El 14 de desembre d’enguany farà 50 anys que el “Dictador Franco” va sotmetre a referèndum una anomenada “llei orgànica” per intentar legitimar la seva DICTADURA. Molts de nosaltres varem optar per boicotejar-lo perquè enteníem que per dignitat no podíem participar en aquella farsa on no hi havia disjuntiva: era Franco Sí o Franco también . En aquella llei també es reconeixia el càrrec d’un cap de govern (Carrero Blanco) i l’assentament de la institució monàrquica a Espanya. Aquell referèndum era obligatori, sota sancions molt greus, com la retirada del passaport, la obligació pels estudiants de fer la mili normal i per qualsevol ciutadà la seguretat de passar a augmentar la llista negre de persones contraries al règim i per tant exposades a qualsevol vexació, repressió, pèrdua de lloc de treball o persecució. Malgrat tot ens hi varem enfrontar, varem desobeir i varem boicotejar.
Aquest 9 de març també ha fet 50 anys de l’anomenada “Caputxinada”, la constitució d’un Sindicat Democrátic de la Universitat de Barcelona desafiant la dictadura que es va celebrar en un convent burlant la legalitat vigent. Aquest sindicat en el seu Manifest constituent reclamava una universitat oberta i accessible a les classes populars, criticava la degradació de la vida cultural, la manca de llibertats i l’orientació acadèmica que tendia a convertir la universitat en una fàbrica d’especialistes al servei de la classe dominant imposant continguts des de dalt sense cap possible intervenció del poble governat. Que ara la Universitat torni a perdre la seva vocació universal de formar ciutadans lliures amb capacitat científica, humanitària i crítica, en nom d’una suposada “modernització” adequada als models transnacionals i orientantada a les exigencies del mercat ens hauria de preocupar.
També ara farà 50 anys que Franco en persona inaugurava el 21 de juny de 1966 el monument de Tortosa com homenatge al “Alçament militar” contra la República legalment constituïda, amb una cruent guerra imposada i recolzada per les forces feixistes que desprès varen iniciar la II Guerra mundial. Monument al mig de l’Ebre on es va produir una de les batalles més sagnants de la guerra civil. Quina llosa tant feixuga per totes i tots els que van patir la guerra civil i els que varem lluitar contra la dictadura! Aquest monument és com un símbol de la manca de rescabalament dels drets i llibertats usurpades pel franquisme i ens recorda la mena de “transició” sota la por als sabres, que sembla que encara perduri. No hi ha hagut un balanç real d’aquella immundícia, els seus autors varen ser amnistiats i es va imposar una amnèsia col·lectiva. Com a conseqüència tenim molts excel·lentíssims, il·lustríssims, diputats, senadors, jutges i fiscals fills o nets dels que varen ser protagonistes de la “cruzada por Díos y por España” i encara no hem pogut revertir la història vers la III República.
Hi ha coses amb les que no és pot frivolitzar i el monument de Tortosa n´és una. Pel record a tots els que varen perdre la vida en la guerra civil, pel record de tots els represaliats a la guerra i post-guerra, aquest monument hauria de fer molts anys que ja s’hagués retirat. La llei anomenada de la memòria històrica obliga les administracions a retirar els símbols commemoratius de la sublevació militar, la guerra civil i la dictadura. A què esperen doncs?
Sembla que amb aquesta “transició” part de l’esquerra s’ha passat al costat del liberalisme defensant un capitalisme amb bones maneres, atenuat per polítiques socials de tipus assistencialista o compensatori, sense afectar de manera significativa les seves estructures. No retirar aquest monument és fer un reconeixement implícit al franquisme. Proposar una consulta sobre si retirar o no el monument és una manera dissimulada de no qüestionar la dictadura.
Voldria recordar al alcalde de Tortosa i a aquells que consideren la consulta com “un fet novedós i positiu” que aquest tema no és només de les tortosines i tortosins, és un tema de país per fer net de tanta impunitat passada i present.
Núria Vidal de Llobatera Pomar
Detinguda, condemnada, empresonada, destituïda del lloc de treball i exiliada per la dictadura franquista.
