El novembre de 1918 s’inicià una campanya autonomista a Catalunya impulsada pels diferents partits que formaven part de la Mancomunitat de Catalunya. Aquella campanya autonomista, a part de les inicials grans diferències de propostes nacionals dels diversos partits que hi participaren, també provocà uns dos mesos de continus disturbis i enfrontaments pels carrers de Barcelona i altres poblacions, entre grups de catalanistes radicals i grups d’ultraespanyolistes com mai s’havia vist abans i no s’ha vist mai més.
En aquest escrit, a part d’explicar de manera molt resumida alguns detalls tècnics sobre les propostes autonomistes, cosa que degut a les negatives dels principals caps des partits dinàstics en el poder i de les divisions entre els partits catalanistes de la campanya, ja que finalment va sortir una proposta molt descafeïnada, està bàsicament centrat en qui eren els elements d’aquells grups radicals que s’enfrontaven pels carrers, en quines eren les característiques dels diferents partits catalanistes i també la posició del moviment obrer català sobre aquells fets, el qual va agafar el protagonisme al començar la vaga de la Canadenca.
PRECEDENT DE LA CAMPANYA AUTONOMISTA
El juliol de 1917 s’havia format una Assemblea de Parlamentaris que es reuniren a Barcelona impulsada principalment per La Lliga Regionalista de Catalunya, els republicans catalanistes del Partit Republicà Català (PRC), el republicans lerrouxistes del Partido Radical Republicano (PRR), els independentistes de la Unió Catalanista i el PSOE, per proposar un canvi de règim polític que consideraven monopolitzat de manera caciquista pels dos partits dinàstics, el Conservador i el Liberal, en el que el rei tenia sempre la última paraula. A part d’altres reformes, també tots aquells partits reivindicaven que es satisfessin les demandes d’una àmplia autonomia per Catalunya. El sindicat anarcosindicalista CNT i el socialista UGT també donaren suport aquelles demandes.
Però quan el president del govern Eduardo Dato va fer dissoldre l’Assemblea de Parlamentaris per la policia, els sindicats CNT i UGT, amb el suport dels partits republicans de totes tendències, van convocar l’agost de 1917 una vaga general a tot l’estat per solidaritzar-se amb les demandes dels parlamentaris, afegint a més les reivindicacions obreres en les seves demandes. Aquella vaga va acabar amb una repressió sagnant de l’exèrcit i la policia amb uns 35 morts a Barcelona i voltants, la majoria cenetistes, i uns 35 morts més a la resta de l’estat.
Però un dels partits que havien participat en l’Assemblea de Parlamentaris, La Lliga Regionalista de Catalunya, no és va afegir a la vaga i més el seu líder Francesc Cambó, va pactar amb el líder del Partit Conservador Antonio Maura que la Lliga participaria en un govern de concentració amb ells per intentar reformar el règim des de dins i de manera més pausada. Als regionalistes conservadors de la Lliga Regionalista no els agradava el caire revolucionari dels sindicalistes i de l’esquerra en general que havien convocat aquella vaga, ja que temien que podia acabar amb una revolució com la Soviètica que s’acabava de produir a l’antic Imperi Rus.
La Lliga Regionalista de Catalunya va acabar participant en el govern de concentració presidit pel dinàstic conservador Antonio Maura amb 3 ministres del seu partit; Francesc Cambó com a ministre de Foment del Treball, Joan Ventosa com a ministre de Proveïments i Felip Rodés com a ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts.
A partir d’aquella sagnant vaga d’agost de 1917, va començar a Catalunya una repressió antisindicalista i un intent de desmantellar a la CNT catalana per part de les autoritats i la patronal, fent acomiadaments massius de sindicalistes implicats en la vaga i a més fent llistes negres perquè ningú els tornés a contractar. Allò va crear un clima de violència obrera a Catalunya amb el naixement dels primers grups d’acció anarcosindicalistes armats, que va rebre una resposta violenta que va provocar l’inici de la dinàmica del futur pistolerisme barceloní generalitzat.
Per tant la CNT ja tenia un precedent d’haver donat ple suport a l’autonomia catalana de manera contundent el 1917, que van barrejar després amb reivindicacions obreres havent patit a més dotzenes de morts i una forta repressió per aquells fets.
LA LLIGA REGIONALISTA EN EL FOMENT DEL TREBALL DURANT EL CREIXEMENT DE LA CNT CATALANA
A principis de juliol de 1918 la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de la CNT va constituir els Sindicats Únics, que eren per sectors o rams industrials en lloc de per gremis, el que donà una espectacular força de mobilització al sindicat anarcosindicalista a Catalunya passant a més de tenir dotzenes de milers d’afiliats a centenars de milers que inicialment superaren amb escreix els 400.000. La CNT de la resta de l’estat era poc nombrosa en general i no constituí els Sindicats Únics fins un any i mig després i Barcelona era la seva seu central i principal lloc de direcció del sindicat.
El secretari general de la CRTC era Salvador Seguí, que era l’autèntic líder de tota la CNT i el secretari general de la CNT a nivell estatal havia set nomenat l’aragonès Manuel Buenacasa, que també residia a Barcelona i feia bàsicament les funcions d’enllaç entre la CRTC i la CNT de la resta de l’estat.
La Lliga Regionalista de Catalunya amb Cambó com a ministre del Foment del Treball va ser còmplice de les mesures repressives que rebien els anarcosindicalistes catalans en aquelles fortes vagues i mobilitzacions que protagonitzaven el 1918 i que tant nerviosos posaven a la patronal i als govern dinàstic. Allò seria determinant per l’actitud la CNT en la futura campanya autonomista de finals de 1918 en que rebutjaven secundar cap moviment en el que hi participés la Lliga Regionalista, com veurem més endavant.
INICI DE LA CAMPANYA AUTONOMISTA
El 10 de novembre de 1918 havia oficialment acabat la I Guerra Mundial després d’una revolta interna a Alemanya que, liderada per grups esquerrans, van fer exiliar a l’emperador Guillem i el nou govern de tendència socialdemòcrata havia firmat la rendició. A partir del final de la guerra sorgiren nous estats a partir de les diverses nacionalitats que hi havia dins de l’Imperi Austro-Hongarès, el principal aliat d’Alemanya, i va néixer Iugoslàvia formada per Sèrbia, que va ser l’origen del conflicte, i algunes nacionalitats eslaves del sud que eren dins de l’Imperi Austro-Hongarès. El reconeixement de l’autodeterminació dels pobles per part dels principals països del bàndol aliat, com Regne Unit, Estats Units o França, va esperonar als nacionalistes catalans a iniciar una campanya per l’autogovern ja que tenien l’esperança de que el nou ordre mundial els tingués en compte.
Justament coincidint amb la idea d’iniciar una campanya autonomista a Catalunya, aquell novembre de 1918 es va dissoldre el govern del conservador Antonio Maura en el que també hi havia 3 ministres catalans de la Lliga Regionalista de Catalunya, Francesc Cambó, Felip Rodes i Joan Ventosa. Una de les causes va ser que La Lliga Regionalista va expressar la seva decepció de que el haver contribuït a participar en un govern de concentració amb el dinàstic conservador Maura no havia suposat cap avanç cap a l’autonomia de Catalunya. Llavors es formà un nou govern presidit pel lliberal Manuel García Prieto ja sense ministres de la Lliga.
En les eleccions de febrer de 1918 la Lliga Regionalista havia set la més votada a Catalunya però amb un 57% d’abstenció, ja que la majoria de sindicalistes catalans no votaven, cosa que havia perjudicat als partits catalanistes d’esquerres que també tenien alguns diputats al parlament de Madrid com Marcel·lí Domingo del PRC i Francesc Macià d’Unió Catalanista.
Francesc Cambó ja feia uns mesos que havia fet una proposta als partits catalans per fer un projecte d’autonomia i el juliol de 1918 havia proposat als ajuntaments catalans que fessin un plebiscit entre les alcaldies a favor de l’autonomia.
El 10 de novembre de 1918 els independentistes radicals seguidors de Macià dins de la Unió Catalanista feien un míting a Barcelona, just el mateix dia en que el nou govern alemany es disposava a signar la pau. El mateix dia els independentistes seguidors de Macià es manifestaven pels carrers cridant “Visca Catalunya Lliure” i a favor de les nous estats sorgits després de la guerra i es produïren fortes càrregues policials. Durant els següents 3 dies fins el dia 13 de novembre es van reproduir els incidents entre catalanistes radicals i la policia, produint-se nombroses detencions. Van ser els primers incidents de la campanya autonomista a punt de començar.
El 16 de novembre de 1918 la Mancomunitat de Catalunya va fer una reunió dins de l’actual Palau de la Generalitat a la plaça Sant Jaume en que s’havia d’entregar el resultat del plebiscit fet per tots els ajuntaments catalans a favor de l’autonomia, amb la presència de diverses personalitats d’àmbits professionals, culturals, polítiques i empresarials. Milers de persones s’aplegaren a la plaça Sant Jaume per seguir en directe el resultat de la reunió. El 98% dels ajuntaments catalans havien votat a favor de l’autonomia integral de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya, creada el 1914, era un organisme que donava una certa descentralització per l’administració dels serveis a Catalunya i unes certes competències per promocionar la llengua i la cultura catalana, però políticament no tenia cap atribució. La Mancomunitat havia set presidida per Enric Prat de la Riba de la Lliga Regionalista, que era un convençut nacionalista català i políticament conservador, fins que va morir el 1917 sent substituït en la presidència de la Mancomunitat per Josep Puig i Cadafalch, també de la Lliga Regionalista.
La cúpula del Consell de la Mancomunitat de Catalunya tenia en aquell 1918, a part de membres de la Lliga, representants del Partit Republicà Català (PRC) com Josep Mestres o del Partido Radical Republicano (PRR) de Lerroux amb Josep Ulled com un dels membres del Consell de la Mancomunitat. Aquest partits s’implicaren plenament a favor de la campanya autonomista. També hi havia dins del Consell de la Mancomunitat de Catalunya representants dels partits dinàstics espanyols com el conservador Francesc Bartrina o el lliberal Anselm Guasch, que si bé la direcció dels seus partits a Madrid eren majoritàriament antiautonomistes, ells es van posicionar per l’autonomia i un temps després es van apropar a la Lliga Regionalista de Catalunya.
Altres partits que també formaven part de la Mancomunitat encara que no tenien en aquells moments membres en la cúpula del Consell, eren el Partit Carlí jaumista liderat per Miquel Junyent i els independentistes de la Unió Catalanista liderats per Francesc Macià, els quals també van participar activament a favor de la campanya autonomista.
Seguint amb l’esmentada reunió al Palau de la Generalitat del 16 de novembre de 1916 per que els representants de la Mancomunitat recollissin el resultat del plebiscit dels municipis catalans a favor de l’autonomia, Francesc Cambó havia demanat un dia abans a les persones que es congreguessin a la plaça Sant Jaume que no portessin banderes ni cridessin consignes, però no tots li feren cas ni molt menys. Cambó, entre altres, va fer un discurs en el parlava de l’autonomia de Catalunya dins de “l’Espanya Gran”.
Francesc Macià va ser un dels que també van parlar al públic des del balcó de la Generalitat i va dir entre altres coses que l’autonomia no era suficient i que el que calia era independència. Els independentistes que hi havia a la plaça feien crits de “Autonomia no, independència si”. Un grup de lerrouxistes amb banderes republicanes que hi havia a la plaça del Partido Radical Republicano (PRR), partit favorable en aquells moments a la campanya autonomista, va replicar a Macià tot cridant, “España Republicana”. Per uns moments va haver-hi un conat d’aldarull entre lerrouxistes i independentistes, però de sobte sonà un tret que buidà mitja plaça i s’acabà l’aldarull sense més incidents. No se sap encara de quin bàndol va sortir el tret. Uns instants després els independentistes van sortir en manifestació acompanyant a Francesc Macià fins l’Hotel Continental a la Rambla a on s’allotjava.
A les sis de la tarda del mateix dia 16 de novembre es va constituir la comissió de la Mancomunitat de Catalunya que havia de redactar el projecte d’autonomia catalana. El primer projecte que es va redactar era bastant radical, ja que les propostes dels federals del PRC i els independentistes de la UC es feien notar i la Lliga Regionalista no volia quedar més enrere que ells.
Els del PRC liderats per Francesc Layret, que no era diputat, i el diputat Marcel·lí Domingo, proposaven una federació catalana en que és negociés en situació d’igualtat amb l’Estat Espanyol mentre els de la Lliga Regionalista de Cambó deien que allò no seria efectiu sense una reforma constitucional per fer una demanda realista d’autonomia. Per altra banda els carlins jaumistes havien proposat una segona cambra corporativista en un hipotètic parlament català que tingués més força que el mateix sufragi universal, cosa per altra banda típica del carlisme, encara que fou rebutjat majoritàriament.
Per altra banda el 17 de novembre de 1918, l’endemà que quedà constituïda la comissió, Francesc Macià que liderava els independentistes dins d’Unió Catalanista, va fer una conferència-míting al local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) exhibint la bandera independentista del triangle blau i l’estel blanc, que s’havia creat feia poc i segons molts va ser la primera vegada que es va exhibir en públic a Catalunya. Macià va dir allí que l’autonomia que volia negociar el govern central no era suficient insistint en el dret de plena sobirania de la nació catalana.
També en aquella mateixa conferència al CADCI Macià va anunciar que a partir del nucli independentista dins d’Unió Catalanista es formava una comissió per crear un partit nacionalista català de caire obrerista.
Poc després d’acabar aquella conferència liderada per Macià al CADCI del 17 de novembre, els independentistes congregats van sortir en manifestació cap a les Rambles reivindicant la independència catalana i van rebre una càrrega de la policia en la que Francesc Macià va resultar contusionat lleu per un cop de sabre.
Poc després els manifestants dispersats es van anar reagrupant a la cruïlla entre la Gran Via de les Corts Catalanes i el Passeig de Gràcia a on hi havia el consolat de Sèrbia, a on Francesc Macià tenia previst felicitar al cònsol per la seva victòria en la guerra. Hi ha que tenir en compte que en aquells moments Sèrbia era considerada com la nació que havia iniciat la guerra per alliberar a les nacionalitats oprimides dins de l’Imperi Austro-Hongarès, encara que en el futur es convertís ella mateixa en la nació dominadora i centralista dins de la recentment creada Iugoslàvia.
Però mentre els independentistes seguidors de Macià eren davant del consolat de Sèrbia, aparegué un grup de requetès carlins cridant “Viva España”, mentre els independentistes els responien “Visca Catalunya Lliure”. Poc després es produí un intercanvi de trets entre els dos grups i la policia va detenir a quatre independentistes catalans. Aquells requetès eren carlins de l’anomenat sector mellista, més espanyolistes que els carlins jaumistes i eren seguidors de Juan Vàzquez Mella, que era una escissió que s’estava produint dins del carlisme jaumista. Els carlins jaumistes eren seguidors de Don Jaime de Borbon i a Catalunya estaven liderats per Miquel Junyent. Com es veurà més endavant aquells requetés mellistes liderarien la formació dels nous grups violents ultraespanyolistes a Catalunya.
Finalment el dia 25 de novembre de 1918 la comissió de la Mancomunitat ja havia acabat de redactar el text de les Bases d’Autonomia i va ser aprovat per tots els partits catalans. Davant el fet de que la Lliga Regionalista no volia quedar enrere davant l’opinió pública respecte a les propostes dels PRC o d’Unió Catalanista, va acceptar el text que havia resultat una petició d’autonomia quasi integral en la que Catalunya quedaria com una federació que pactés quasi en igualtat de condicions amb Espanya.
Francesc Cambó, veient lo maximalista de les Bases per l’Autonomia i pensant que no serien acceptades, va declarar que no es tractava d’un projecte real d’autonomia sinó d’unes línies generals traçades sobre les quals poder negociar, el que ja treia d’entrada força al projecte.
El 29 de novembre de 1918 el president de la Mancomunitat de Catalunya Josep Puig i Cadafalch, acompanyat dels integrants del Consell de la Mancomunitat i dels parlamentaris catalans, va presentar les Bases per l’Autonomia al president del govern el lliberal Manuel Garcia Prieto.
