Érem una colla de joves santjustencs, inquiets i revoltats per les injusticies i l'opressió nacional. Anys enrere ens havíem rebotat contra les detencions de membres de l'Assemblea de Catalunya, ens havíem manifestat els primer de maig i l'11 de de Setembre per carrers de Barcelona. Havíem assistit a les manis contra l'assassinat de Puig Antich i el Txiqui, tot i la repressió dels grisos (la policia nacional espanyola). A més a més, al nostre poble i la nostra comarca, el Baix Llobregat no paràvem de fer pintades i fer anar la vietnamita fent fulls volants al cau d'escoltes o la màquina de ciclostil del mossèn (sense que ell ho sabés). Fins i tot, vam aturar la construcció d'unes pistes de tennis per a la gent benestant barcelonina.
L'esperada mort del director al novembre de 1975, albirava canvis, però estàvem convençuts que aquests no vindrien si afluixàvem la lluita. Aquella tardor i hivern, ens vam centrar molt en el nostre poble i comarca en la lluita per l'Amnistia i per la defensa dels drets dels treballadors, sobretot en solidaritat amb la vaga de Laforsa de Cornellà i altres empreses de la comarca.
Pel que fa la lluita per l'Amnistia, al final de la missa del gall amb una església plena de gom a gom vam projectar un muntatge audiovisual sobre les desigualtats socials i vam repartir fulls volants reinvindicant l'Amnistia i fent una crida per anar a l'endemà a veure Lluís Maria Xirinacs que estava instal·lat davant de la Model. Per a la cavalcada de Reis, vam viure de primera mà el primer conflicte amb el PSUC, ja que ens volien prohibir que portéssim pancartes en suport amb els treballadors en vaga a Laforsa, tot dient que s'havia de barrejar la cavalcada amb política, però nosaltres vam tirar milles.
A tot això, ja entràvem de ple en aquell 1976 que va començar per a nosaltres com a una alenada d'aire fresc. Tenint en compte que Veníem d'una lluita que era sorda i constant. S'iniciava amb els recitals de Lluís Llach al Palau d'Esports de Barcelona. Tant a l'entrada com a la sortida i durant el recital esdevenia tot plegat un acte polític reivindicatiu i es començava a perdre la por. Fins i tot, els grisos es trobaven desbordats. Penseu que en aquells dies havien d'apagar molts focs. La vagues de treballadors s'havien multiplicat arreu del país.
Fins i tot, aquell cap de setmana em vaig tancar a l'església de Sant Andreu del Palomar amb els companys de la banca (ram on treballava) per reivindicar millores laborals i drets sindicals. Els grisos van rodejar l'església, tot i així van rebre la solidaritat de l'Associació de Veïns de Sant Andreu. Ens va proporcionar mantes i menjar. Tot plegat semblava que començava la revolta, tot i així, en cap moment vam abaixar la guàrdia, pel que fa a seguretat. Amb això érem molt estrictes
Arribem a l'1 i 8 de febrer, i Barcelona esclata. L'Assemblea de Catalunya havia convocat les manifestacions sota el lema de «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia», per cert totes dues prohibides. Recordo que van ser en diumenge. A la primera, els grisos van quedar desbordats i perduts van perdre el carrer. No s'esperaven tanta gent. Recordo que anàvem amb estelades sense pals i les vam perdre en mig de tantes pilotes de goma i carregades policials. A la manifestació del 8, els grisos es van preparar millor, tot i així, la mobilització popular va apoderar-se també del carrer.
Paral·lelament, cada diumenge a la tarda després de la tradicional ballada de sardanes a la plaça de Sant Jaume, s'organitzava espontàniament una mani que enfilava per carrer Ferran fins a les Rambles i cap a la plaça Catalunya. Difícilment la marxa arribava a Catalunya, ja que era reprimida brutalment pels grisos sota el crits de «Dissolució de les forces d'ocupació». En una d'aquestes manifestacions van detenir dos companys de la colla. Tot seguit, van fer una buidada de papers de les seves cases i van haver d'escampar la boira, ja que qualsevol detenció representava un fil per anar caient més gent. Per sort, tot va quedar en un ensurt de 3 dies. Començaven a notar-se el desgast policial. No estaven preparats en aquells moments per fer front a tantes mobilitzacions.
Coincidint amb aquells dies, el 3 de març, la policia nacional espanyola va assassinar 5 persones a l'església de Sant Francesc d'Assís de Vitòria, arran d'una vaga de treballadors. En homenatge als treballadors morts, Lluís Llach va compondre «Campanades a Mort».
Les mobilitzacions al carrer no s'aturen, i mentrestant es comença a preparar «La Marxa de la Llibertat» que recorreria les comarques dels Països Catalans durant l'estiu sota el lema «Poble Català posa't a caminar». Mesos abans de començar la mobilització es prohibida i la samarreta que s'havia difós per recaptar diners i fer-ne propaganda era criminalitzada. Així ens comencen a caure multes del 500.000 pessetes pel sol fet de portar-la a sobre.
Tot i la prohibició i les multes, la Marxa va iniciar el seu camí i va arribar al seu final el 12 de Setembre a Poblet, l'endemà de celebrar-se l'acte de la Diada tolerada a Sant Boi de Llobregat que va aplegar milers de persones.
Pel que fa a la Marxa de la Llibertat d'aquell estiu hi ha un munt d'anècdotes, on els aparells repressius de l'Estat van abocar milers i milers de policies i Guàrdia Civil que no van poder aturar-la. En aquells moments, la marxa va servir per anar consolidant les Assemblees de caire democràtic que s'anaven instaurant principalment al Principat.
A Sant Just, l'Assemblea Democràtica formava part del Congrés de Cultura Catalana i va servir per generar un govern municipal a l'ombra fins que no es van instaurar les primeres eleccions municipals.
Aquell 1976, una autèntica alenada d'aire fresc. Tant és així que ens vàrem sentir lliures, i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure.
