Les imatges gràfiques comentades corresponen a algunes de les organitzacions sectorials i polítiques de l’esquerra independentista (CSPC, AEIU, IPC i MDT). Han estat realitzades conjuntament amb d’altres companys i seguint un procés d’autoria compartida, durant el període comprés entre els anys 1979 i 1987, personalment, el període més intens de militància política.
A diferència d’altres materials editats, que s’encarreguen a simpatitzants que són professionals de la comunicació gràfica o de l’art, aquests són elaborats per persones amb coneixements de la representació gràfica, autodidactes en l’àmbit específic del disseny gràfic i amb una militància política activa. La no professionalització comporta un domini insuficient del llenguatge gràfic i no disposar de la infraestructura adequada per elaborar i editar els materials gràfics. Avui pot costar d’entendre aquesta complexitat, les possibilitats d’accés a l’autoedició gràfica que aporta internet i les tecnologies digitals fan que, amb coneixements bàsics de comunicació visual, la realització de materials gràfics sigui relativament senzilla i amb un grau acceptable de qualitat. A la dècada dels anys 80, tampoc es poden resoldre aquests entrebancs tècnics fent un encàrrec a una copisteria o impremta: ni es disposa dels diners (les organitzacions polítiques no parlamentàries no tenen cap altre finançament que no sigui les quotes de la seva militància) ni d’accessibilitat a qualsevol establiment professional (de revelat de fotografies, d’impressió de cartells, revistes, etc.), ja que l’opció política de l’independentisme d’esquerres encara no està normalitzada socialment.
Finalment, cal remarcar que lluny de mimetismes, es vol generar una estètica pròpia en la presència pública al carrer (material gràfic divers, manifestacions, actes…) que marqui la diferència de respecte la resta d’opcions polítiques i que identifiqui l’independentisme d’esquerres com un projecte polític en ple procés de desenvolupament.
En síntesi, el material gràfic triat, pretén mostrar:
- La necessitat política de distingir també gràficament, un moviment alternatiu a l’autonomisme dominant.
- La creació d’un imaginari col·lectiu, d’unes referències compartides que potencien el sentiment de pertinença.
- La fàcil reproductibilitat, per mitjans no professionals i aplicable a tots els suports.
1. Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC)
A partir del seu naixement el 1979, els CSPC depassen l’àmbit estricte del treball antirepressiu i es converteixen en el referent, el nucli impulsor de l’independentisme que rebutja la reforma postfranquista i la configuració política que en resulta.
(Imatge 2). Al cap de poc de la seva creació els CSPC incorporen al material que editen el seu logotip: la baula trencada d’una cadena. Aquest element té un sentit doble com a símbol: de repressió i paradoxalment també de continuïtat i de solidaritat.
(Imatges 3 i 4). Així més enllà de les mides, dels colors, de la tipografia i de les imatges utilitzades en els diferents formats de comunicació gràfica (adhesius, octavetes, fullets, cartells, murals) el logotip permet d’un cop d’ull identificar qui elabora aquell missatge visual.
Un dels reptes és la imatge amb que es presenta aquest moviment. Es vol defugir la representació de la repressió, de la víctima, de la por i es vol fer èmfasi en el concepte de pertinença, de projecte polític, d’il·lusió i de solidaritat. Per transmetre això cal triar unes tipografies, formes i colors allunyats de l’estètica tètrica que algunes vegades ha acompanyat les campanyes gràfiques antirepressives.
Els Comitès de solidaritat amb els patriotes catalans, s’organitzen en comitès de solidaritat locals englobats en una coordinadora i es financen amb les aportacions dels seus integrants. Tot i això hi ha una pràctica molt estesa de joves que, sense haver-ne formalitzat cap, prenen els CSPC com a referència d’un intens activisme polític en el seu barri o poble.
(Imatges 5, 6, 7 i 8). Amb l’objectiu de superar l’obstacle de la precarietat de recursos econòmics i de la dispersió territorial de la militància i de les persones simpatitzants, des de la coordinadora dels CSPC es proposen imatges fàcils de reproduir o d’adaptar, bé directament bé mitjançant plantilles...
2. Llei antiterrorista
L’1 de desembre de 1980 s’aprova la Ley orgànica del estado 11/1980 de protección de la seguridad ciudadana, anomenada popularment Llei antiterrorista. Els objectius de la llei no són nous, enllacen amb els de la Ley de orden público promulgada durant la dictadura.
Els principals punts de la llei: Prolongació de la detenció a comissaria durant set dies més, sense passar pel jutge. Incomunicació de la persona detinguda sense decisió judicial prèvia. Tipificació de l’apologia del terrorisme. Regulació de la clausura dels mitjans de comunicació en casos determinats.