Però la presentació a Madrid de les Bases de la Mancomunitat de Catalunya per l’autonomia va provocar una crisi de govern per diferències entre els membres del mateix govern del Partit Lliberal sobre com tractar el tema de l’autonomia catalana. El president Manuel Garcia Prieto volia rebutjar d’entrada les Bases i no volia ni parlar del tema. Alvaro Figueroa (el conde de Romanones) també del Partit Lliberal, era partidari de negociar amb la Mancomunitat sobre el text presentat. Les diferències entre membres del mateix Partit Liberal en el govern sobre si negociar o no una autonomia per Catalunya va provocar la dissolució del govern i el conde de Romanones s’encarregà de formar-ne un de nou amb ell com a president.
A Madrid la crisi de govern provocada per la campanya autonomista catalana no va caure gaire bé en molts sectors espanyolistes arreu de l’estat i el dia 9 de desembre de 1918, convocats pel “Círculo de la Unión Mercantil” i per la “Cámara de Comercio”, es va fer una manifestació en contra de l’autonomia de Catalunya que va aplegar més de 120.000 persones a Madrid i es van tancar molts comerços en senyal de protesta. Els diaris madrilenys “El Liberal”, “ABC”, “El Heraldo de Madrid” i “El Imparcial”, havien set uns dels promotors de la campanya contra el catalanisme. “El Círculo de la Unión Mercantil” havia promogut inclús un boicot als productes catalans.
RETIRADA DELS PARLAMENTARIS CATALANS
L’endemà de la manifestació anticatalanista el conde de Romanones presentà el seu nou govern al Congrés de Diputats. Cambó pronuncià aquell dia 10 de desembre de 1918 un discurs al congrés en el que va donar a entendre que si no se solucionava el tema de l’autonomia, no es podria comptar més amb parlamentaris catalans que s’integressin i ajudessin a la política espanyola, clarament fent referència als ex ministres de la Lliga en governs de concentració. Cambó afirmava que l’autonomia de Catalunya era compatible a ajudar a crear “la grandeza de España”. Cambó també va dir que l’autonomia catalana no podia ser aliena al poder del rei, el qual havia de ser l’últim a sancionar o reafirmar les lleis del futur parlament català. Això estava una mica en contradicció amb l’autèntica autonomia sobirana i Cambó ho va dir de manera unilateral, ja que no formava part del text que havia elabora la Comissió de la Mancomunitat de Catalunya. De la mateixa manera Cambó deia que no s’acontentarien amb una simple descentralització i que volien poders polítics.
Niceto Alcalà Zamora, en aquells moments diputat del Partit Lliberal dinàstic, va fer un discurs al parlament rebutjant totalment l’autonomia de Catalunya i sols va acceptar alguns reconeixements de la personalitat regional. Com se sap Alcalà Zamora seria uns anys després president de la República Espanyola als anys 30. En aquell mateix discurs va ser quan Alcalà Zamora, referint-se a les peticions autonomistes de Cambó que a la vegada volia participar en la política espanyola, li va dir a Cambó: “No se puede ser a la vez el Bolívar de Catalunya i el Bismark de España”.
Malgrat que el president del govern el conde de Romanones estava obert al menys discutir el text d’autonomia presentat per la Mancomunitat, un gran part de membres del seu mateix govern liberal i també els dinàstics conservadors van rebutjar considerar parlar del tema. Allò va provocar que els parlamentaris catalans dels partits que donaven suport a l’autonomia van decidir abandonar indefinidament el Congrés i el Senat en senyal de protesta l’11 de desembre de 1918. Els parlamentaris regionalistes de la Lliga Regionalista, els republicans federalistes del PRC, els independentistes de la Unió Catalanista, els carlins jaumistes i els lerrouxistes del PRR van ser els que van abandonar els seus escons.
Finalment tots els diputats i senadors catalans favorables a l’autonomia, menys els dels partits dinàstics, van abandonar el Congrés de Diputats i el Senat. El mateix dia Cambó va acordar amb el president del govern el Conde de Romanones, el qual s’havia quedat en minoria en el seu propi partit i govern ja que ell volia negociar el text autonòmic en el parlament, que formarien una comissió extraparlamentària per discutir les Bases de l’Autonomia tant entre els favorables i els contraris a l’autonomia catalana. A partir d’aquell moment, es començaren a produir greus aldarulls a Barcelona en manifestacions catalanistes que van prendre protagonisme als debats polítics.
COMENCEN A FREQÜENTAR ELS ALDARULLS PELS CARRERS
Ja el 12 de desembre una barreja d’independentistes, regionalistes i republicans de diverses tendències es van congregar a les Rambles de Barcelona entre cants dels “Segadors” i “Visques” a la República, fent la policia una càrrega per dissoldre’ls.
L’endemà 13 de desembre de 1918 els incidents anaren augmentant de to. Aquell dia molts manifestants cridaven a favor de la independència mentre cantaven “Els Segadors”. La policia va carregar a la tarda amb duresa detenint a nou persones. Un tinent de l’exèrcit amb uniforme i armat intentà fer detenir a un manifestant que cridava “Visca Catalunya”, quan es veié envoltat d’un grup de manifestants a la plaça Catalunya que el van atacar. El tinent va disparar un tret que no va tocar a ningú i tot seguit fou agredit i li prengueren la pistola i el sabre. Tot seguit la policia el rescatà mentre era apallissat.
El mateix dia 13 de desembre al vespre, seguiren les manifestacions i la policia va carregar amb una contundència extrema, entrant a bars i portals i apallissant a tothom que hi ha havia, sense importar el sexe o la edat, cosa denunciada en la premsa. Uns manifestants es van refugiar a l’hotel Continental de la Rambla i la policia hi va intentar entrar a cops. Però el mateix alcalde de Barcelona, el lerrouxista Manuel Morales Pareja, era a la porta de l’hotel i va fer marxar als policies entre crits. Segons reflecteix la premsa alguns policies cridaven “Viva España” mentre carregaven.
El fet de que un tinent de l’exèrcit hagués set apallissat i desarmat desprès de disparar un tret aquell dia 13, va fer augmentar la tensió entre els militars, que feien corre la veu de que per Barcelona s’agredia als militars gratuïtament. El capità general de Catalunya Joaquim Milans del Bosch va ordenar a partir de llavors als oficials anar amb pistola i amb escorta de dos soldats amb fusells pels carrers.El governador civil de Barcelona González Rothwos va voler imposar la prohibició de manifestacions a Barcelona, però aquestes no feren més que augmentar.
El dissabte 14 de desembre de 1918 la Mancomunitat de Catalunya organitzà al migdia al baixador del Passeig de Gràcia, una rebuda als diputats i senadors catalans que havien abandonat el Congrés i el Senat a Madrid en la que hi havia milers de persones que els aclamaven. En canvi Alejandro Lerroux del PRR i també favorable a l’autonomia, no va baixar al Passeig de Gràcia i juntament amb els seus correligionaris que van muntar en el tren, van seguir fins a l’estació de França per fer la seva celebració a part.
La concentració no va ser reprimida per la policia i Puig i Cadafalch després de fer un parlament va instar als concentrats a dissoldre’s. Però un nombrós grup no li feren cas i desprès de sortir en manifestació passant per la plaça Sant Jaume i pujant per les Rambles, van trencar els vidres de la redacció del diari “La Vanguardia” que havia criticat la sortida dels diputats i senadors catalans. Allí la policia va fer algunes càrregues i practicà algunes detencions.
Al vespre del mateix dia 14 de desembre es van produir més manifestacions catalanistes a les Rambles i a la Plaça de Catalunya. Les càrregues foren dures amb cops de sabre i porra causant diversos ferits i els manifestants van contestar amb cops cos a cos i llançament d’ampolles i diversos objectes contundents. Alguns militars de paisà amb escorta intervingueren en els enfrontaments i al carrer Tallers un d’ells va llençar un tret a l’aire al veure’s rodejat.
Per altra banda els carlins jaumistes, liderats per Miquel Junyent, també favorables a la campanya autonomista i havent també abandonat el Congrés i el Senat, mitjançant el seu diputat Joan Maria Roma van criticar que en la rebuda en el baixador del Passeig de Gràcia es fessin crits a favor de la república, cosa que no era el seu objectiu i acusà a la Lliga de certa complicitat amb el republicanisme. Els carlins jaumistes també feien contínuament comunicats en que es declaraven favorables a l’autonomia integral de Catalunya, però també deien que mostraven el seu amor a Espanya i que rebutjaven qualsevol intent separatista.
MITING REPUBLICÀ QUE ACABA AMB GREUS ALDARULLS
El diumenge 15 de desembre, els partits republicans van fer un míting conjunt al teatre Bosque de la Rambla del Prat al barri de Gràcia a favor de l’autonomia, al final del qual es van produir greus incidents i el primer mort de la campanya autonomista. Hi van parlar entre altres Marcel·lí Domingo del PRC, el mateix Alejandro Lerroux, líder del PRR i Daniel Arguinano del PSOE.
Els dels PRC defensaven un federalisme en que Catalunya pogués negociar de tu a tu amb l’Estat Espanyol, els del PSOE defensaven una república federal espanyola i els lerrouxistes del PRR defensaven una autonomia que no trenqués la unitat d’Espanya però no un federalisme en que Catalunya pogués decidir de tu a tu la seva relació amb Espanya. Malgrat tot, els tres partits republicans defensaven inicialment una autonomia de Catalunya consensuada per tothom com un primer avanç, afirmant que només una república portaria l’autonomia de Catalunya.
A molts els sorprenia que el PRR de Lerroux, que també va parlar en aquell míting del teatre Bosque, defensés ara l’autonomia de Catalunya, més quan uns anys abans havia lluitat aferrissadament contra els catalanistes de la coalició “Solidaritat Catalana” en les seves demandes d’autogovern a partir de 1906, promocionant inclús en aquella època grups espanyolistes de xoc al carrer per enfrontar-se als catalanistes. Lerroux però, defensava ara una autonomia que no trenqués la unitat d’Espanya, cosa que ja venia des de que el juliol de 1917 els lerrouxistes van donar suport a l’assemblea de parlamentaris que també reclamava l’autonomia de Catalunya.
Lerroux en aquell míting també va fer referència a la Lliga Regionalista, en aquells moments companys de campanya autonomista, dient que van ser els republicans liderats per Francesc Pi i Maragall qui a mitjans del segle XIX havien promogut el federalisme i l’autogovern de Catalunya i que els catalanistes conservadors com els de la Lliga havien volgut fer seva la idea. Interessant reflexió de Lerroux, encara que ell ara també volia fer seva la idea dels republicans catalanistes que ell tant havia combatut quan eren dins de “Solidaritat Catalana” a partir de 1906.
Però tornant al míting republicà d’aquell 15 de desembre de 1918, a la sortida es produïren greus incidents i el primer mort de la campanya autonomista. Un nodrit grup que havia assistit al míting republicà del teatre Bosque, format per simpatitzants del PRC, PRR i el PSOE, baixava pel carrer Salmerón de Gràcia (avui Gran de Gràcia) fent crits a favor de la república i de l’autonomia. A l’arribar a la Diagonal i prop de la església de Pompeia, un tinent coronel que sortia de missa va increpar als manifestants i aquests li respongueren amb insults i amenaces. El tinent coronel va ordenar immediatament als guàrdies de seguretat a cavall que eren de vigilància a la zona, guàrdies que havien set armats per l’exèrcit, que carreguessin contra els republicans. Mentre es produïen corredisses i enfrontaments un o més guàrdies de seguretat que anaven a peu van realitzar diversos trets de fusell matant a una dona, Pilar Carbó, que passejava per allí amb el seu nebot després de sortir de missa en una altra església de Gràcia. La dona no tenia res a veure amb la manifestació. També un altre manifestant va resultar ferit de bala i es produïren nombrosos ferits de consideració per cops, inclosos alguns guàrdies de seguretat. Tant a la premsa com en l’opinió pública es van produir grans protestes contra l’actuació dels guàrdies, però cap va ser mai processat per la mort a trets de Pilar Carbó.
L’endemà el 16 de desembre, Francesc Cambó va organitzar un míting de la Lliga Regionalista al mateix teatre Bosque a on havien parlat els republicans el dia anterior. Francesc Cambó va agrair el suport dels republicans a l’autonomia de Catalunya, però els replicà dient que no s’havia d’hipotecar l’autonomia a la espera de que hi hagués una república, tot afegint, “Que volem, monarquia o república?, Catalunya!”. Cambó va demanar als assistents que al sortir del míting no formessin cap manifestació ni fessin crits i evitar incidents com els que havien passat el dia abans a la sortida del míting republicà. Amb allò Cambó mostrava que no estava en contra de la monarquia si Catalunya podia tenir una autonomia i encara més, els conservadors catalanistes temien més la república que la monarquia, ja que la primera implicava més als moviments socials d’esquerra.
El 17 de desembre de 1918 la Mancomunitat rebia la resposta del president del govern Alvaro Figueroa, el conde de Romanones, sobre les Bases de l’Autonomia presentades el mes anterior. Alvaro Figueroa responia que l’autonomia de Catalunya era compatible amb la unitat d’Espanya, però insistí en que enlloc de discutir sobre el text elaborat per la Mancomunitat de Catalunya és formés una comissió extraparlamentària formada per partits de totes les tendències per elaborar un nou text de proposta d’estatut a discutir. També deia que l’autonomia de Catalunya que es votés al parlament espanyol estava subjecte que els seus decrets fossin sancionats o derogats pel parlament espanyol o pel rei si hi havien extralimitacions. Això mateix ja ho havia dit Cambó en el seu discurs a les Corts del 10 de desembre, cosa que no constava en el text de les Bases de l’Autonomia elaborat per la Mancomunitat. Es va establir que la comissió extraparlamentària es reuniria unes setmanes després el 2 de gener de 1919. Mentre al carrer els aldarulls anaven en augment. Els dies 17 i 18 de desembre la policia va dissoldre a cops concentracions catalanistes, com era habitual.
COMENCEN A APARÈIXER GRUPS ULTRAESPANYOLISTES EN LES MANIFESTACIONS
L’endemà 19 de desembre es tornaren a congregar diversos grups de catalanistes a les Rambles i pel centre de Barcelona, però aquest cop aparegué un grup d’ultraespanyolistes que feren una contramanifestació fent crits de “Viva España” i cantant la marxa reial, que és l’actual himne d’Espanya. La policia escortava als espanyolistes i quan aquests van ser increpats pels catalanistes els policies van carregar contra ells. L’enfrontament entre grups de catalanistes i la policia va arribar fins a la Ronda Sant Antoni a on els policies van fer diversos trets de bala sense ferir a ningú i practicant 4 detencions.
El dia 20 de desembre de 1918 va haver-hi una altra manifestació catalanista com era habitual. A l’alçada de la Rambla de Canaletes havia tornat a aparèixer el grup d’ultraespanyolistes fent crits de “Viva España” i exhibint algunes pistoles. Malgrat tot, grups de nacionalistes catalans els van atacar i la policia aquest cop no va poder evitar l’enfrontament. Durant una bona estona es produí una espectacular batalla campal a la Plaça de Catalunya entre catalanistes i espanyolistes. Alguns espanyolistes al veure’s impotents van acabar disparant alguns trets de pistola sense ferir a ningú i la policia va acabar carregant per acabar la baralla, encara que només va carregar contra els catalanistes i fent de protecció dels ultraespanyolistes com reflectien diversos diaris de l’època. Posteriorment seguiren les càrregues de la policia contra els catalanistes per diverses zones del centre com a la plaça Catalunya, Passeig de Gràcia o plaça Universitat.
EL 21 de desembre es reunien a Barcelona l’Assemblea de la Mancomunitat i la majoria de parlamentaris catalans. Marcel·lí Domingo de PRC va proposar que formessin una assemblea constituent i que redactessin un estatut d’autonomia de manera separada, sense reunir-se amb la comissió parlamentària proposada pel president el conde de Romanones. El lerrouxista Josep Ulled del PRR, un dels consellers de la Mancomunitat i Miquel Junyent, el líder dels carlins jaumistes catalans, li van donar suport en aquesta proposta.
Els parlamentaris catalans dinàstics tant liberals i conservadors, insistien en que s’havia d’anar a la comissió extraparlamentària proposada pel conde de Romanones, encara que estaven majoritàriament d’acord en elaborar primer l’estatut a Catalunya, cosa que contradeia el que pensaven els dirigents dels seus partits a Madrid.
