Per una banda, tenim el bloc dels detractors de la independència, format pels sectors més reaccionaris que representen els interessos de l'oligarquia: les contínues afirmacions tant de les patronals bancàries i empresarials com les dels líders de la dreta europea respecte a la indepen-dència en són l'exemple més clar. Hem de tenir present que qui dirigeix i incentiva l'ofensiva contra el poble català és l'oligarquia espanyola, amb els seus partits, el seu entramat institucional i els seus aparells de propaganda ideològica.
A l'altra banda, hem vist com persones que formen part d'un ampli ventall de classes socials -des dels treballadors fins a sectors de la mitjana burgesia, passant per la cada cop més proletaritzada petita burgesia- s'han mobilitzat en la lluita per la independència. Cal destacar la clarificació en el discurs de diverses organitzacions i partits que representen aquests sectors socials respecte a aquest tema. En aquest terreny, però, també hem d'anar en compte. Ara per ara, no podem creure que el conjunt de les persones que formen aquestes classes socials actuen a l'uníson i que tenen consciència per a si, moltes d'elles estan influenciades per la ideologia del règim. Fet pel qual molts sectors populars encara se senten atrets per l'espanyolisme, sobretot en determinats barris i localitats on hi ha una gran concentració de treballadors.
El procés de canvi que estem vivint, ha coincidit en un moment en què s'ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat d'una reforma d'Espanya que satisfaci les demandes populars, del qual el naixement de Podemos n'ha estat l'expressió més clara. Una formació, però, que ha negat la necessitat d'enfrontar-se amb l'Estat per defensar els interessos populars, i que en conseqüència -moguda per una estratègia electoralista- ha anat modificant el seu programa polític fins al punt de poder ser acceptat pel capitalisme espanyol. Malgrat això, tot apunta que el tsunami que creien que serien aquestes eleccions es quedarà amb una onadeta on probablement acabaran sent la tercera o quarta força. Sembla que el 20D no deixarà cap panorama favorable ni tan sols a una reforma progressiva de l'Estat, més aviat sembla que serà en la línia contrària.
Més enllà del que succeeixi a Espanya, ara per ara, l'única opció real, inserida en la societat i amb capacitat d'efectuar una ruptura amb el règim del 78, és la ruptura independentista. Per tant seria positiu que això també ho entengués l'esquerra espanyola tot i que ara mateix la major part d'aquesta va en la direcció contrària malauradament.
Com he dit al principi la ruptura independentista és en si mateixa una lluita antioligàrquica, ja que per realitzar-la resulta imprescindible la confrontació amb l'Estat i amb l'alta burgesia, que mai acceptaran tractar-nos d'igual a igual. A més, aquesta ruptura trenca els esquemes del marc econòmic on es mouen els capitalistes a la nostra terra (el mercat espanyol); per aquest fet ja podem considerar que la independència és un avenç en clau progressiva.
Però podem i hem d'anar molt més enllà: els darrers anys han estat marcats per fortes mobilitzacions en defensa dels drets socials, laborals, etc. Totes elles han servit per activar grans capes de la població i per augmentar-ne el nivell de consciència, fet que hem de valorar molt positivament. Tot i això, han tingut algunes mancances que han fet que a poc a poc s'anessin apagant. Per una banda el fet de no aconseguir avenços reals, i per l'altra la falta d'una estratègia comuna.
En aquest moment d'ebullició política, hem de tenir la capacitat de vehicular totes les lluites de classe sota una estratègia de ruptura amb l'Estat, i aquesta ruptura, a dia d'avui, només es pot fer a través de la independència.
Les eleccions del 27S han deixat una lectura que s'ha obviat des dels mitjans de comunicació i és que l'independentisme suma bàsicament per l'esquerra. El fet que confirma aquesta lectura és que la majoria de nous vots que s'han sumat al bloc del Sí respecte a les eleccions del 2012 els ha aportat la CUP. Junts pel Sí n'ha guanyat 12.000 més que CiU i ERC al 2012 mentre que la CUP n'ha sumat uns 210000 més que a les darreres eleccions. Per altra banda, sembla bastant evident, que la identi-ficació de l'independentisme amb les retallades i la corrupció distancia a importants capes de les classes populars.
Aprofitem, doncs, que l'independentisme sumi omplint-lo de contingut social perquè la idea de la ruptura independentista arribi al conjunt de les classes populars i es converteixi en l'alternativa a la misèria que patim.
Arribats a aquest punt alguns ens diran que si canviem una bandera per una altra, tot això no ens servirà de res.
Aquesta afirmació té una part de raó. Ara bé, parteix d'una concepció idealista, ja que ens diu que la futura República Catalana serà d'una manera determinada, preestablerta. Ignoren la possibilitat que alguns sectors socials puguin vacil·lar entre els dos blocs al llarg dels propers mesos o que d'altres es puguin anar sumant al projecte depenent de l'evolució de la conjuntura i del desenvolupament de la lluita de classes. El cert és que la història ens demostra que els processos de lluita evolucionen d'una manera o una altra depenent bàsicament del nivell de consciència, de la correlació de forces i de la capacitat d'operar de les organitzacions revolucionàries per guanyar-se la referencialitat entre els qui diuen defensar.
Així doncs, la nostra aposta ha de ser clara: sumar a sectors encara més amplis de les classes populars, aglutinant totes les seves reivindicacions i vehiculant-les a través de la ruptura independentista com a opció de superació del règim del 78.
Hi tenim molt a guanyar. S'obre la possibilitat de fundar una nova República que satisfaci les aspi-racions populars, allunyada de les privatitzacions, de la corrupció, de les guerres i l'imperialisme, i que tombi la primera peça del dòmino cap a l'alliberament de la resta dels Països Catalans i de la resta de pobles submisos a l'Estat Espanyol o a qualsevol altre Estat.
Tot això dependrà de la nostra empenta en els mesos vinents, de la capacitat de sumar i dels nostres encerts. Penso que el projecte és prou engrescador: fem-ho possible!
