Durant els mesos que vaig estar a Chiapas, ara fa dotze anys, em vaig imbuir de desenes d'historietes sobre el previ gradual de tota revolució. És a l'avantsala de l'esdeveniment històric concret on s'amaga el veritable interès transformador. El recorregut organitzatiu no espectacular –i, per tant, menys valorat– és el que obliga totes les ja participants a estar en permanent rereguarda constructiva... ja que és la que determinarà (i aguantarà) el triomf o el fracàs. És el concepte, ja gastat, que la revolució no es fa d'un dia per l'altre.
M'explicaven que, deu anys abans de la presa de San Cristóbal, les visitants més inquietes podien entreveure picades d'ullet, advertències, mirades còmplices i moviments planificats entre les camperoles de les serres que denotaven el futur assalt. Una trama secreta sembrada al costat de la milpa (cultius de blat de moro) que germinaria amb vigor en el moment decidit i decisiu.
El moment polític que ens ha tocat barallar en el cas Aturem el Parlament i el seu necessari suport antirepressiu ens ha (m'ha) regalat una mostra d'aquesta consolidació dels bastidors de la Història. Els feminismes com a carcassa de l'esdevenir rupturista.
El fet d'haver pogut viure una assemblea (grup de suport) majoritàriament de dones m'ha convertit en aquest visitant que se sorprèn amb una manera de fer revolucionada i revolucionària, que captiva i va sumant. I no parlo només del nostre cas, que bé podria alimentar el clixé que, malauradament, les dones són, una vegada més, les que es preocupen i s'organitzen en tasques antirepressives que requereixen acompanyament proper, cures d'emocions o defensa dels caiguts. La construcció social patriarcal els ha reservat sempre aquesta parcel·la; i és aquesta parcel·la la que ja hem de col·lectivitzar (despullant-nos, els homes, de la nostra altra edificació dominant).
Parlo del moviment refractari en general. D'assemblees, accions, reunions i, també, de les relacions personals que es deriven de totes elles. Uns espais polítics heterogenis on la lluita feminista ha entrat amb força per intentar sacsejar –per tots els mitjans– els vestigis (què dic, vestigis, les conductes ben assentades) del món masclista. Rebentar els usos i costums del nostre sistema del privilegi masculí.
De fet, no és que hi hagi irromput ara. Seria fal·laç considerar-ho així. La batalla feminista fa anys (centenars) que es forja entre elles, xocant contra la nostra impassibilitat (d'homes), la nostra voluntat cega, el nostre còmode pedestal (sent benèvol quan no parlo de rols violents, control d'espais...). És aquesta rereguarda invisibilitzada la que ha recollit els ensenyaments de les companyes anteriors, els ha polit i actualitzat, ha obert noves bretxes i, finalment, ha plantat cara cridant: “Fins aquí hem arribat, nois”. Pura valentia. Pura poesia. I és ara, treballant amb elles, quan la meva experiència personal s'ha extasiat finalment amb aquesta autoorganització paral·lela que m'aventuro a dir que està recollint els seus fruits. Corregeixin-me si m'equivoco o estic sent massa triomfalista, idealista o místic. O fins i tot si m'he arriscat prenent-me la llicència de fer aquestes valoracions.
És un plaer treballar així. És una obligació que treballem així.
De la mateixa manera que diem que el camí és l'elemental i no només el seu horitzó, són les formes polítiques amb què s'afronta aquesta travessia les que garanteixen el seu bon port. I més si considerem que van per davant pel que fa a pràctiques quotidianes, clarividència i integritat política.
La vinculació trenada entre elles és realment envejable. El respecte –empatia– amb què parlen. El control de l'equitat en la posada en escena assembleària. Els tons de veu. Les mans esteses. La radicalitat sincera de les seves posicions. L'enfrontament sense quarter contra qualsevol espurna heteropatriarcal. La cura i la sensibilitat com a armes infal·libles. Puntes de llança que no renyeixen amb la determinació i l'empenta i que, si no anem amb compte, se'ns clavaran.
Tot un arsenal propi creat a força de pals. Des de la trinxera i la necessitat. Contra el món i l'altre-món. Un saber fer polític i rebel –amb la raó com a fiadora– que, pel fet de ser lliure, crític i qüestionador d'immunitats, ha estat refusat per tots aquells que ens dèiem companys. Massa anys embolicats en la bandera de la masculinitat, la bel·ligerància, la complaença. La posa. El tron. La falta de respecte, al cap i a la fi.
Qui no vulgui veure que el desafiament en potència serà feminista o no serà, que es vagi emprovant el vestit d'enemic. I no confiem (ens excusem) en la dolça pedagogia de les nostres companyes... que ja som grandets.
La nostra alerta permanent –basada en la revisió de cada gota patriarcal en sang i la seva posterior eradicació– contra la seva alerta permanent –basada en l'obligació de viure entre homes i per a homes.
PD. Cal entendre que aquestes paraules estan dedicades deliberadament al que és personal com a polític. L'economia feminista, el cos com a camp de batalla, la identitat, la dialèctica, la sexualitat, l'anticapitalisme i tota la seva guerra en curs, que demostra que no són puntes fugaces que emergeixen per decaure, no donaven per a aquesta missiva. Gràcies per ensenyar-nos el camí.