Francesc Cambó va fer un discurs ambigu fent primer una declaració radical dient que l’estatut l’havien d’elaborar sols els parlamentaris catalans i no conjuntament amb els representants del govern espanyol i que no es podia dependre dels altres per elaborar el text. A la vegada però, defensava anar a la comissió extraparlamentària però no incondicionalment sinó negociant la llista dels membres d’aquella comissió.
Francesc Macià es va expressar contrari a anar a la comissió extraparlamentària i també era partidari de d’elaborar unes Bases per l’Autonomia de manera unilateral. Largo Caballero que era del PSOE però diputat per Barcelona, no és definí en aquest tema i després de mostrar-se totalment favorable a l’autonomia catalana, va dir que l’autonomia havia de tenir en compte les reivindicacions obreres.
Finalment s’aprovà que els Consellers de la Mancomunitat de Catalunya i els parlamentaris catalans elaboressin ells sols la redacció de l’estatut de Catalunya, deixant en suspens l’assistència a la comissió extraparlamentària amb el govern central, encara que l’opinió majoritària era de prescindir-ne d’ella.
MITINGS DEL PSOE I DELS INDEPENDENTISTES
L’endemà 22 de desembre de 1918 es van fer dos mítings significatius a Barcelona, un del PSOE i un altre dels independentistes de la UC de Macià. El PSOE va fer el míting al teatre Bosque de Gràcia presidit per Largo Caballero i en el que també hi parlà el socialista Julian Besteiro i els socialistes catalans com Manuel Escorza, Ramon Pla i Antoni Fabra. Els cartells que anunciaven el míting eren en català, cosa inèdita fins llavors pel PSOE. En el míting es va donar suport a l’autonomia catalana, a la confederació de nacionalitats Ibèriques i finalment es va cantar “La Internacional” en català, sent la primera vegada que es coneix que és cantés “La Internacional” en català.
Aquella deriva momentàniament catalanista que havia agafat el PSOE, que ja venia des de l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 en que ja s’havien afegit a la petició d’autonomia, havia fet que alguns nacionalistes catalans identificats amb el socialisme s’afiliessin al PSOE. Entre ells Ramon Pla i Armengol i Manuel Serra i Moret, procedents de la Unió Catalanista, o altres nacionalistes esquerrans procedents de l’antiga Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), el precedent del PRC fundat el 1917, com Rafael Campalans, Martí Vilanova o Andreu Nin. En pocs mesos quan van passar la convulsa campanya autonomista, el PSOE agafaria una deriva més espanyolista i la majoria d’aquests passarien un altre cop a les files de partits catalanistes d’esquerres.
Rafael Campalans el 1923 lideraria l’escissió catalanista de la Federació Catalana del PSOE a Catalunya fundant la Unió Socialista de Catalunya (USC) d’àmbit nomès català. Andreu Nin però, va passar en poc temps a ser un dels dirigents de la CNT catalana ajudant a crear-hi una corrent marxista dins del sindicat anarcosindicalista.
L’altre míting que es va fer aquell 22 de desembre de 1918 el van fer els independentistes radicals liderats per Macià a Barcelona. Van parlar Francesc Macià per la Unió Catalanista, Pere Màrtir i Rossell per la Joventut Nacionalista la Falç i Ramon Duran i Albesa per “Els nets dels Almogàvers”, entre altres. Allí, a part de reivindicar la independència de Catalunya, van anunciar, com ja havien fet en un míting el mes anterior ja esmentat, la creació d’un nou partit nacionalista i obrerista que defensés la sobirania de Catalunya i defensés també amb fermesa les reivindicacions dels obrers. Van dir que aquest nou partit es presentaria oficialment unes dos setmanes després i ja anunciant allí mateix que es diria Federació Democràtica Nacionalista (FDN).
SEGUEIXEN ELS ALDARULLS AL CARRER
El dia 23 de desembre de 1918 tornaren els grues aldarulls. Aquell dia el grup de catalanistes que sortiren era més reduït però més aguerrit, majoritàriament independentistes radicals, alguns dels quals anaven força preparats amb garrots i alguna arma de foc. Per aquells dies Daniel Cardona i Manuel Pagès, dos destacats membres de la Unió Catalanista (UC) liderada per Macià, eren els capdavanters d’un grup d’acció independentista de carrer que tenia com a membres destacats a Jaume Compte, Daniel Roig, Lluís Escaler, Daniel López i Manuel Miralpeix entre altres i que foren alguns dels protagonistes dels incidents d’aquells dies.
Cap a les 8 del vespre d’aquell 23 de desembre de 1918, el grup d’independentistes ja toparen amb un grup d’ultraespanyolistes a les Rambles produint-se una forta baralla fins que sonà algun tret, cosa que va fer que la policia es decidís a intervenir per separar als dos grups. Posteriorment els independentistes seguiren manifestant-se rebent càrregues de la policia fins que cap a les 9 del vespre un grup d’independentistes van disparar diversos trets contra la policia dins del barri del Raval. La policia va disparar també i es produí un tiroteig pels carrers entre policies i independentistes. A conseqüència d’això dos policies van resultar ferits de bala, un anomenat Andrés Gonzalez ferit molt greu al ronyó i l’altre a la cama. També van ser apallissats alguns policies que van resultar ferits.
L’endemà dia 24 de desembre, es tornaren a manifestar nombrosos catalanistes radicals pel centre de Barcelona. No van aparèixer els ultraespanyolistes, però la policia molt encesa pels dos agents ferits de bala el dia anterior van fer càrregues extraordinàriament violentes i inclús entraven en bars, botigues i portals a on pensaven que hi havia manifestants estomacant a tothom, inclús gent que no hi tenia res a veure incloent algunes senyores i senyors d’edat avançada. L’endemà les protestes d’alguns polítics catalans i d’alguna premsa es feren sentir àmpliament.
Després els incidents dels dies 23 i 24 de desembre es produí una espècie de treva nadalenca i no es reproduïren els incidents fins passats uns dies del cap d’any, com veurem més endavant. També durant aquells, dies es feren diversos mítings en altres llocs arreu de Catalunya dels representants de la campanya autonomista i a vegades diversos partits conjuntament.
En aquells moments s’havien suspès les negociacions fins a principis del proper any a punt de començar. Però el dia 29 de desembre de 1918 el Consell de la Mancomunitat de Catalunya i els parlamentaris catalans van decidir per votació majoritària que no acudirien a la comissió extraparlamentària proposada pel president el conde Romanones prevista pel 2 de gener de 1919. El motiu que van al·legar la majoria era que veient les llistes dels que havien de participar en aquesta comissió extraparlamentària amb els representants dels partits dinàstics a Madrid, la majoria eren contraris a l’autonomia i no tenia cap sentit discutir quelcom que seria rebutjat.
FORMACIÓ DE “LA LIGA PATRIÓTICA ESPAÑOLA”
Molts es preguntaven qui eren aquells nous grups ultraespanyolistes que havien sortit violentament pels carrers contra les manifestacions catalanistes. Però aquell primer enfrontament abans esmentat que els independentistes seguidors de Macià havien tingut amb un grup de carlins davant del consolat de Sèrbia el 17 de novembre de 1918 en que els dos grups s’intercanviaren alguns trets ja donava una pista. Com s’ha comentat abans els carlins jaumistes catalans, seguidors de Don Jaime de Borbòn i liderats a Catalunya per Miquel Junyent, estaven en aquells moments a favor de la campanya autonomista i s’estava produint una escissió amb els carlins mellistes, seguidors de Manuel Vazquez Mella que eren ultraespanyolistes.
Els independentistes radicals propers a la Unió Catalanista (UC), que eren els que principalment protagonitzaven els incidents pels carrers, ja sabien molt bé qui eren aquells grups ultraespanyolistes i en la revista de les seves joventuts “L’Intransigent” del 20 de desembre de 1918, ja havien denunciat que carlins i militars de paisà anaven pels carrers atacant a catalanistes.
Després es va saber que els grups de xoc de carrer d’aquells grups de carlins mellistes i ultraespanyolistes estaven liderats pel requetè carlí català Ramon Sales i Amenós, conegut uns mesos després per ser un dels fundadors dels Sindicats Lliures que s’enfrontaren a trets durant anys contra la CNT catalana. També alguns militars que estaven indignats per la forta campanya catalanista que pensaven que posava en perill la unitat d’Espanya i agafant com a excusa l’incident en que va ser apallissat i desarmat un tinent de l’exèrcit en els incidents a Barcelona del dia 13 de desembre, s’havien barrejat vestits de paisà entre els grups d’ultraespanyolistes formats principalment per carlins mellistes.
També alguns seguidors dels partits dinàstics a Catalunya, tant del Lliberal com del Conservador, s’havien afegit a aquests grups. L’actitud ambigua d’alguns dinàstics catalans dins del Consell de la Mancomunitat de Catalunya, que es mostraven favorables a discutir la proposta d’autonomia, també havia dividit als dinàstics catalans sorgint grups d’ultraespanyolistes entre ells a Catalunya.
Però si bé tant els carlins, de forta tradició violenta, com els militars de paisà havien mostrat el seu natural tarannà violent pels carrers, ho havien fet de manera poc organitzada i espontània havent topat amb els grups de xoc independentistes que els havien respost amb contundència. Per tant ara la barreja principalment entre carlins mellistes i membres de l’exèrcit, sumat amb alguns seguidors dels partits dinàstics, es disposaven a formar un nou grup ultraespanyolista que actués de manera molt més organitzada, amb molta més contundència i amb moltes més armes durant el més que venia. Per això van crear un grup anomenat “Liga Patriótica Española”.
Ja el dia 22 de desembre de 1918, havia aparegut per primer cop propaganda amb el nom de la “Liga Patriótica Española” i en el diari “El Heraldo de Madrid” del dia 25 de desembre de 1918, es feia una de les primeres referències públiques al nom d’aquest grup ultraespanyolista creat només a Catalunya, en que els seus membres feien una nota en la que es posaven a la disposició del capità general de Catalunya i del governador civil de Barcelona, evidentment en la seva lluita contra els moviment sobiranista català en general.
Però una de les coses més curioses va ser la presència entre aquelles concentracions espanyolistes de la LPE d’alguns militants lerrouxistes. Els lerrouxistes uns deu anys abans i fins feia poc, havien promogut la violència anticatalanista acompanyada de banderes republicanes, a diferència dels ultraespanyolistes al carrer en aquells dies que duien la bandera “rojigualda”. Ara però el PRR de Lerroux donava suport a la campanya autonomista i els seus caps criticaven la violència dels ultraespanyolistes contra els catalanistes. Per tant sobtava que haguessin set reconeguts alguns lerrouxistes en les manifestacions de la LPE.
La mateixa revista de la CNT “Solidaridad Obrera”, malgrat que era crítica amb la campanya autonomista, sobre tot per la presència de la Lliga Regionalista com veurem més endavant, havia ja denunciat durant el desembre de 1918 que havien reconegut a diversos lerrouxistes en les manifestacions espanyolistes. Més endavant veurem més característiques i més personatges que formaren part de la LPE quan aquesta es presentà oficialment el gener de 1919.
LA CNT ENVERS A LA CAMPANYA AUTONOMISTA
La CNT catalana, que era de caràcter anarcosindicalista, es va inhibir totalment de participar en aquella campanya autonomista, cosa que preocupava a molts catalanistes ja que la CNT aplegava a la majoria del proletariat català. La principal causa era que La Lliga Regionalista de Catalunya, un dels partits capdavanters de la campanya autonomista, havia format part del govern antiobrer del conservador dinàstic Antonio Maura entre finals de 1917 i quasi tot el 1918, després de que la CNT ja hagués donat un inicial suport a l’autonomia de Catalunya en la vaga general d’agost de 1917, que va ser sagnant i que la Lliga els ho va pagar entrant en un govern totalment repressiu contra la CNT.
Per tant la CNT catalana, malgrat que no va donar suport a la campanya autonomista de desembre de 1918 i la va inclús criticar per la presència sobre tot de la Lliga Regionalista, que havia representat durant gran part de l’any al ministeri del Foment del Treball, no hi ha que oblidar que si havia donat suport, entre altres reivindicacions obreres, a l’autonomia de Catalunya el juliol i agost de 1917, havent patit per això una forta i sagnant repressió amb l’intent posterior de desmantellament del seu sindicat amb els acomiadaments i les llistes negres. Aquella repressió de la que la Lliga Regionalista n’era còmplice encara durava en gran part i havia provocat el sorgiment d’alguns grups d’acció. Per tant quan la CNT catalana va veure a Cambó al davant de la campanya autonomista, és normal que els vinguessin tots els mals i el seu rebuig.
No obstant això, aquell desembre de 1918 la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera”, a més de rebutjar col·laborar en una campanya autonomista amb la Lliga, els carlins o els dinàstics autonomistes, tots de caràcter antiobrerista, en alguns dels seus articles insinuava que el catalanisme era burgès en el seu conjunt i algunes expressions dels seus articles fregaven a vegades l’anticatalanisme, o al menys donaven aquesta imatge.
Tot això malgrat que també hi havia partits d’esquerres que havien donat suport als sindicalistes en el passat dins de la campanya autonomista. També hi havia crítiques tant contra els republicans catalanistes del PRC, com contra els republicans lerrouxistes del PRR o els del PSOE, dient que tenien massa teoria de polítics petits burgesos i poques forces de xoc que els donessin suport en una sagnant repressió com passà l’agost de 1917, en que els van deixar pràcticament sols.
Angel Pestaña, el director en aquells moments de la revista “Solidaridad Obrera” i arribat de Lleó a Barcelona feia quatre anys, no tenia en aquells moments cap sensibilitat pel tema català i inicialment sempre havia set crític amb el desenvolupament del catalanisme dins de la CNT i això es faria notar bastant en els articles de “Solidaridad Obrera” de desembre de 1918 durant la campanya autonomista. No obstant això, Angel Pestaña es casaria amb una catalana, acabaria parlant en català i canviaria molt de postura en aquest sentit amb els anys.
En els articles de “Solidaridad Obrera” del desembre de 1918, a part de frases com “a nosotros no nos interessa este pleito autonomista promovido por partidos burgeses”, cada cop que hi havia alguna forta injustícia, com acomiadaments, gent feta fora de la seva casa per no poder pagar o empresonaments de sindicalistes, es feia contínua referència a la campanya autonomista amb frases com “mientras los burgueses nos enganyan con el pleito autonomista, sigue la repressión antiobrera promocionada por ellos mismos”. Molts d’aquells articles insinuaven que el catalanisme era burgès en bloc i que no era compatible amb el sindicalisme.
“Solidaridad Obrera” va arribar inclús a ridiculitzar en un article sense signar, el fet de que el PSOE fes cartells en català per anunciar el seu míting autonomista del 22 de desembre abans esmentat, com una concessió al catalanisme burgès.
Hi havia poques concessions a la comprensió als catalanistes en els articles de “Solidaridad Obrera” d’aquell desembre de 1918 , a part d’algun article en que es denunciava la contundent actuació de la policia contra els catalanistes, afirmant que amb aquests que lluitaven pel carrer si que s’hi podrien solidaritzar si promoguessin una revolta popular real, però que els caps de la campanya eren elements reaccionaris.
La revista cenetista “Solidaridad Obrera” també denunciava que els grups ultraespanyolistes estaven farcits de militars de paisà i que la policia era totalment parcial en contra dels catalanistes que es manifestaven o s’enfrontaven als espanyolistes. Però la línia oficial de la revista s’expressava en frases com “ni con unos ni con otros”, amb fortes crítiques contra una gran part d’aquell moviment catalanista.
ALTRES OPINIONS DELS PRINCIPALS LIDERS SINDICALS DE LA CNT
Però una de les opinions més significatives de dirigents de la CNT d’aquella època sobre els fets d’aquell desembre de 1918, expressada anys després en les seves memòries, va ser la de Simó Piera i Pagès, que era en aquells moments el delegat del Sindicat Únic de la Construcció de la CNT catalana, el més nombrós i influent amb uns 40.000 afiliats a Catalunya.
Per aquells dies de desembre de 1918 l’empresa FUERZAS I RIEGOS DEL EBRO, que era una filial de la principal empresa de subministrament elèctric a Catalunya, BARCELONA, TRACTION, LIGHT AND POWER, popularment coneguda per la Canadenca, ja que s’havia fundat al Canada amb capital canadenc, nordamericà i britànic, tenia obert un conflicte amb els treballadors que l’empresa tenia al pantà de Camarasa en construcció. En el pantà de Camarasa hi havia treballadors vinguts de tots els indrets de Catalunya i també d’arreu de l’Estat Espanyol i inicialment no tenien cap protecció sindical, patint des del principi penoses condicions de treball, de vida i de sous.
