Ara fa una estona, llegia un article de l’Ara sobre temes d’igualtat i la paritat en les llistes electorals. Encara que no acabo d’estar d’acord en diverses coses, menciona el tema que malgrat la paritat a les llistes electorals, les posicions de capçalera segueixen sent ocupades majoritàriament per homes. I per mi, aquesta és una clara evidència que les polítiques de discriminació positiva senzillament amaguen, lluny de solucionar, el problema real.
Però de cop he recordat els meus anys d’educació primària, on s’escollien delegats i delegades de classe. Aquesta posició s’escollia per votació, i vegades hi havia opció de presentar-se com a candidat voluntari, i a vegades no, senzillament es votava d’entre tot l’alumnat de la classe. I recordo que rarament sortien nens escollits, acostumaven a ser nenes les escollides com a “responsables” de la classe i de fer d’enllaç entre mestres i alumnat.
En aquestes eleccions no hi havia prejudicis més que els que nens i nenes veien a casa seva, i per algun motiu es confiava més en la responsabilitat de les nenes que les dels nens, i per tant, era com una decisió d’allò més lògica que fossin elles les que havien d’ocupar aquesta posició.
Aquesta lògica, amb els anys perd força. Ens anem fent grans i tot plegat es capgira. Les dones seguim tenint aquesta reputació de responsables, però massa vegades es limita a la responsabilitat familiar. Es confia en nosaltres de manera cega per portar la logística familiar, però no les posicions de responsabilitats en altres àmbits de la societat. I tristament, molts cops s’atribueix a la maternitat. I suposo que nosaltres mateixes no devem confiar massa en els homes per desenvolupar les tasques de logística familiar, d’altra manera no m’explico com és que són les dones les que, normalment, sacrifiquen el desenvolupament professional a canvi d’ocupar-se de la logística familiar.
Totes són opcions perfectament respectables, només faltaria. El problema ve quan una dona se sent “forçada” a no acceptar posicions de capçalera perquè no pot combinar logística familiar amb llocs de responsabilitat.
El mateix passa amb el tema de les enginyeries i certes professions. Estem obsessionats amb el 50%, tot ha de ser 50%. El 50% no és garantia d’igualtat. No és cap drama que el sector femení tingui tendència a certes professions, i el sector masculí tendència cap a d’altres. El drama és quan una persona, sigui del sexe que sigui, no fa allò que realment li agrada per por, intimidació o estigma social.
El drama és que una dona a qui li agradaria encapçalar una llista electoral o un càrrec de direcció es tiri enrere perquè no pot combinar-ho amb la càrrega i la responsabilitat familiar.
El drama és que una nena a qui li fascina obrir el capó d’un cotxe i examinar-ne l’interior, no pugui ser mecànica perquè és un ofici brut i d’homes.
Aquest és el drama de la igualtat en la nostra societat, no el 50%.
