La declaració del Parlament d’ahir, aprovant les resolucions de la Comissió d’Estudis del Procés Constituent, en contra les advertències del Tribunal Constitucional espanyol ha tornat a ressuscitar les portades i editorials apocalíptiques a la premsa de Madrid –i també en alguna de Barcelona. Però potser per evitar que a base de repetir els arguments habituals, als lectors pogués semblar-los que els editorialistes de El Mundo i El País, simplement recuperaven textos antics, han optat per emprar una sèrie de paraules com a mínim curioses. En recollim unes quantes:
1. Flagrante (“lo ocurrido ayer puede calificarse de un flagrante desacato a los tribunales españoles”). El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola (DRAE) defineix flagrant en la seva tercera accepció com “De tal evidencia que no necesita pruebas”, pel que se suposa que l’editorialista ja no necessita fiscal o jutge per condemnar els diputats independentistes. Però també hi ha una altra definició, aquesta com a adverbi que diu “En el mismo momento de estarse cometiendo un delito, sin que el autor haya podido huir”, encara que, en aquest cas, els que van marxar van ser els diputats de PP i Ciutadans.
2. Felonía (“una felonía sin precedentes en la democracia española”). Una paraula més habitual dels còmics de Roberto Alcázar y Pedrín que del periodisme actual i que segons el DRAE vol dir “Deslealtad, traición, acción fea”, un epítet més aviat curiós pel que, de fet, està aplicant el seu programa electoral. En canvi, la modificació exprés de la Constitució espanyola sota ordres de Merkel sembla que no va ser cap “acció lletja”.
3. Lacerante (“hace aún más lacerante la hipocresía del PDC”). Un adjectiu que indica un “intenso sufrimiento”. Si? Què el PDC pacti amb el PP la mesa del Congrès espanyol i l’endemà aprovi aquesta resolució al Parlament provoca “intenso sufrimiento”?
4. Zafio (“lanzó ayer un nuevo y zafio desafío a la legalidad“). Aquí el DRAE avisa que es tracta d’una persona “Grosera o tosca en sus modales, o carente de tacto en su comportamiento”. Sembla, doncs, que a l’editorialista de El País, allò que més li preocupa –l’adjectiu apareix al titular- és que la desconnexió es faci sense savoir faire. Les formes sempre davant…
5. Enajenar (“enajenarán cualquier posible simpatía europea”). És tendre que aquestes alçades El País reconegui que hi ha “possibles simpaties europees” cap al procés sobiranista català. Però en cas “de existir” –matisa tot seguit- amb aquesta declaració en quedarien “desproveído, privado” segons la quarta accepció possible. És curiós, que s’hagi triat una paraula que la seva segona opció és “Sacar a alguien fuera de sí, entorpecerle o turbarle el uso de la razón o de los sentidos”.
6. Uncir (“la CUP, que ha logrado uncir al nacionalismo antes moderado a un compromiso de referéndum”). Una altra tria molt aconseguida, ja que aquesta paraula vol dir, literalment “Atar o sujetar al yugo bueyes, mulas u otras bestias”. El DRAE no accepta cap opció figurativa, encara que se suposa que en aquest cas ho és.
7. Farfolla (“Farfolla que nadie podrá imponer ningún ‘control’ a la futura Asamblea Constituyente”). El verb farfollar –pel context sembla que sigui això- no existeix, i el DRAE dóna dues definicions pel nom: “Espata o envoltura de las panojas del maíz, mijo y panizo”, o bé “Cosa de mucha apariencia y de poca entidad”. Descartada la primera opció, podria ser que l’editorialista consideri que la resolució té “mucha apariencia y poca entidad”, però llavors no s’entén que li dediqui tot un editorial que, a més, destaca en portada.
Una segona opció és que, en realitat es refereixi al verb farfullar (“Hablar muy deprisa y atropelladamente” o “Hacer algo con tropelía y confusión”) el que seria, segons el DRAE, un col·loquialisme més aviat inusual i, a més, una falta d’ortografia.