Simó Piera i Pagès, com a delegat del Sindicat Únic de la Construcció hi va acudir cap al novembre de 1918 i va promoure la filiació dels treballadors del pantà de Camarasa al Sindicat Únic de la Construcció amb Ramon Brualla com primer el delegat del pantà. A partir de llavors el conflicte del pantà de Camarasa va tenir el suport de tota la CNT catalana i el desembre de 1918, en plena campanya autonomista, es van convocar vagues localitzades al pantà i a la província de Lleida amb l’amenaça de la CNT de convocar una vaga a tota la Canadenca, amb el que significava deixar a tota Catalunya sense llum, a més d’amenaçar amb una vaga general a tot Catalunya.
Aquell conflicte de la Canadenca, a part d’altres de també important dimensió en curs, era el que la revista de la CNT catalana “Solidaridad Obrera” donava importància vital dient que el plet autonomista no anava amb ells sinó la lluita contra els explotadors burgesos, alguns dels quals estaven representats en alguns dels partits de la campanya autonomista. Com veurem més endavant la vaga de la Canadenca que esclatà el febrer de 1919 i la vaga general a tot Catalunya que portà, va ser la vaga més important de la història del proletariat català i de tot l’Estat Espanyol, sent a més Simó Piera el principal impulsor i interlocutor de la vaga.
Doncs bé, Simó Piera, el dirigent sindical més important de la CNT en aquells dies, en el seu llibre de memòries “Records i experiències d’un dirigent de la CNT” fa referències a la posició de la CNT catalana durant aquella campanya autonomista i a alguns articles apareguts en “Solidaridad Obrera” sobre la campanya autonomista.
Simó Piera en aquests paràgrafs del seu llibre expressa, a part de la justificació de que la CNT no volgués anar en una campanya juntament amb els de la Lliga i altres conservadors, també la tristesa de que a la CNT en aquells dies li mancà la visió política de no haver d’alguna manera expressat el seu suport a la demanda més autogovern per Catalunya, cosa que hagués acontentat a un gran part del proletariat català, ja que segons Piera, malgrat donar prioritat en aquells moments a la seva dura lluita sindical, la majoria de treballadors catalans en el fons tenien sentiments històrics catalanistes i en aquells moments se’ls havien de reprimir. Simó Piera en les seves memòries també fa una forta crítica a alguns d’aquells articles de “Solidaridad Obrera” que a vegades semblaven fer joc al govern centralista i anticatalanista, afirmant que a vegades fregaven l’anticatalanisme.
El 12 de gener de 1919, quan es tornà reprendre la campanya autonomista i els incidents, com veurem més endavant, intervingué Salvador Seguí, el líder i secretari general de la CRTC, quan en un míting expressà les seves opinions sobre el tema, expressant opinions d’un caire molt diferent de les que havien aparegut a “Solidaridad Obrera”, que van ser divulgades en diversos diaris de l’època i també en el llibre de memòries de Simó Piera, el qual era el gran amic i la ma dreta de Salvador Seguí.
Salvador Seguí, el secretari general de la CRTC va dir entre altres coses aquell 12 de gener de 1919 que “Nosaltres no volem que Catalunya sigui una colònia i volem que sigui un poble lliure i nosaltres els treballadors som més catalans que alguns dels fabricants i empresaris els que són els que esclavitzen al poble de Catalunya”. També va dir que “Nosaltres no volem tampoc fer el joc al govern central que espera qualsevol ocasió per negar l’autonomia a Catalunya”. Seguí també va criticar fortament a Cambó i la seva línia de repressió contra els obrers i va cridar un “Mori Cambó” en el míting, per altra banda frase que també solien cridar els independentistes de la Unió Catalanista (UC) de Macià.
Aquestes frases de Seguí tenien un to molt diferent del que havien expressat alguns articles de “Solidaridad Obrera” el desembre de 1918 i que reflectien també les diferències d’alguns dirigents de la CNT sobre aquest tema i que en el futur anirien en augment.
Una de les característiques també d’aquells atacs de desembre de 1918 de la revista “Solidaridad Obrera” en contra de la campanya autonomista, va ser que a l’únic partit de la campanya al que no criticaren, encara que tampoc en feien referència, era a la Unió Catalanista i al seu líder Francesc Macià, que precisament eren majoritàriament els que protagonitzaven els incidents al carrer.
Segons diuen importants líders anarcosindicalistes en els seus llibres de memòries com Simó Piera, el mateix Angel Pestaña, director d’aquella “Solidaridad Obrera” de 1918 o l’històric dirigent sindicalista i anarquista Joan Ferrer, quan es produïen els enfrontaments a Barcelona i voltants aquell agost de 1917 entre anarcosindicalistes i la policia i l’exèrcit amb dotzenes de morts, Francesc Macià es reuní amb Salvador Seguí, davant la presència dels abans anomenats, i li va dir que a les Borges Blanques tenia molts seguidors i que els faria venir a Barcelona armats per ajudar als anarcosindicalistes amb els enfrontaments tot i proposant una revolta armada generalitzada. Salvador Seguí li va dir que ja hi havia hagut prou repressió i morts i que s’havien de reorganitzar per la forta lluita sindical que venia.
A més Macià va oferir armes que disposava que havia aconseguit a través de Joan Soler, un membre de la Unió Catalanista que s’encarregava de reclutar voluntaris per lluitar en la I Guerra Mundial. Segons diu Simó Piera en el seu llibre, aquelles armes van arribar realment i ell mateix les va amagar a casa seva o a cases d’amics i que serviren en el futur per posteriors lluites. Evidentment la CNT en aquells moments no tenia res a criticar a Francesc Macià i als seus seguidors i no ho va fer.
ES REPREN LA CAMPANYA AUTONOMISTA EL GENER DE 1919
El 29 de desembre de 1918, com ja s’ha esmentat abans, la comissió per l’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya havia decidit finalment no acudir a la comissió extraparlamentària a Madrid per discutir sobre el projecte d’estatut d’autonomia. El Consell de la Mancomunitat va acordar que s’elaboraria un projecte d’estatut que es discutiria i votaria per una assemblea a Barcelona entre membres de la Mancomunitat i els parlamentaris catalans.
Però el 2 de gener de 1919 es va reunir a Madrid la comissió extraparlamentària com s’havia acordat en principi però sense la presència dels representants catalans que donaven suport a la campanya autonomista i que estava formada per 14 membres, la majoria de partits dinàstics. El cap dels lliberals dinàstics, el conde de Romanones, i el cap dels conservadors dinàstics, Maura, coincidien en donar un estatut d’autonomia a Catalunya però lluny del que demanaven els partits catalans de la campanya autonomista, malgrat que el text dels dinàstics de Madrid donava cooficialitat a la llengua catalana i l’obligació d’estudiar-la. En la resta hi havia divisions d’opinions en la que predominava la idea de donar més autonomia municipal però molt poca o cap autonomia regional.
El 6 de gener de 1919 es va celebrar la Pasqua Militar amb una mobilització al carrer a Barcelona de nombrosos dinàstics antiautonomistes i de diversos grups ultraespanyolistes, per reafirmar la seva devoció al rei i a l’exèrcit davant la represa de la campanya autonomista catalana.
El 8 de gener de 1919 el Consell de la Mancomunitat ja començà a treballar per elaborar el seu propi projecte d’estatut. Aquell mateix dia començaren a celebrar-se diversos actes públics per reprendre la campanya autonomista, com la celebració del dia de la llengua catalana al Parc de la Ciutadella amb l’actuació de diversos balls populars. Mentre a Madrid la comissió extraparlamentària presidida pel conde de Romanones van enllestir de manera ràpida el seu projecte d’autonomia per Catalunya l’11 de gener per cobrir l’expedient, però donant ja per fet que seria inútil i que no seria acceptat pels autonomistes catalans.
TORNEN ELS ALDARULLS AL CARRER AMB LA PRESÈNCIA DELS ULTRAESPANYOLISTES
A partir de l’11 de gener de 1919 es van tornar reproduir les manifestacions al carrer, les càrregues policials i els enfrontaments entre catalanistes i espanyolistes que cada cop foren més greus. Al teatre Goya situat a les Rambles de Barcelona la cupletista Mary Focela cantava alguna cançó en la que a part frases patriòtiques espanyoles n’hi havia una que deia “Viva España”. En el teatre i solien haver espanyolistes que aplaudien i corejaven aquelles frases, però també hi van començar a anar catalanistes per boicotejar l’actuació.
El mateix 11 de gener de 1919 es va produir el primer incident greu de l’any que va començar en l’actuació de la cupletista al teatre Goya. La policia va irrompre al teatre mentre alguns membres del públic esbroncaven a la cupletista i feien crits catalanistes practicant algunes detencions. A la sortida del teatre la policia va carregar contra un grup de catalanistes que s’hi havia aplegat fent crits patriòtics catalans.
L’endemà 12 de gener de 1919 es van repetir els incidents al teatre Goya tant a la sessió de tarda com de nit, amb crits de “Viva España” o “Visca Catalunya” que es llençaven uns contra els altres entre el públic, amb la intervenció de la policia dins del teatre i posteriors manifestacions al carrer, en que la policia va realitzar trets de pistola a l’aire per dispersar als catalanistes.
El mateix dia 12 gener el nou grup ultraespanyolista “Liga Patriótica Española” (LPE) va oficialitzar la seva fundació i va col•locar una gran pancarta amb el seu nom i una gran bandera espanyola en la façana del seu nou local a la zona de la Rambla de Canaletes. Al davant de la façana s’hi va concentrar una manifestació catalanista, alguns dels quals ja venien dels incidents de davant del teatre Goya fent crits contra els espanyolistes del local rebent una forta càrrega de la policia. Posteriorment a la nit quan uns catalanistes dispersats passaven per davant d’una caserna de la guàrdia civil, alguns guàrdies van fer diversos trets de pistola sense ferir a ningú contra els manifestants.
En aquells moments ja la majoria de catalanistes que participaven en les manifestacions eren independentistes radicals seguidors de Macià, ja que els dirigents de la Lliga havien instat als seus seguidors a no participar en manifestacions, malgrat que alguns joves de la Lliga no li feien cas i s’afegien a les manifestacions amb els independentistes. També alguns joves membres del PRC s’afegien a les manifestacions i als incidents.
En relació amb això es produí aquell mateix dia 12 de gener un fet significatiu. Al matí s’havia fet un acte de presentació del nous Sometents de Barcelona que desfilaren per Diagonal. El mateix capità general de Catalunya Milans del Bosc i diversos caps de la policia van passar revista als Sometents que estaven comandats pel general Cavanna. Aquells Sometents representatius de diversos barris de Barcelona, era una cosa nova a la capital catalana ja que el Sometent fins llavors era una força rural i sols s’havia permès la seva organització en pobles fora de Barcelona. Però es dona la circumstància de que alguns dels organitzadors d’aquell Sometent tenien relació amb patrons relacionats amb la Lliga Regionalista de Catalunya i també amb dirigents dels partits dinàstics espanyols amb la idea de defensar-se contra la força de l’anarcosindicalisme català. El mateix Francesc Cambó i el diputat lliberal dinàstic Alfons Argemí i Salas, eren alguns dels promotors d’aquells Sometents.
Curiosa manera de lluir armes d’alguns elements relacionats amb la Lliga amb el vistiplau de la policia i els militars mentre els independentistes catalans tenien enfrontaments amb la policia, ultraespanyolistes i militars de paisà pels carrers.
El mateix dia 12 de gener s’havia fet un míting de la CNT al teatre Bosque de Gràcia en el que parlaren entre altres Ángel Pestala i Salvador Seguí, en el que aquest últim va atacar de manera contundent tant a la patronal com al líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó, com a còmplices de les detencions de sindicalistes i de les mesures repressives de la patronal. Salvador Seguí també va afirmar que els anarcosindicalistes no estaven en contra de l’autonomia de Catalunya, ja que no volien fer joc al govern centralista, sinó contra alguns dirigents conservadors de la campanya autonomista. Un matís diferent del que s’havia escrit a “Solidaridad Obrera” el desembre de 1918. Al final del míting la policia va fer desviar als assistents del míting cap a altres carrers perquè no coincidissin amb la desfilada dels Sometents anitsindicalistes que desfilaven pel carrer Salmerón (avui Gran de Gràcia).
També el mateix dia 12, membres de les joventuts del Partit Republicà Català (PRC) van fer un acte al cementiri de Sarrià per homenatjar als caiguts per la república. La policia també va fer desviar als militants del PRC cap a altres carrers perquè no coincidissin amb el Sometent de Sarrià que tornava de la concentració feta abans i evitar enfrontaments. Cal recordar que dins dels Sometents hi havia també membres de la Lliga Regionalista, que a l’igual que el PRC també participava en la campanya autonomista. Una mostra de les grans diferències entre els diferents grups de la campanya autonomista que a la vegada eren antagònics en altres aspectes.
El 13 de gener de 1919 la CNT catalana, que estava creixent espectacularment, creava el Sindicat Únic del ram d’Alimentació. L’assemblea de constitució del nou sindicat de ram es va celebrar al Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), que era la feu dels independentistes radicals i que els havia cedit el local. El president del CADCI Joan Torrens, que tenia molt bona sintonia amb Salvador Seguí, el secretari general de la CRTC, solia cedir els seus local per diverses conferències i assemblees de la CNT.
Aquell dia 13 de gener es tornà a reproduir l’escena de crits espanyolistes i catalanistes dins del teatre Goya amb l’actuació de Mary Focela, però aquest cop es produí una monumental baralla dins del teatre entre espanyolistes i catalanistes. La policia hi intervingué a cops i al carrer es tornaren a reproduir els incidents i les càrregues. Segons el diari “La Publicidad” de 13-1-1919 es van disparar alguns trets de pistola des de la manifestació independentista contra la policia sense causar ferits.
El mateix dia 13 de gener i mentre duraven els incidents, començaren a fer acte de presència un altre cop els grups ultraespanyolistes al carrer com havien fet el mes anterior. Un grup repartia propaganda de “La Liga Patriótica Espanyola (LPE)” escortats per la policia. Un senyor gran els va increpar i els espanyolistes el van començar a pegar sense que la policia fes res, moment en que un grup de catalanistes es va enfrontar amb els espanyolistes per defensar-lo. Va ser en aquell moment en que la policia va intervenir per dispersar als catalanistes.
Al dia següent dia 14 de gener no va haver-hi actuació de Mary Focela al teatre Goya, però al carrer es reproduïren els incidents. A l’igual que el dia anterior, ultraespanyolistes de la LPE es passejaven per la Rambla escortats per la policia cridant “Viva Espanya” i repartint propaganda de la LPE. Al ser increpats per catalanistes la policia tornà a carregar contra ells.
A la nit del dia 14 es van produir forts enfrontaments entre catalanistes i espanyolistes. El mateix dia 14 de gener els seguidors de Macià anunciaven oficialment la formació a partir del nucli independentista d’Unió Catalanista i altres grups independentistes, de la creació de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN) amb un programa independentista i fortament obrerista, bases de les quals publicarien unes setmanes després la seva revista que els feia de portaveu “l’Intransigent”. Francesc Macià i Llussà, Ramón Aguiló i Gil, Enric Arderiu i Valls, Eduard Xalabarder i Serra i Pere Rossell i Vilà van ser els principals fundadors i caps del nou partit independentista. La FDN va anunciar que es presentaria en un míting el 19 de gener, però la suspensió de garanties constitucionals que es produí el dia 16 de gener, com veurem més endavant, va impedir que es poguessin presentar en públic aquell mes.
L’endemà dia 15 de gener a la tarda va aparèixer un nombrós grups d’independentistes per les Rambles que portaven garrots i es van trobar als de la LPE que anaven escortats per la policia repartint propaganda del seu grup i fent crits espanyolistes. Llavors van començar diverses fortes baralles pel centre de Barcelona entre espanyolistes i catalanistes radicals. Com sempre la policia va carregar contra els catalanistes practicant nombroses detencions.
L’endemà dia 16 de gener de 1919 un grup d’estudiants catalanistes es va concentrar davant del local de la LPE a on es van ajuntar amb altres manifestants catalanistes, fent crits patriòtics catalans i cantant “Els Segadors”. A més es mofaven dels espanyolistes de la LPE tot cridant “Viva España i muera el pueblo”. Finalment van ser dispersats a cops per la policia.