Aquesta llei, feta a l’empara de l’article 55.2 de la Constitució acabada d’aprovar, fa possible poder tenir detinguda i incomunicada una persona sense notificar-ho a ningú del seu entorn, situació que pot afavorir la pràctica de tortures durant la detenció.
La llei manifesta específicament que l’objectiu no és el de perseguir només determinades actuacions (de fet ja estan tipificades al Codi penal ordinari) sinó que penalitza la ideologia política que les sustenta sota l’empara d’un precepte tan subjectiu com és el d’apologia de terrorisme.
Per aplicar aquesta legislació extraordinària l’estat crea el Mando Unificado de Lucha Antiterrorista (MULA). L’òrgan judicial encarregat de jutjar els casos desenvolupats sota la llei antiterrorista és l’Audiencia Nacional. Creada l’any 1977, el mateix dia que es deroga el Tribunal de Orden Público (TOP), té la seu a Madrid i la seva competència abasta tot l’estat.
(Imatge 9). Es tria com a imatge de la campanya un quadre amb una càrrega simbòlica molt forta: La càrrega ll, que Ramon Casas pinta el 1910. És la segona versió del quadre de La càrrega, pintada el 1899, i que està inspirada en les tensions socials viscudes a Barcelona i que tenen el procés de Montjuïc com a punt culminant.
(Imatges 10, 11 i 12). La campanya gràfica s’acompanya de bandes, a una sola tinta, en negatiu i retolades a mà. És un format que s’adapta bé als espais disponibles per penjar cartells, que es restringeixen cada vegada més. L’encartellada és un dels pocs mitjans que les organitzacions polítiques no parlamentàries disposen per explicar-se públicament.
La llei antiterrorista suposa, a la pràctica, que davant de la dissensió ideològica, la resposta de l’estat és la criminalització de la mateixa. Dintre d’aquest a línia, la despersonalització de l’oponent ideològic és una de les eines de propaganda que l’estat practica a través dels mitjans, en aquest cas en les detencions d’independentistes. Una de les maneres és la d’apel·lar l’inconscient de la població presentant les persones detingudes amb un aspecte desastrat, ja que les imatges que es publiquen corresponen a les fitxes policials, habitualment les detencions es fan als domicilis de nit o de matinada i les fotografies de les fitxes policials presenten els rostres de persones cansades i en tensió. .
(Imatge 13). Les fotografies preses amb llum dura, molt contrastada, fins el punt que sovint es desdibuixen les faccions, pretenen donar un aspecte descuidat, tenebrós i marginal, l’estereotip visual de delinqüència, amb l’objectiu de comunicar als lectors o televidents de l’època, sospita, desconfiança i refús cap a les persones detingudes i cap a la seva ideologia. Serveix d’exemple la fotografia publicada a la premsa diària en relació a les detencions del 3 de desembre de 1981.
Per contrarestar aquesta propaganda, els CSPC faciliten a nivell públic una imatge diferent de les persones detingudes. Es defuig també l’estètica hagiogràfica i s’individualitza la persona que hi ha rere de cada cara. Es dóna a conèixer la seva realitat humana i quotidiana, gens diferent a la del comú de la població, la informació fa pròxima aquella persona i permet, per qui no la coneix, de percebre-la com un veí o una veïna més del seu entorn.
(Imatges 14, 15, 16,17, 18, 19, 20, 21, 22 I 23). Amb aquesta finalitat, per fer la cara de cadascú s’utilitza el dibuix de línia o de taca (sintetitzant els trets singulars de les fesomies), s’incorporen trames per suavitzar, es tramen els fons amb retalls de premsa o bé es deixen diàfans amb colors clars, es retola amb diferents tipografies (algunes similars a l’escriptura manual), s’escriu en minúscula algunes paraules, s’hi afegeix l’estelada...
En diferents suports (cartell, adhesiu, mural) i en diferents mides s’utilitza sempre la mateixa cara, així ja sigui des d’una carpeta, des d’una paret o enmig d’una manifestació es pot reconèixer de qui s’està parlant.
3. Independència
L’estat intenta desarborar una part de l’independentisme més actiu i organitzat amb un cop d’efecte contundent: les detencions de 20 persones el 3 de desembre de 1981. Com a resposta, es situa al centre, en un paper principal, el motiu real de l’ofensiva: la independència com a expressió d’un projecte polític alternatiu fora del marc constitucional.
(Imatges 24 i 25). La pancarta Independència apareix per primera vegada el dia 13 de desembre en la rebuda d’algunes de les persones detingudes quan són deixades en llibertat. Tres mesos més tard, el dia 14 de març, encapçala el bloc independentista de la manifestació contra la LOAPA o Ley orgánica de armonización del proceso autonómico. La resposta des de l’estat és contundent i clarificadora, per portar la pancarta amb la paraula independència són detingudes i empresonades sis persones militants de l’IPC sota l’acusació de rebel·lió. Surten en llibertat el 24 d’abril.
