista, i el procés no s’aturarà. La qual cosa no vol dir que hi hagi un resultat lineal ara amb la moció de censura, amb el RUI, la DUI, el procés constituent, etcètera. Sempre hi ha diverses maneres d’entendre i d’evolucionar. I penso que el moviment no pot caure en l’errada d’allunyar indefinidament la resolució del procés. Estaríem malbaratant oportunitats. Crec que hi haurà la maduresa política suficient per a resoldre-ho positivament.
Parla d’apartar sectors independentistes que frenin el procés... Però com i quan?
Una fita important és l’Onze de Setembre. Més enllà de la quantitat de milers i milers de persones que sortiran al carrer, massivament i amb espenta, tothom farà una lectura escaient en aquest sentit. Crec que en aquests moments la resolució d’aquest problema està en la capacitat de mobilització. Si aquesta capacitat es manté, difícilment hi haurà gent que tindrà força moral o política per a posar-se en contra de fer avançar el procés.