Aquell vespre el nombre de catalanistes amb gents de tota edat i sexe que es manifestaven per les Rambles era superior a lo normal i la policia va començar arrencar els llacets amb la bandera catalana que portaven alguns. Molts s’hi van resistir i allí començaren de nous les càrregues policials. Enmig dels incidents tornaren a aparèixer els de la LPE que van carregar també contra els catalanistes juntament amb la policia, produint-se més baralles entre els dos grups. Cada cop era més descarada l’acció conjunta de la policia i els de la LPE, que a la vegada estava farcida també de miliars i policies de paisà armats. El mateix dia 16 de gener el govern anuncia que el regiment de l’exèrcit “América” surt de Pamplona amb direcció a Barcelona.
SUSPENSIÓ DE LES GARANTIES CONSTITUCIONALS A CATALUNYA
A la nit del 16 de gener de 1919 el govern comunica que es suspenen les garanties constitucionals i decreta l’estat d’excepció a la província de Barcelona. Això sorprengué a molts representants de la campanya autonomista catalana, ja que encara tenien converses amb el president el conde de Romanones amb qui havien quedat per parlar de les resolucions que prengués la Mancomunitat de Catalunya i malgrat que ja es portaven 6 dies d’importants incidents pel centre de Barcelona aquell mes de gener, aquests no eren ni tant majoritaris ni tant greus com per justificar això.
El president del govern però, va anunciar enseguida a la premsa que l’estat d’excepció més que per l’agitació catalanista s’havia decretat contra el perill anarcosindicalista. La CNT catalana, si bé no participaven dels incidents de la campanya autonomista i inclús més aviat se la miraven amb desconfiança, seguia organitzant vagues i degut a la força dels Sindicats Únics amb la contínua amenaça de vaga sectorial o general, aconseguien intimidar als patrons de tal manera que en aquells moments conflictes en empreses dels sectors tèxtil, el metall o la construcció entre altres, s’anaven resolvent ràpidament a favor dels sindicalistes, ja que els patrons se sentien fortament intimidats.
La CNT catalana també estava promocionant durant aquells mesos l’afiliació de treballadors en el seu sindicat i anava augmentant espectacularment cada cop més el nombre d’afiliats. A més la CNT catalana ja portava setmanes amenaçant que el conflicte de la filial de la Canadenca al pantà de Camarasa podria acabar amb una vaga general en tota l’empresa i deixar a Catalunya sense llum.
Per tant aquell estat d’excepció es va dirigir més contra la CNT catalana i foren detinguts a Barcelona el secretari general de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) Salvador Seguí i el secretari general de la CNT a nivell estatal Manuel Buenacasa. En els següents dies foren detinguts dotzenes de dirigents i delegats de la CNT com Angel Castella, Tomas Herreros, Josep Negre, Josep Santacana, Josep Mestres, Lluís Pinyet, Enric Rueda, Enric Pereda, Rafael Fortuny, Josep Bertolín, Ramon Brualla, Manuel Salvador, Francisco Miranda, Josep Blasco, Manuel Torrents, Joan Baptista Jerez, Lluís Pereira i Domènec Nadal entre altres.
Evidentment també es pretenia aturar les accions dels independentistes seguidors de Macià, que eren principalment els que causaven els disturbis. Aquestes mesures però no anaven en contra de la Lliga Regionalista de Cambó qui, com ha he esmentat abans, havia promogut un Sometent antisindicalista i alguns patrons afins a la Lliga i als dinàstics havien també demanat mesures contra els anarcosindicalistes catalans.
Per alguns allò va ser una excusa aprofitant els incidents catalanistes per crear un estat d’excepció i intentar desmantellar als anarcosindicalistes. Encara que atès a les paraules del president del govern també es podria interpretar com un estat d’excepció dirigit als anarcosindicalistes per aprofitar per aturar les mobilitzacions independentistes que tant ofenien als militars.
El cas és que aquell atac directe contra la CNT catalana en plena campanya autonomista, no va fer més que radicalitzar als anarcosindicalistes catalans com veurem més endavant, que tenien un gran potencial d’afiliats al darrera i era com un volcà a punt d’explotar.
Però malgrat l’estat d’excepció el dia 17 de gener de 1919 tant els grups catalanistes radicals com els ultraespanyolistes van seguir la seva agitació al carrer i aquell dia van haver-hi greus disturbis, sent un dia molt agitat.
El dia 17 de gener al matí es van manifestar estudiants catalanistes i van tenir un baralla amb un grup de suposats estudiants espanyolistes. De fet a la baralla també hi havia membres dels dos bàndols que no eren estudiants. La policia va fer un forta càrrega contra els estudiants catalanistes i alguns d’aquests es van refugiar dins de la Universitat. A dins de la Universitat van penetrar uns individus que van efectuar alguns trets de pistola intimidatoris, que podrien ser membres de la LPE o policies i militars de paisà, encara que com ja he dit abans una part d’ells eren els mateixos. A fora altres grups de catalanistes i espanyolistes van seguir els enfrontaments durant tot el matí per la zona del carrer Balmes, Gran Via i Rambla Catalunya fins a les 2h. de la tarda, produint-se diversos ferits amb la intervenció final de la policia.
El mateix dia 17 de gener la cupletista Mary Foncela va fer la seva última actuació de la temporada al teatre Goya. El teatre estava ple d’espanyolistes que la van homenatjar i li van regalar inclús un ram de flors amb llaços amb la bandera espanyola i amb el nom de “Liga Patriòtica Española” (LPE).
El mateix dia 17 de gener membres del gremi de cansaladers celebraven la festa del seu patró al teatre Novetats, amb sopar i ball inclòs i que va adquirir un caire catalanista quan es va cantar “Els Segadors”. Algun espanyolista present van anar a avisar a membres de “La Liga Patriótica Espanyola” (LPE) que hi havia congregats davant del teatre Goya i un grup d’aquests a anar al teatre Novedades i va irrompre dins a la força produint-se una forta baralla. Finalment davant de la forta resistència un membre de la LPE va disparar diversos trets ferint de bala a un dels cansaladers.
Alguns dels presents van identificar a alguns militars de paisà entre els membres de la LPE. La policia hi va acudir per acabar la baralla però curiosament no va fer cap detenció entre el grup agressor, malgrat que hi havia estat d’excepció.
Aquell fet demostrava que els de la LPE cada cop augmentaven la seva violència fent continu us de pistoles quan no podien amb les mans, amb la particularitat de que sempre eren protegits i escortats per la policia en incidents. Més tard com sempre es van tornar a concentrar catalanistes a les Rambles sent dispersats per la policia.També aquell 17 de gener també es van produir a Tarragona incidents entre la policia i manifestants catalanistes amb diversos ferits. També el mateix dia arribaven a Barcelona 500 soldats i oficials d’infanteria de l’exèrcit provinents del regiment “America” de Pamplona. Mentre al port de Barcelona i anaven arribant diversos vaixells de guerra, torpeders i submarins militars.
El dia 18 de gener de 1919 es van tornar a produir enfrontaments entre catalanistes i espanyolistes a la plaça Universitat després d’una manifestació d’estudiants catalanistes, continuant els incidents per diversos carrers i produint-se els “clàssics” trets de pistola provinent de la policia o dels espanyolistes de la LPE. El dia 19 de gener Francesc Macià, el líder de la recentment fundada FDN, enviava una pública protesta al govern, no sols per la repressió contra les manifestacions catalanistes sinó també per la repressió contra la CNT.
Però el mateix dia 19 de gener de 1919 els de la “Liga Patriótica Espanyola” (LPE) van sortir ja a matar. Un grup de catalanistes amb llacets amb la bandera catalana com sempre es concentraren a les Rambles a on hi havia també membres de la LPE. Amb dos grups s’intercanviaven mirades i crits, però la presència policial evitava l’enfrontament. Finalment un grup de catalanistes va entrar al carrer Tallers i van ser seguits per un nodrit grup de membres de la LPE fortament armats. A L’arribar al carrer Valldoncelles el catalanistes es van girar i va començar una baralla a cops. Com sempre els de la LPE al veure’s impotents van usar les pistoles disparant contra el catalanistes i matant a Manuel Miralpeix d’un tret al cap, que era un jove obrer catalanista de 17 anys que mantenia ell sol amb el seu sou als seus pares. Manuel Miralpeix també era un dels membres del grups de xoc radicals independentistes que liderava Daniel Cardona i el van matar degut a que es va encarar a individus fortament armats amb pistoles.
El dia 20 de gener de 1919 es va conèixer que Manuel Miralpeix havia mort i es van produir també greus incidents entre policies i catalanistes, encara que aquell dia no sortiren els ultraespanyolistes. Un grup d’estudiants catalanistes es va manifestar per la plaça Universitat al matí i es van produir càrregues policials. Al vespre va haver-hi una altra manifestació catalanista que van xocar amb la policia a la plaça Universitat, a la Ronda Sant Antoni i carrers propers. Els manifestants catalanistes van llençar objectes a la policia que va carregar amb contundència i es produïren diversos ferits per les dues bandes, sent un policia apunyalat a la ma.
L’endemà dia 21 de gener, es van produir nombroses protestes tant de polítics com regidors de l’ajuntament de Barcelona protestant per la tolerància i parcialitat de la policia a favor de “La Liga Patriótica Española” (LPE). Es va fer una manifestació de protesta en aquest sentit que aplegà alguns milers de persones per les Rambles que va arribar fins a l’ajuntament. La policia no va carregar perquè hi havia algunes personalitats públiques conegudes però més tard es tornaren a concentrar catalanistes a les Rambles produint-se més incidents amb la policia.
ES FAN PÚBLICS ELS DOS PROJECTES DIFERENTS D’AUTONOMIA
Paral·lelament als grues incidents al carrer i al recent estat d’excepció, finalment els partits autonomistes catalans dins del Consell de la Mancomunitat de Catalunya van finalitzar el text del projecte d’estatut d’autonomia. El mateix 21 de gener el conde de Romanones va llegir el seu projecte d’estatut d’autonomia de la comissió extraparlamentària al Congrés, que era fet pels dinàstics de Madrid i diferent del que havien elaborat els partits de la Mancomunitat de Catalunya. Era un projecte basat molt en l’autonomia municipal i poc en la regional, malgrat que el text donava cooficialitat a la llengua catalana i l’obligació d’estudiar-la. Malgrat tot es determinava que es suprimirien les Diputacions provincials i es designaria un governador general de la regió que representés al poder central amb capacitat d’anular extralimitacions del govern català. Allò ja representava de fet que no existia cap sobirania real catalana.
Malgrat algunes concessions, el projecte de la comissió extraparlamentària dels partits dinàstics a Madrid estava bastant lluny del primer text que la Mancomunitat havia presentat el novembre de 1918, i aquests ho qualificaven d’una altra descentralització administrativa i no d’una autèntica autonomia política.
Per altra banda alguns membres del Consell de la Mancomunitat, sobre tot els de la Lliga, si bé rebutjaven el text de la comissió extraparlamentària de Madrid, en part per no quedar com ells davant dels radicals catalanistes, tractaven també que el nou text de la Mancomunitat no fos massa radical per evitar que fos rebutjat d’entrada.
El projecte que sortí de la Mancomunitat de Catalunya era molt menys radical que el primer que havien presentat el novembre de 1918 i també deixava en mans del poder central l'última decisió si hi havia alguna extralimitació. Per tant, el text la comissió extraparlamentària dels dinàstics de Madrid com en la de la Mancomunitat, que deixava sempre en mans del rei o el govern central l’última paraula, eliminava la sobirania real catalana.
Per altra banda els independentistes de Macià del recentment creat partit a partir d’Unió Catalanista anomenat Federació Democràtica Nacionalista (FDN), havien elaborat un text alternatiu en el que la principal característica era que no es permetia al poder central, ni amb governadors ni tribunals, sancionar ni anul·lar cap llei del futur govern català.
SEGUEIXEN ELS ENFRONTAMENTS ENTRE INDEPENDENTISTES I ULTRAESPANYOLISTES PELS CARRERS
El dia 22 de gener de 1919 no van haver-hi incidents importants però tornà a aparèixer un nombrós grup d’ultraespanyolistes que van apallissar a un jove que llegia la revista republicana “Lucha” que en la portava posava un gran titular que deia “Visca Catalunya”. Alguna premsa com la “Publicidad” va qualificar irònicament i en forma de mofa de “valents” als ultraespanyolistes que havien atacat en grup a un noi sol.
El dia 23 de gener es va celebrar el sant del rei Alfonns XIII a la Capitania General de Barcelona, que es va convertir en un acte d’afirmació monàrquica. Allí mateix els dinàstics antiautonomistes van anunciar que fundarien la Unión Monárquica Nacional (UMN), un nou partit espanyolista i monàrquic a Catalunya.
El mateix dia 23 de gener de 1919 es va fer l’enterrament del catalanista assassinat Manuel Miralpeix amb la presència de diversos polítics de la Mancomunitat de Catalunya. A la tarda del dia 23 de gener es van concentrar alguns catalanistes i com sempre hi havia molta gent que es passejava per les Rambles amb el llacet amb la bandera catalana. Un grup d’espanyolistes de la LPE van voler arrencar el llacet a un jove, aquest es voler defensar però com sempre la resposta dels espanyolistes va ser treure’s la pistola. Quan hi van voler intervenir altres catalanistes hi va acudir la policia i se’n dugué al de la pistola, encara que fou alliberat enseguida a la següent cantonada.
Més tard el mateix dia 23 gener, es va produir una altra baralla al carrer Aribau en que un grup d’espanyolistes estaven sent apallissats per catalanistes fins que aquests va reclamar la presència de la policia que hi acudí ràpidament a carregar contra els catalanistes. Les Rambles estaven preses per la Guàrdia Civil pel que un grup de catalanistes es dirigí cap al Passeig de Gràcia fins que a la Diagonal tingueren una altra baralla amb espanyolistes, intervenint ràpidament la policia que dispersà als manifestants detenint a alguns catalanistes.
A la nit del mateix dia 23 de gener ja cap a les 11.20 h. de la nit, molts catalanistes i vianants insistien en passejar-se per les Rambles amb el llacet amb la bandera catalana fins que sortir el típic grup de la LPE que li va voler arrancar a un altre jove, produint-se a continuació una monumental baralla entre espanyolistes i catalanistes resolta com sempre amb la càrrega policial contra aquests últims.
POSICIÓ DELS DIVERSOS PARTITS DE LA CAMPANYA AUTONOMISTA DAVANT DEL TEXT ELABORAT PER LA MANCOMUNITAT
El 24 de gener de 1919 l’Assemblea de la Mancomunitat i els parlamentaris catalans es van reunir a Barcelona per discutir i votar el projecte d’estatut elaborat per la Mancomunitat de Catalunya, que si s’aprovava seria reafirmat en votació pels representants dels ajuntaments catalans que es reunirien dos dies després al Palau de la Música.
Malgrat les fortes crítiques envers al text sobre tot dels independentistes de la FDN i dels republicans esquerrans i federals del PRC, entre membres de la Lliga, els partits dinàstics espanyols, lerrouxistes i els carlins jaumistes, tenien majoria en la reunió dins del Consell de la Mancomunitat i els parlamentaris catalans, pel que malgrat les esmenes que podrien fer aquests partits, aquell projecte d’autonomia totalment descafeïnat que la Mancomunitat posava en votació estava clar que seria aprovat. De fet no es diferenciava gaire del que havien aprovat els de la comissió extraparlamentària dels dinàstics de Madrid, en la que els partits catalans no hi havien volgut participar, es clar amb alguns matisos diferents, però que mediàticament es van exagerar la diferència en aquell moment.
Com va reconèixer el mateix Francesc Cambó anys després en les seves memòries, en aquells dies de gener de 1919 “la música era molt revolucionària”, referint-se als incidents pels carrers, “per la lletra era bastant conservadora”, referint-se a lo poc sobiranista del text que defensava la Mancomunitat de Catalunya. Finalment s’aprovà el text el 24 de gener de 1919, malgrat que els de la FND i els de republicans del PRC, no hi estaven d’acord, però la majoria regionalista, lerrouxista, dinàstica i carlina s’imposà.