S’opta per escriure en lletra minúscula, les lletres no queden totes arrenglerades el que li dóna un aire més dinàmic a la paraula, es tria una tipografia de forma rotunda que es pugui llegir bé des de lluny, la combinació de colors és clàssica i efectiva. Ara bé l’element que visualment crida més l’atenció d’aquesta pancarta és la seva grandària. La pancarta es realitza projectant les lletres en la tela i pintant-les després.
(Imatge 26). El disseny de l’adhesiu per reclamar la llibertat de les persones detingudes pren com a referència la imatge de la campanya de Llibertat d’expressió, com un element de continuïtat i de connexió a l’imaginari simbòlic més proper.
4. Organitzacions de lluites Sectorials : Grups de Defensa de la Llengua (GDL). Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU), Taula Antinuclear i Ecologista (TAE)
La reforma postfranquista té un lligam de continuïtat amb les polítiques de la dictadura, així es mantenen fronts oberts de conflicte o n’apareixen de nous quan hi ha confrontació d’interessos entre les classes instal·lades al poder i les classes populars. Apareixen organitzacions noves, on també s’enquadra la militància independentista, que són molt actives en la resposta a polítiques agressives d’àmbits concrets com per exemple la llengua, l’educació o el moviment ecologista i antinuclear.
(Imatges 28,32 i 33). Aquesta confluència en organitzacions sectorials de persones de diferents procedències organitzatives facilita l’intercanvi i genera un espai comú de col·laboració més enllà de l’àmbit concret de treball.
(Imatges 29, 30 i 31). En l’adhesiu de l’AEIU el logotip el realitza un company de Belles Arts que milita a NE i s’hi incorpora l’eslògan o bé la imatge ve donada des de l’organització de la campanya i s’adapta i es reprodueix en un format diferent.
La publicació de materials en aquestes organitzacions encara té una infraestructura més precària, s’utilitza la fotocòpia per tirades curtes, la serigrafia en sèries més llargues o bé fets a mà en exemplars únics de format gran.
5. Independentistes dels Països Catalans (IPC)
El partit ofereix la possibilitat de tenir un marc organitzat on es genera la ideologia que s’aplica tant en la estratègia com en la tàctica del nou moviment independentista. Encara que l’esforç principal de militància s’aboca als diferents sectors del moviment, en ocasions determinades des del partit es projecta públicament la reflexió feta.
(Imatge 27). Són uns anys d’una campanya continuada de l’estat per criminalitzar i marginalitzar el partit, en resposta es defuig el pamflet i es fa un esforç gran en la imatge pública de l’IPC.
(Imatge 34). Per denunciar la campanya propagandista de l’estat espanyol durant l’organització dels Mundials de futbol l’estiu de 1982, s’edita material divers basat en elements populars de l’imaginari col·lectiu.
(Imatge 35). El 28 d’octubre de 1982 es fan les eleccions al Parlament espanyol, que guanya per primera vegada el PSOE. Enmig de la campanya electoral, en un clima d’expectació mediàtica per la previsió de canvis socials que pot comportar l’accés al govern de l’estat d’un partit d’esquerres, l’IPC organitza el cap de setmana del 22 i 23 d’octubre unes Vetllades independentistes als Quatre Gats del Portal de l’Angel a Barcelona. Enfront del gran soroll mediàtic es proposa un lloc de trobada i comunicació sobre la realitat de l’independentisme, la feina feta i la organització del moviment. Pel material gràfic s’utilitza el referent estètic del modernisme en homenatge al lloc. El format de les vetllades és el de multiespai, on de manera simultània s’exposen fotografies, es passen audiovisuals i es fa un sopar concert.
(Imatge 36). La revista Lluita, publicació periòdica de l’IPC, es renova a partir del número 99, el juny de 1982, tant en el format DIN A4 com en el concepte (editorial i d’imatge).
6. Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
La confluència de diferents sectors i organitzacions polítiques que resten actius en la lluita contra el reformisme social i polític es materialitza el juliol de 1982, durant la Va Trobada Independentista, quan es fa pública la proposta de creació del Moviment de Defensa de la Terra.
(Imatges 37 i 39). Aquest punt de trobada s’ha anat gestant al llarg del temps i les imatges que s’han emprat per fer-ne referència han estat les d’algú jove en creixement com el moviment polític que simbolitza, bé a partir d’una fotografia tractada amb anilines, bé a partir d’una il·lustració sobre la trama d’una fotografia, el format gran d’aquest cartell avança les grans dimensions dels cartells posteriors de l’ MDT.
(Imatge 38). A la portada del disc senzill Visca la terra! Es fa servir la imatge del Pedraforca, símbol de la lluita ecologista contra el projecte d’extracció de carbó que hagués suposat la degradació de la muntanya.
Isabel Herrero
Setembre 2015