Francesc Cambó en representació de la Lliga Regionalista va dir que reconeixia que el projecte d’estatut era bastant modest, però que s’havia de garantir així que fos aprovat pel parlament a Madrid, encara que va dir que s’havia de defensar amb energia. També afirmà que la seva postura demostrava que no eren separatistes, com alguns els havien acusat des de Madrid i que Espanya és una cosa viva amb la que Catalunya hi té interessos comuns que la lliguen a ella. També va dir que el pitjor que es podia fer era tant anar cap al separatisme com a la negació de les demandes d’autonomia.
SEGUEIXEN ELS ENFROTAMENTS PELS CARRERS
El dia 24 de gener, malgrat l’estat d’excepció, la prohibició de manifestar-se i la violència policial i militar que col·laboraven descaradament amb els ultraespanyolistes, es tornaren a manifestar grups de catalanistes, com en els últims dies, majoritàriament independentistes radicals. Aquell dia es van concentrar al davant de l’estàtua de Rafael Casanovas cantant “Els Segadors”. La policia tornà a aparèixer intentant arrencar llacets amb la bandereta catalana, a l’igual que feien els ultraespanyolistes, i davant de la negativa dels manifestants es tornaren a produir càrregues policials.
Aquell dia 24 per les Rambles i pel centre de Barcelona en general hi havia molta més gent de lo normal amb llacets amb la bandera catalana passejant-se, tant nois i noies molt joves com gent bastant gran, desafiant tant l’estat d’excepció com la continua presència de la LPE amb els seus militars de paisà armats. A l’alçada del Portal de l’Àngel un espanyolista li va voler treure ell llacet de les quatre barres a una noia molt jove que s'hi va tornar donant-li una forta bufetada a l’espanyolista i tot seguit un grup de catalanistes li van donar una forta pallissa.
Més tard el mateix dia 24 de gener, es produïren fortes baralles a les Rambles entre els dos grups intervenint com sempre la policia per protegir als espanyolistes, escoltant-se alguns trets de pistola al carrer Tallers. La presència dels ultraespanyolistes armats de la “Liga Patriótica Española” (LPE), plena de militars infiltrats, no va intimidar als catalanistes radicals sinó que al contrari cada cop hi havia més gent, tant homes, dones, nois o noies que es passejaven per les Rambles amb llacets amb la bandera catalana i tant als balcons com a les botigues, cada cop hi havia més banderes catalanes. El 25 de gener es reproduïren els incidents entre espanyolistes i catalanistes sentint-se alguns trets.
LA LIGA PATRIÓTICA EL GENER DE 1919
L’actuació dels ultraspanyolistes de la LPE era cada cop més criminal, usant pistoles i ja havien causat un mort. En aquells moments va tornar a augmentar el debat sobre qui eren realment els de la “Liga Patriótica Española”, que estava clar que no eren merament un grup d’espanyolistes exaltats sinó quelcom més institucionalitzat i programat.
Com abans s’ha esmentat, els incidents provocats per espanyolistes contra catalanistes el desembre de 1918 s’havia demostrat que estaven causats principalment per carlins del sector mellista, que eren més espanyolistes que els del sector jaumista que si participaven en la campanya autonomista. Ramón Sales i Amenós, un carlí mellista català del poble de la Fuliola (Urgell), era un dels que encapçalaven la formació d’aquells grups de requetès espanyolistes que s’enfrontaven amb els catalanistes pels carrers. També en aquells incidents de desembre de 1918 alguns militars es van veure implicats en els incidents contra els catalanistes, fomentant a més la idea de que els catalanistes atacaven als militars pels carrers, cosa que havia fet implicar encara més als militars en el conflicte.
Després d’aquells fets de desembre de 1918 en que els grups espanyolistes i els militars armats, a vegades de paisà, havien rebut fortes pallisses dels independentistes radicals pels carrers, alguns oficials i caps militars de Barcelona van impulsar juntament amb els carlins mellistes catalans la formació de “La Liga Patriótica Española” (LPE), nom que es va oficialitzar el gener de 1919. La idea ja des de principis de gener era que ara els grups d’ultraespanyolistes, a més de requetès mellistes i altres sectors espanyolistes, estiguessin formats també per nombrosos militars i policies de paisà, que comptant amb la descarada protecció i col·laboració de la policia, s’enfrontessin armats als catalanistes i independentistes radicals pels carrers, amb la idea de recuperar el prestigi i intentar intimidar-los i arribar a causar el terror entre els catalanistes.
“La Liga Patriótica Española” a part d’estar formada per carlins mellistes i militars de paisà, també s’alimentà de nombrosos membres dels partits dinàstics, tant el liberal com el conservador, decebuts pel fet de que alguns dels seus representants catalans també donaven suport d’alguna manera a la campanya autonomista.
Com ja s’ha dit abans, també alguns lerrouxistes dissidents i no conformes amb la línia autonomista del seu propi partit, se’ls havia vist en les manifestacions al costat dels de la LPE que s’enfrontaven amb els independentistes. El president oficial de la “Liga Patriótica Española”(LPE) era el català Jaume Bordas i Figueras, un ex procurador del Partit Liberal suspès per irregularitats. La secretaria de la LPE s’alternava entre Joan Rosic, un també ex del partit LiberaL i un de cognom Ferrer, ambdós també catalans. Com es veu, el principal cap dels grups de xoc de la LPE, el carlí Ramon Sales, i el president i els secretaris de la LPE eren catalans de soca rel. Un tal Macho de cognom, era el vicepresident, sense poder confirmar ara el seu origen. Això que demostra que l’ultraespanyolisme violent a Catalunya no estava liderat solament per gent no catalana, sinó que també bastants catalans d’origen n’eren impulsors i dirigents i participants en els incidents pels carrers.
Molts militars com he comentat abans, impulsaren i s’uniren a la LPE i això feia augmentar la violència, l’ús de les armes d’aquest grup pel carrer i la protecció que rebien de la policia. Un dels militars identificats per molta gent i periodistes entre els incidents dels espanyolistes era el tinent Rafael de Castilla Frutos.
El comandant de l’exèrcit Rafael Espino Pedrós va escriure en la revista “la Correspondència Militar” que a les casernes militars de Barcelona hi havia ganes de sortir a pegar trets contra els catalanistes. Els generals Perales i el general Pazos, van amenaçar al governador civil Gonzalez Rothwos uns dies després, de que els militars es prendrien la justícia per la seva ma si seguien les manifestacions catalanistes. Estava clar que aquests i altres militars estaven al darrere de la formació de la “Liga Patriótica Española” (LPE).
El mateix dia 26 de gener de 1919 el diari “La Correspondència Militar”, òrgan de l'exèrcit, feia una clara i greu amenaça dient en un famós i polèmic article que els militars si per respondre a les ofenses que fan a la pàtria espanyola els separatistes catalans han de derramar fins l’última gota de sang, tant la seva com la d’ells, no dubtaran en fer-ho. Era ja oficialitzar públicament que ells formaven part molt activa de la LPE. Mentre el port de Barcelona ja era ple de vaixells i submarins de guerra i les tropes estaven aquarterades, tant les que ja hi havia d’abans com les nombroses que havien vingut a Barcelona de fora.
El president del govern, el conde de Romanones havia dit que l’estat d’excepció decretat el dia 16 de gener era per aturar als anarcosindicalistes, que realment eren detinguts en gran nombre per la policia, però els militars pel seu compte centraven els seus esforços sobre tot contra els catalanistes radicals i la defensa de la pàtria espanyola.
REUNIÓ DE L’ASSEMBLEA DE MUNICIPIS I GREUS INCIDENTS EL 26 DE GENER DE 1919
El mateix dia 26 de gener de 1919 es va celebrar l’Assemblea de Municipis al Palau de la Música Catalana amb la presència dels alcaldes o representants de quasi tots els ajuntaments catalans, que havien d’aprovar i ratificar l’estatut elaborat pel Consell de la Mancomunitat de Catalunya. Degut a l’estat d’excepció des del dia 16 gener s’hagué de demanar permís especial al governador el qual el va concedir.
El text de l’estatut es va aprovar amb els vots de més del 98% dels representants dels municipis, després de que alguns representants dels partits que havien redactat el text fessin un míting. El mateix dia a la tarda es va fer un banquet al Palau de les Belles Arts amb tots els representants dels ajuntaments catalans i els de la Mancomunitat.
Els representants de la Mancomunitat i dels ajuntaments catalans havien de fet aprovat un text ple de concessions a la Monarquia i bastant lluny dels veritables drets nacionals catalans, pel que s’escollí un comitè executiu bastant d’acord amb això que havia de ser el que negociés el text de l’Estatut a Madrid format per Francesc Cambó de la Lliga Regionalista de Catalunya, Miquel Junyent del Partit Carlí jaumista i Alejandro Lerroux, del Partido Radical Republicano (PRR).
Evidentment aquest tres representants del text aprovat per la Mancomunitat i aquests tres partits garantien que no estaven en contra de unitat d’Espanya ni a favor de l’autodeterminació, pel que els representants del PRC de Layret i de la FDN de Macià, li donaren suport tàctic però se’n rentaven les mans per participar a negociar-ho amb el govern de Madrid i es negaren a més a signar el text. De fet aquests tres partits, Lliga, carlins i lerrouxistes, que lideraren des de llavors la campanya autonomista, al començar la guerra de 1936 van donar suport a Franco. Vaja catalanistes per la memòria històrica!.
Després d’aquella reunió del 26 de gener de 1919 els parlamentaris catalans va decidir que tornarien a les Corts per presentar el projecte de la Mancomunitat de Catalunya, encara que el president el Conde de Romanones ja havia dit que sols volia discutir el text de la comissió extraparlamentària elaborat pels dinàstics a Madrid, el que creava una contradicció i un conflicte.
Però durant tot el dia 26 de gener, en que es celebrà la reunió de l’Assemblea de Municipis i del Consell de la Mancomunitat al Palau de la Música Catalana i el posterior dinar, paral·lelament es produïren al carrer els incidents més greus de tot el mes, en els que a part dels ultraespanyolistes de la LPE armats actuant conjuntament amb la policia i dels independentistes com sempre, van intervenir per primera vegada en els disturbis els carlins jaumistes, que eren els autonomistes.
Ja pel matí d’aquell 26 de gener de 1919 s’havien produït incidents entre la policia i catalanistes a les Rambles. Hi havia una forta presència de catalanistes tant homes com moltes dones que es passejaven amb barretina i el llacet amb la bandera catalana. Alguns grups de catalanistes radicals s’aplegaven enfront del local de la LPE i altres a prop d’allí a l’estació del tren de Sarrià a la plaça Catalunya.
De sobte cap a la una i mitja de la tarda, pel davant de l’estació del tren de Sarrià de la plaça Catalunya passaren desfilant uns requetès carlins jaumistes, o sigui autonomistes, que anaven amb boines vermelles i lluïen un llacet amb la bandera espanyola i un altre amb la bandera catalana. En un moment donat cap a les dues de la tarda a la Rambla de Canaletes coincidiren els ultraespanyolistes de la LPE, els independentistes radicals i els carlins jaumistes que lluïen les dues banderes, la espanyola i la catalana, ja que malgrat ser autonomistes el partit sempre deia que tenia un gran amor per Espanya però que estaven en contra de l’ultraespanyolisme centralista.
Evidentment si sols s’haguessin trobat independentistes i carlins jaumistes potser s’haguessin enfrontat entre ells, però els ultraespanyolistes de la LPE portaven estona intentant com sempre treure els llacets de la bandera catalana als catalanistes, però també intentaren treure el llacet de la bandera catalana a alguns carlins jaumistes malgrat que també en duien un altre amb la bandera espanyola. A partir d’aquells moments comença una espectacular baralla entre els independentistes i els carlins jaumistes per una banda contra els de la LPE. Membres dels tres grups anaven armats, tant independentistes, carlins jaumistes i els de la LPE, encara que el nombre d’armes d’aquests últims era com sempre molt superior. Les baralles acabaren amb alguns tirotejos per les Rambles, el carrer Canuda i altres carrers dels voltants amb diversos ferits de bala.
Un dels ferits de bala va ser el catalanista Joan Benet i Casal, que fou ferit al coll al carrer Canuda pels trets de membres de la LPE que usaren en gran quantitat les pistoles llençant nombrosos trets. Joan Benet, que morí uns dies després, era un jove de 16 anys que pertanyia a l’orfeó català, que no anava armat però s’havia afegit a la concentració catalanista.
També grups d’independentistes radicals liderats per Daniel Cardona i els carlins jaumistes, que aquell dia actuaren conjuntament, llençaren un bon nombre de trets ferint també de bala al menys a dos membres de la LPE, Balbino Gil i Antonio Tejero. Algunes farmàcies informaren d’altres ferits lleus de bala que demanaren assistència però que no ho denunciaren i marxaren cap a casa. Els ferits per cops foren nombrosos i un espanyolista anomenat Asensio Vázquez van rebre una punyalada sent ingressat a l’hospital. A vespre seguiren les concentracions catalanistes per les Rambles i la policia hi va intervenir disparant alguns trets a l’aire.
Després dels greus incidents les tropes de l’exèrcit es van aquarterar i la mateixa nit del dia 26 de gener la policia va entrar al local del CADCI per registrar-lo i a on hi van trobar unes 20 pistoles, practicant després nombroses detencions. Els independentistes tot just acabaven d’adquirir nombroses pistoles però la majoria els foren preses en aquell registre. També el mateix dia la policia va entrar en el local de la “Liga Patriòtica Española” (LPE), més per donar una imatge de parcialitat ja que no van practicar detencions i si hi van trobar armes, que segur que n’hi havia un munt, no ho van comunicar. No obstant això alguns dels membres de la LPE es van negar a marxar del seu local i van mantenir el local obert alguns dies. Sorprenia la paciència de la policia tenia amb els de la LPE que no foren detinguts per això, quan al CADCI ja van practicar nombroses detencions quan hi van entrar. Encara que si es veu qui eren realment els de la LPE, farcida de militars, no era sorprenent que no detinguessin a ningú.
Just aquell dia 26 de gener, en que també es va clausurar oficialment el seu local a Barcelona, “La Liga Patriótica Española” feia la seva presentació a Madrid amb el seu president Jaume Bordas i Figueras presidint la conferència.
L’endemà dia 27 de gener de 1919 es produí una baralla entre catalanistes i espanyolistes la zona dels carrers Gran Via-Muntaner de Barcelona en la que van haver-hi diversos apunyalats i contusionats per les dues bandes. També aquell dia 27 de gener es produïren baralles entre catalanistes i espanyolistes a Lleida i a Manresa, com ja havia passat altres vegades.
S’ACABEN ELS INCIDENTS PELS CARRERS
Aquells incidents del dia 27 de gener van els últims d’aquella campanya. Durant el mes de gener de 1919 s’havien detingut a més de 70 independentistes i catalanistes radicals mentre no se n’havia detingut cap de la LPE i 40 dels detinguts ja eren a la presó, entre ells Jaume Compte, que seria conegut en el futur com un dels principals activistes armats del futur partit Estat Català, fundat el 1922 a partir de la FDN. Això sumat a que els havien pres la majoria d’armes que tenien al CADCI i l’amenaça directa de l’exèrcit d’intervenir, va fer que pràcticament s’acabessin ja les manifestacions i els incidents pels carrers ja que el govern també havia posat ara un cert setge a la LPE.
A més la Lliga Regionalista de Catalunya no donava suport als independentistes en els incidents i ja feia temps que havia cridat als seus afiliats i simpatitzants de no participar-hi. Alguns joves dels republicans catalanistes del PRC havien també participat en els incidents però de manera poc nombrosa i no tenien una contundent força de xoc com la que tenia la FDN.
Els carlins jaumistes en canvi, degut a la seva tradició violenta si disposaven de forces de xoc i d’armes, però a part dels greus incidents en els que participaren el dia 26 de gener abans esmentats, no solien participar en els incidents dels independentistes i després d’aquell incident el cap carlí jaumista a Catalunya Miquel Junyent, va cridar l’endemà als seus afiliats que no participessin més en els incidents al carrer amb els independentistes, ja que malgrat ser autonomistes eren favorables a la unitat d’Espanya. De fet en aquell incident del dia 26 de gener, també sortí a la llum l’enfrontament entre els carlins jaumistes i els carlins mellistes, aquets últims dins de la LPE, cosa que també va ser una de les causes de que participessin en els incidents.
Aquesta falta de suport de les altres forces autonomistes als incidents al carrer va fer que Francesc Macià, el líder de la FND que era el grup d’on sortien la majoria d’independentistes que lluitaven pels carrers, va dir que no valia la pena seguir amb aquella lluita que va qualificar de simulacre teatral de guerra independentista fallit.
També Macià i alguns articles de la revista que representava a la FDN en aquells moments “l’Intransigent”, deien que un altre cop que volguessin fer una revolta catalanista s’hauria de comptar amb més forces i suports i no amb els de la majoria de partits de la campanya autonomista, dels que va dir que el lideratge de la Lliga Regionalista no representava cap ajuda per la revolta sinó que al contrari, era una força en la que no es podia confiar i a més en qualsevol moment es plegava a la submissió i col·laboració amb el poder central.
PROPOSTA DEL TEXT DE LA MANCOMUNITAT A LES CORTS A MADRID
El 28 de gener de 1919 parlamentaris de la Lliga Regionalista de Catalunya van tornar a les Corts per exposar el text de l’estatut elaborat per la Mancomunitat. Cambó fa un discurs a les Corts aquell dia en el que va proposar que es negociés el projecte redactat per la Mancomunitat i no el de la comissió extraparlamentària a Madrid. Cambó també va dir als republicans que aquesta problema s’havia de solucionar dins del règim.
En aquells moments s’havia format el comitè de desobediència civil format pels que s’havia acordat que representarien el projecte de la Macomunitat, Cambó de la Lliga Regionalista, Alejandro Lerroux del Partido Radical Republicano (PRR) i Miquel Junyent del Partit Carlí jaumista. Aquell comitè havia amenaçat com a mesura de força amb la dimissió de tots els ajuntaments catalans en massa sinó és discutia i s’aprovava el text per l’autonomia elaborat per la Mancomunitat.
El 6 de febrer es presentà al congrés el text proposat per la comissió extraparlamentària, que era diferent que el proposat per la Mancomunitat de Catalunya. Però en el parlament només s’anava a discutir el text de la comissió extraparlamentària elaborat com a projecte del mateix govern del conde de Romanones.
El diputat Alfons Sala i Argemí, un dinàstic del Partit Liberal, que era en aquells moments l’únic representant català en el congrés que inicialment havia defensat l’autonomia i que inicialment havia de representar als dinàstics catalans que havien elaborat el projecte d’estatut de la Mancomunitat, malgrat no haver participat personalment en el debat de la Assemblea de la Mancomunitat, va dir que la Mancomunitat no havia d’imposar el text al govern pel que és desmarcà del projecte autonomista de la Mancomunitat de Catalunya i començà a agafar de sobte una actitud antiautonomista.
En aquells moments Alfons Argemí i Sala, estava liderant la formació de la Unión Monàrquica Nacional (UMN) a Catalunya, que representava als dinàstics catalans contraris al projecte d’autonomia elaborat per la Mancomunitat, desmarcant-se dels altres dinàstics catalans que si havien aprovat el text elaborat per la Mancomunitat de Catalunya en l’assemblea del 25 de gener de 1919. Entre els promotors de la UMN també hi havia Josep de Caralt (compte de Caralt), que curiosament militava fins llavors a la Lliga Regionalista, Ramón de Godó (compte de Godó), Dario Rumeu (baró de Viver), el dinàstic liberal Miquel Vancells, Mariano de Foronda (marquès de Foronda), José d’Olano (compte de Fígols), Josep Roig, també ex de la Lliga Regionalista i el mateix Manuel Garcia Prieto, que havia set feia poc president de govern pel Partit Liberal, entre altres.
Dins de la UMN hi havia tant dinàstics conservadors com liberals i malgrat que alguns no es desvincularen del tot dels seus partits dinàstics, la UMN pretenia crear un grup ultraespanyolista monàrquic a Catalunya amb ple suport als militars, donat que les direccions dels seus partits a Madrid havien inclús acceptat elaborar un projecte d’estatut.
Unes setmanes després alguns dinàstics autonomistes catalans van fundar la Federació Monàrquica Autonomista (FMA) impulsada principalment per Ferran Fabra i Puig, Joaquim Maria de Nadal, el compte de Güell i Joaquim Maluquer i Viladot, entre altres, per desmarcar-se dels dinàstics antiautonomistes a Catalunya. La FMA però, sempre va ser un molt minoritària i acabà actuant en el futur pràcticament com un apèndix de la Lliga Regionalista.
El 7 de febrer de 1919 Cambó va dir al congrés que sols acceptaven el text redactat per la Mancomunitat en el qual ja hi havia moltes renúncies i havia tingut en compte que pogués ser admès dins dels règim monàrquic espanyol i que a més garantia que l’autonomia fos una realitat i no una ficció.
Per altra banda Francesc Macià en una d’aquelles sessions al Congrés de febrer de 1919 va dir que els de la FDN no havien signat l’estatut perquè no hi estaven d’acord ja que el que volien era la plena sobirania de Catalunya i que no descartava l’ús de la violència per aconseguir els seus objectius. També va afirmar que a Catalunya les classes treballadores estan oprimides i perseguides tot i criticant al governador civil de Barcelona acusant-lo de no tenir condicions personals ni morals. Les paraules de Macià van ser recollides amb grans protestes per molts dels diputats de la sala, havent el president del Congrés de cridar diverses vegades a l’ordre. Amb això Macià i els independentistes esquerrans de la recentment creada FDN, feien ja un altre discurs en que es desmarcaven de la deriva que havia agafat la campanya autonomista i els representants que en quedaven per defensar-la.
Malgrat que el govern espanyol es negà a parlar del text d’autonomia elaborat per la Mancomunitat per sols acceptar parlar de text elaborat pels dinàstics de la comissió extraparlamentària a Madrid, aquell comitè de desobediència civil format per regionalistes, carlins i lerrouxistes no va dur a terme les seves amenaces de dimissió dels ajuntaments i a més aquell mes esclatà la vaga de la Canadenca convocada per la CNT, pel que Barcelona es quedava sense llum i la tensió esclatava per una altra banda i amb més força, per la banda de moviment obrer català.
Aquella diferència de tàctica entre els representants de la Mancomunitat i els de govern dinàstic de Madrid sobre si discutir sobre un text o l’altre, va bloquejar bastant les converses i potser va impedir que s’aprovés un estatut, quan per altra banda els dos textos tampoc eren tant diferents, ja que el de la Mancomunitat havia fet moltes concessions per ser aprovat i ja no representava cap sobiranisme real.
Com veurem en les següents línies a l’esclatar la vaga de la Canadenca aquell febrer de 1919 el president del govern va tancar les sessions de les Corts el 28 de febrer a causa de l’estat d’excepció a Catalunya a conseqüència de la vaga i no es va parlar més del tema, quedant ja del tot acabada aquella campanya autonomista que ja agonitzava i que ja no tenia el suport dels partits més sobiranistes que la formaven.
LA VAGA DE LA CANADENCA POSA PUNT FINAL A UNA CAMPANYA AUTONOMISTA JA AGONITZANT
A finals de gener de 1919 el conflicte de la Canadenca, sorgit sobre tot al pantà de Camarasa dos mesos abans, encara amenaçava amb acabar en una vaga en tota l’empresa i les autoritats amb el seu estat d’excepció del 16 de gener de 1919 i les detencions d’alguns dirigents entre els que hi havia Salvador Seguí, secretari general de la CRTC i Manuel Buenacasa, secretari general de la CNT a nivell estatal. Amb aquelles mesures repressives pensaven que s’aturaria el conflicte, però l’efecte va ser el contrari. Però la guspira no va esclatar al pantà ni en els locals de subministrament de l’empresa sinó a les seves oficines de la plaça Catalunya.
L’acomiadament de 8 oficinistes de la Canadenca en els seus locals de la plaça de Catalunya que volien crear un sindicat propi, va fer que 150 oficinistes més es solidaritzessin amb ells fent una vaga i van ser tots acomiadats a principis de febrer de 1919. Aquests demanaren ajuda a la CNT i s’hi van afiliar. La CNT fent us de la força dels seus Sindicats Únics va intervenir en el conflicte i va iniciar una sèrie de talls de llum esporàdics per pressionar. Finalment davant l’actitud amenaçant i repressiva de l’empresa es va convocar finalment una vaga en tota la Canadenca el 20 de febrer de 1919. Allò era tot un repte de la CNT catalana no sols a l’empresa sinó al mateix Estat Espanyol, ja que quasi tot Barcelona i una part de Catalunya es van quedar sense llum, el que significava que la majoria d’empreses també havien d’aturar-se.
El comitè de vaga de la CNT estava encapçalat per Simó Piera que era l’interlocutor i el delegat del Sindicat Únic més nombrós, el de la construcció, a més de per Ramon Brualla, el delegat del pantà de Camarasa, Josep Duch, Camil Piñón, Saturnino Meca, Vicenç Botella, Salazar i Peña, aquest dos últims del Sindicat Únic de l’Electricitat, l’Aigua i el Gas. Com es veu, la majoria no eren treballadors de la Canadenca sinó dirigents sindicals de la CNT, tret de Ramon Brualla que era el delegat de la CNT al pantà de Camarasa. El comitè de vaga, a part de la readmissió dels oficinistes de la Canadenca, també va incloure en les seves exigències l’alliberament dels detinguts el mes de gener, altres reivindicacions d’altres seccions de la Canadenca i la jornada laboral de 8 hores, no sols a la Canadenca sinó en totes les empreses.
Altres empreses de subministrament a Catalunya també es van solidaritzar amb la Canadenca fent també vaga. L’estat es va fer momentàniament amb el control de la Canadenca i va militaritzar als vaguistes, pel que el capità general Milans del Bosch agafava el control de la repressió i va fer empresonar als milers de vaguistes que no volien tornar a la feina. Alguns militars especialitzats van intentar fer funcionar el subministrament elèctric, però sols ho aconseguiren a estones, seguint majoritàriament Barcelona i part de Catalunya sense llum.
Els dirigents de la Canadenca a Catalunya encapçalats per Fraser Lawson i representants de la patronal en general es negaven a parlar amb la CNT, ja que no la volien reconèixer i per les converses van haver d’agafar alguns mitjancers. Dos advocats de tendència tant diferent com l’independentista Ramón Aguiló, un dels fundadors juntament amb Macià de la FDN i el lerrouxista Josep Puig d’Asper, entre altres advocats, van fer de mitjancers entre les peticions de la CNT i els dirigents de la Canadenca i el govern civil. És dona la circumstància que l’advocat independentista Ramón Aguiló, encara que acudia a les reunions com a advocat, també estava afiliat a la CNT i participava en el comitè de vaga dels tramviaires en suport a la Canadenca.
A mitjans de febrer de 1919 la FDN de Macià va publicar les seves bases en la revista de les joventuts de la Unió Catalanista “L’Intransigent” que d’alguna manera també feia de portaveu de la FDN. En les bases de la FDN, a part de demanar la creació d’un Estat Català també parlava en la seva base nº3 dels drets dels treballadors amb uns punts quasi idèntics dels que reclamava la CNT en la vaga de la Canadenca, com el reconeixement dels sindicats com a regularitzadors de les condicions de treball, jornada de 8 hores, vacances retribuïdes, segur de malaltia, entre altres coses. També proposava el foment de les cooperatives i la nacionalització de diversos serveis com salts d’aigua, vies de comunicació, mines i segurs. També parlava de crear una banca nacional que ajudés a la emancipació dels obrers, la construcció de cases pels obrers a baix lloguer i promoure una repartició equitativa de terres al camp català.
Com és veu la FDN de Macià havia superat ja la campanya autonomista i proposava un sobiranisme integral català socialitzant orientat a l’emancipació de les classes obreres i populars. El PRC també augmentava el seu to obrerista i en la seva premsa proposava que si calia donarien suport a una revolució obrera. En aquells moments però, la línia general del sindicat hegemònic a Catalunya la CNT era apolítica i ni la FDN ni el PRC ni cap partit va aconseguir una gran afiliació immediata al seu partit per part dels obrers catalans.
El PRR de Lerroux, el PRC de Layret i la FDN de Macià, es van oferir per representar a la CNT en les converses, decantant-se clarament a favor de la CNT en la vaga. La Lliga Regionalista també va fer propostes de diàleg però la majoria dels seus dirigents estaven de part de la patronal juntament amb els dinàstics. El mateix 13 de març de 1919 el general Milans del Bosch declara l’estat de guerra a la província de Barcelona i ordena detenir a uns 3.000 vaguistes que havien estat militaritzats i es negaven a tornar a la feina.
AVANCEN LES CONVERSES PER RESOLDRE EL CONFLICTE DE LA CANADENCA
El 17 de març el comitè de vaga de la CNT es reuneix finalment de manera directa amb els representants de la Canadenca i s’arriba a un acord de que no hauran represàlies i es readmetran els acomiadats, a part d’altres reivindicacions laborals. També es va acordar la jornada laboral de 8 hores per tota la empresa, entre altres acords laborals.
Finalment una representació del comitè de vaga de la CNT encapçalat per Simó Piera va acordar amb el governador Montañés que el 20 de març es tornés a la feina amb la condició que fossin admesos tots els acomiadats, fossin alliberats tots el presos i que el govern es comprometés a fixar la jornada laboral en 8 hores. El president el conde de Romanones, en contra de l’opinió dels militars i de la patronal catalana hi va donar el vistiplau.
El 19 de març de 1919 havia set alliberat el secretari general de la CRTC Salvador Seguí, entre altres dirigents de la CNT, el qual participa el mateix dia en un míting a la plaça de les Arenes de Barcelona, instant a tothom a tornar a la feina en espera de que el dia 24 de març haguessin sortit tots els presos. En el míting que es va fer davant uns 50.000 treballadors, entre dins i fora de la plaça, tant Seguí com Simó Piera van parlar íntegrament en català, com diu Piera en les seves memòries. També van parlar Paulino Díez en nom de la Confederació Regional del Treball de Catalunya, Rafael Gironès en nom dels tramviaires i Francisco Miranda, recentment alliberat, que parlava en nom dels presos governatius alliberats.
Quan va arribar la data límit del 24 de març de 1919 havien sortit quasi tots els milers de presos, però d’esquenes al mateix govern espanyol, el general Milans del Bosch manté uns pocs presos, uns 16 segons les informacions de l’època, als que considera sota la jurisdicció militar. Per a molts era una provocació per que la CNT tornés a convocar una altra vaga i així justificar la repressió, ja que Milans del Bosch considerava que la CNT havia guanyat.
Malgrat que Salvador Seguí i Simó Piera entre altres van intentar convèncer als delegats de que lo dels pocs presos era una provocació i que sortirien tard o d’hora, ja que el mateix govern hi estava d’acord, el sector més radical de la CNT catalana va guanyar per poc més del 50% i es va decidir tornar a la vaga, però no sols a la Canadenca sinó a una vaga general a tot Catalunya. Tornava l’apagada general.
La mateixa tarda del 24 de març, Milans del Bosch va declarar un altre cop l’estat de guerra a la província de Barcelona sense demanar permís al president del govern el conde de Romanones i va treure les tropes pels carrers. Això era el que estava esperant Milans del Bosch des de que s’havia solucionat la vaga de la Canadenca i aquest cop no estava disposat a seguir les directrius del govern pel que de fet va fer una espècie de cop d’estat encobert a Catalunya i va treure les tropes als carrers. El president del govern impotent davant la situació li va atorgar a Milans del Bosch tots els poders a Catalunya.
MILANS DEL BOSCH SUBSTUEIX LA “LIGA PATRIÓTICA ESPAÑOLA” PELS SOMETENTS ANTISINICALISTES
El mateix dia 24 de març de 1919 el general Milans del Bosch a part de fer sortir les tropes al carrer també va fer sortir als Sometents urbans armats de recent creació. Els Sometents estaven formats bàsicament per gent propera a la Lliga Regionalista, als carlins i a la Unión Monárquica Nacional (UMN). Els comandaments principals dels Sometents eren el general Cavanna i el general Pazos. El dirigent de la Lliga Regionalista Bertran i Musitu i el dirigent de la recentment creada Unión Monárquica Nacional (UMN) Emili Vidal-Ribas Güell, encapçalaven les seves columnes de Sometent. Uns 9.000 membres del Sometent ja eren al carrer entre el dia 25 i el 26 de març. Membres del Sometent també feien d’esquirols i ajudaven als militars a fer funcionar diversos serveis com el transport, pel que diversos vehicles van ser requisats. El Sometents també practicaven detencions de sindicalistes.
El mateix líder de la Lliga Regionalista de Catalunya Francesc Cambó es va exhibir pel carrer armat amb un fusell juntament amb un Sometent per demostrar la seva defensa a la patronal catalana envers en la seva lluita contra els sindicalistes.
El capità general de Catalunya Milans del Bosch, que segurament tant ell com altres comandaments militars havia ajudat a fer créixer aquell grup ultraespanyolista format per carlins mellistes i dinàstics ultraespanyolistes farcits de militars de paisà anomenat “Liga Patriótica Española” (LPE) per enfrontar-se als catalanistes radicals durant els incidents de la campanya autonomista, va ser ell mateix el que va voler acabar amb la LPE després d’aquella clausura del seu local el 27 de gener passat.
El perill que veien en la creixent força de l’anarcosindicalisme català representat en la CNT, era compartit per tots els grups conservadors, tant els catalanistes que hi havia dins de la campanya autonomista, regionalistes de la Lliga, carlins jaumistes i dinàstics moderats, com els ultraespanyolistes que lluitaven contra la campanya, carlins mellistes, dinàstics ultraespanyolistes, una gran part dels quals estaven integrats dins de la LPE o la recentment creada Unión Monárquica Nacional (UMN). Per tant al general Milans del Bosch li va interessar més desmantellar aquella LPE i aplegar a tots als antisindicalistes dins dels Sometents armats per lluitar contra els vaguistes sense que entressin en conflictes polítics entre ells.
El 26 de març de 1919 membres del comitè de vaga de la CNT van anar a veure al governador civil Carles Montañés i li van oferir tornar a la feina si eren alliberats els presos. Montañés sense cap influència ja en Milans del Bosch s’hi va haver de negar.
A partir del el 27 de març al fracassar les negociacions dels dirigents de la CNT amb Montañés la vaga s’estengué a nombroses poblacions d’arreu de Catalunya. Milans del Bosch va fer un comunicat dient que es recomanava a les persones no implicades que es recollissin en llocs segurs ja que la presència de dones i nens no seran obstacle per la repressió si es dona el cas. S’havien tornat a practicar milers de detencions de vaguistes i sindicalistes i les presons tornaven a estar plenes.
L’estat de guerra va dur a que Milans del Bosch ordenés la detenció també dels que d’alguna manera havien volgut fer de mitjancers entre la CNT amb les autoritats, ja que els representants del sindicat anarcosindicalista no es podien presentar a les reunions perquè haguessin set detinguts, sense importar-li si tenien càrrecs polítics, com els regidors lerrouxistes Emiliano Iglesias, que era tinent alcalde de Barcelona, i el regidor del mateix partit José Guerra del Río.
També van ser detinguts alguns advocats que havien fet de mitjancers com el lerrouxista Josep Puig d’Asper, l’independentista de la FDN Ramón Aguiló o el republicà catalanista del PRC Lluís Companys. Altres advocats com Rafael del Val i José del Rio també foren detinguts pel mateix motiu.
També va ser detingut el president del CADCI, l’independentista Joan Torrens ja que havia cedit el local del seu sindicat per que representants de la CNT catalana hi fessin reunions clandestines i a més el CADCI s’havia oficialment adherit al comitè de vaga.
Milans del Bosch va tornar a posar al servei seu l’ex comissari de policia Bravo Portillo, donant-li més poder que al mateix al cap de policia Gerardo Doval, al que considerava massa tou. Bravo Portillo oficialment ja no era policia, però Milans del Bosch l’utilitzava a ell i a la seva banda que havia organitzat com a tal. El cap de policia Gerardo Doval seria expulsat de Barcelona per Milans del Bosch un mes després.
Bravo Portillo l’any anterior havia set expulsat de la policia al descobrir-se que era un espia dels alemanys durant la I Guerra Mundial, que feia sabotatges a empreses catalanes que venien als aliats i als que molts acusaven d’haver promogut atemptats contra aquestes empreses per a més culpar a la CNT. L’advocat independentista Ramón Aguiló, del grup de Macià, havia set el 1918 l’advocat amb qui la CNT havia confiat per dur a terme les acusacions contra el comissari Bravo Portillo. Es dona la circumstància que va ser el propi Bravo Portillo qui va detenir a Ramón Aguiló a finals de març de 1919. De fet Bravo Portillo ja no era policia però Milans del Bosch el feia servir com a cap d’una banda paral·lela a la policia per lluitar contra els sindicalistes.
En aquells dies l’ex comissari Bravo Portillo va actuar amb estreta col·laboració amb el dirigent de la Lliga Regionalista Josep Bertran i Musitú, que dirigia un Sometent, en la seva funció de perseguir i detenir anarcosindicalistes i vaguistes, cosa simptomàtica del caire que estaven agafant els regionalistes de Cambó i que en gran part donaven la raó a alguns articles de “Solidaridad Obrera” de desembre de 1918, en que no volien saber res d’una campanya autonomista liderada per la Lliga, a part d’algunes expressions que fregaven l’anticatalanisme de certs articles com ja s’ha comentat abans.
L’ex comissari Bravo Portillo seria mort a trets uns mesos després, el setembre de d’aquell 1919, per un grup d’acció de la CNT catalana. Ramón Aguiló va estar 6 mesos a la presó, sent l’advocat que més temps hi va estar ja que a més l’acusaven de formar part del comitè de vaga clandestí del sindicat de tramviaires de la CNT.
Entre els dies 28 i de març de 1919 la CNT intentava negociar una tornada al treball semblant a la de la primera vaga de la Canadenca uns dies abans, amb alliberament de presos i sense represàlies laborals, però tant la patronal com el general Milans del Bosch s’hi oposaren. A partir de l’1 d’abril e 1919 amb una CNT amb milers de detinguts inclosos la majoria dels líders sindicals detinguts, la majoria de comitès van començar a negociar la tornada a la feina a la baixa.
El 3 d’abril de 1919 però, i quasi per sorpresa, el president del govern el Conde de Romanones anuncià al parlament que decretava la jornada oficial de 8 hores per totes les empreses a tot l’Estat Espanyol, compromís que ja havia adquirit arrel de la vaga de la Canadenca i amb que intentava rebaixar la tensió. Allò va ser rebut amb contrarietat tant per Milans del Bosch com per la patronal.
Finalment el dissabte 5 d’abril de 1919 la CRT de Catalunya de la CNT va decidir que tothom tornés a la feina dilluns donant per acabada la vaga general, sense poder demanar aquest cop que alliberessin als presos, que havia augmentat en milers i sense la garantia que fossin readmesos tots els sindicalistes que les empreses consideraven perillosos. La CNT també al·ludia que al menys havien aconseguit la victòria de les 8 hores de treball, que de rebot se’n beneficiaven tots els treballadors de tot l’Estat.
El dia 9 d’abril ja pràcticament tothom havia tornat a la feina i el dia 12 d’abril el general Milans del Bosch va treure definitivament les tropes del carrer. Malgrat tot l’estat de guerra es va mantenir durant mesos i la supressió de garanties constitucionals va durar uns tres anys.
Aquella vaga de la Canadenca i després la vaga general, va acabar per una part amb una derrota per la CNT catalana al haver-hi ara més presos que abans i més llistes negres, tot a causa de que el 24 de març els radicals van voler tornar a la vaga general després de la provocació dels 16 presos que mantenien els militars, malgrat l’opinió en contra de dirigents cenetistes com Salvador Seguí o Simó Piera, quan ja havien aconseguit quasi totes les reivindicacions. Però per altra banda va ser una victòria històrica ja que s’havien aconseguit les històriques 8 hores de treball i a més la CRTC havia demostrat que amb els Sindicats Únics es podia posar en escac a la patronal i al govern, cosa que seria una guia pels sindicalistes en els propers mesos tant a Catalunya com per una part dels sindicalistes de la resta de l’Estat Espanyol.
EL CATALANISME I EL SINDICALISME CATALÀ DESPRÉS DE LA VAGA DE LA CANADENCA
A partir d’aquella campanya autonomista en la que es produïren els enfrontaments entre independentistes i ultraespanyolistes més greus que es coneixen al segle XX i després de la vaga de la Canadenca, el mapa polític del catalanisme es definiria del tot i canviaria ja per sempre.
Durant els següents 5 anys, el protagonisme quasi absolut a Barcelona i voltants i a Catalunya en general el va agafar la guerra social entre els anarcosindicalistes catalans i la patronal que va dur a un sagnant pistolerisme urbà sense precedents a Europa. Allò va fer que els catalanistes conservadors de la Lliga Regionalista, els carlins jaumistes i els dinàstics autonomistes es pleguessin amb el govern i sobre tot amb els militars en la seva guerra contra l’actuació combativa dels Sindicats Únics de la CNT catalana. El seu catalanisme fins llavors tampoc a havia passat de ser un regionalisme monàrquic, pel que sobre tot la Lliga Regionalista de Catalunya, que havia liderat en vots el catalanisme fins llavors, va deixar de ser el referent sobiranista i catalanista per la majoria de les classes populars catalanes.
El 1922 la Lliga Regionalista patia una forta escissió promoguda majoritàriament per les seves joventuts sorgint Acció Catalana liderada per Nicolau d’Olwer, que es mostrava més clarament sobiranista i sense ser un partit obrerista sinó més aviat de centre, també es volia desmarcar de la repressió i guerra bruta de la policia i els militars contra els sindicalistes de la CNT.
Els carlins jaumistes després de la vaga de la Canadenca, van iniciar un acostament amb els carlins mellistes en la seva lluita comú contra la CNT, fent també front comú amb la Lliga Regionalista. De fet, l’octubre de 1919 alguns dirigents carlins jaumistes com Salvador Anglada i alguns carlins mellistes com Ramón Sales i Amenós, aquest conegut per ser un dels capdavanters dels grups d’acció de carrer dels ultraespanyolistes de la “Liga Patriòtica Española” que s’enfrontà amb els catalanistes durant la passada campanya autonomista, juntament amb elements de la Lliga Regionalista de Catalunya van ser uns dels fundadors dels anomenats Sindicats Lliures, els quals es van fundar per promocionar un sindicalisme més moderat que fes front al tarannà fortament combatiu de la CNT catalana. Dels Sindicats Lliures van sortir una gran part dels pistolers de la patronal catalana.
Per altra banda el republicans catalanistes del Partit Republicà Català (PRC), els independentistes la Federació Democràtica Nacionalista (FDN) i els republicans lerrouxistes del Partido Radical Republicano (PRR), després de la campanya autonomista i de la vaga de la Canadenca es van decantar per donar suport a la CNT. El PRC amb advocats com Francesc Layret, Lluís Companys o Joan Casanovas, la FDN de Macià amb advocats com Ramón Aguiló i el PRR de Lerroux amb advocats com Josep Puig d’Asper, Josep Ulled o Rafael Ulled, van defensar a nombrosos anarcosindicalistes catalans durant la dura època del pistolerisme entre 1919 i 1923.
El 1922 a partir de la FDN es fundà el partit Estat Català liderat per Francesc Macià, que es mostrava com un partit d’esquerres i independentista i clarament favorable a aconseguir els seus objectius mitjançant la lluita armada.El PSOE, que havia donat suport a la campanya autonomista, va començar a adquirir actituds centralistes i poc favorables a la sobirania catalana pel que Ramón Campalans el 1922 va fundar la Unió Socialista de Catalunya (USC), com un inici d’escissió catalanista dins del PSOE a Catalunya. El PRR de Lerroux ja no va parlar mai més d’autonomia ni de catalanisme a partir de la vaga de la Canadenca i a Catalunya es va dedicar bàsicament a defensar anarcosindicalistes amb els seus advocats.
Malgrat els advocats que tenia el PRR que defensaven a cenetistes, a les Corts Lerroux, malgrat el seu llenguatge de sempre populista i de lluita contra la repressió obrera, a l’hora de la veritat donava normalment suport a les mesures econòmiques i poc esquerranes dels partits dinàstics. També Lerroux havia fet alguns discursos patriòtics a les Corts com defensar als militars espanyols que lluitaven al Marroc i que segons Lerroux defensaven l’orgull d’Espanya. Tot allò va fer que en el futur, malgrat l’intent dels lerrouxistes de defensar cenetistes, el PRR fos cada cop més rebutjat pels sindicalistes catalans com a referent polític, encara que acceptessin de bon grat l’ajuda dels seus advocats. Això es veuria al començar la república en que la majoria d’obrers catalans es van decidir a tornar a votar i que donaren molts pocs vots al PRR.
El setembre de 1923 el començament de la dictadura de Primo de Rivera, amb el suport de la Lliga Regionalista, va frenar el desenvolupament dels nous moviments polítics d’esquerres que ja es començaven a alimentar d’algunes bases sindicalistes dins de la CNT, que ja tenia 3 sectors diferenciats aquell any, el sector anarcosindicalista favorable a col·laborar amb els grups d’esquerra catalanistes, el sector anarquista radical i el sector marxista.
Aquell desenvolupament polític tant dels 3 principals sectors de la CNT catalana com dels partits de l’esquerra sobiranista catalana s’aplaça i es veié reflectit al començar la república a partir d’abril de 1931, en que tant el PRC com Estat Català (sorgit de la FDN el 1922), van rebre el fruit del seu suport al moviment obrer català quan el nou partit que van fundar ERC va rebre els vots de la majoria d’obrers catalans i milers de noves afiliacions al nou partit. Simó Piera, el principal impulsor i interlocutor de la CNT durant la vaga de la Canadenca es va afiliar a ERC sense deixar d’estar afiliat a la CNT.
La Lliga Regionalista de Catalunya amb la seva col·laboració amb els militars i les forces més ultraespanyolistes dinàstiques durant la guerra social dels anys 20, sumat al seu suport al cop d’estat de Primo de Rivera el 1923, va deixar de ser un referent pel catalanisme, un catalanisme que malgrat les seves formes i simbologia, mai va passar de ser un regionalisme monàrquic.
També del sector marxista dins de la CNT, van sorgir als anys 30 diversos partits marxistes amb un fort component sobiranista català que van anar en pocs anys agafant molta força.
El PRR de Lerroux va rebre molts pocs vots dels obrers catalans durant la república i cada cop agafà una deriva més descaradament dretana i ultraespanyolista.
La CNT a Catalunya als anys 30, amb menys de la mitat d’afiliats que el 1920, però també amb molta força, va quedar dividida en un sector anarcosindicalista més favorable a la col·laboració amb els grups sobiranistes d’esquerres i un sector anarquista radical que promovia l’antipolitcisme i la revolució immediata, amb algunes diferències internes sobre el plet nacional català.
Evidentment la guerra social posterior a la vaga de la Canadenca i els anys 30 durant la república serien un altre tema a estudiar, però aquella campanya autonomista iniciada el novembre de 1918 i la posterior vaga de la Canadenca el febrer de 1919 i l’actitud dels diferents partits davant d’aquells fets, van determinar el futur del moviment sobiranista català.
APUNT FINAL
Durant aquells mesos de desembre de 1918 i gener de 1919 de la campanya autonomista plena d’aldarulls, es va veure que no s’estava debatent de veritat entre els catalanistes, els ultraespanyolistes o entre els obreristes anarcosindicalistes que tant els hi era el catalanisme, sinó que va ser en el fons una experiència que va clarificar ja d’una vegada qui eren els sobiranistes de veritat que defensaven a més les aspiracions socials de les classes populars i qui eren els cacics de la política que com deia Salvador Seguí, la seva única pàtria són els diners, tant els que es definien com catalanistes o com espanyolistes.
Josep A. Carreras
LLIBRES, ESCRITS I DOCUMENTS CONSULTATS:
Federació Democràtica Nacionalista (1919-1923). Isidre Molas
El projecte d’autonomia de la Mancomunitat de Catalunya del 1919 i el seu context històric. Albert Balcells
Història del Catalanisme fins a 1923. Josep Termes
Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política. Fermí Rubiralta i Casas
Records i experiències d’un dirigent de la CNT (memòries). Simó Piera i Pagès
Lo que aprendí en la vida (memòries). Angel Pestaña
La revolta permanent (memòries). Joan Ferrer i Farriol
Auge y declive del “partido militar” de Barcelona (1898-1936). Xavier Casals Messeguer
El ejército y el orden público durante la Restauración. La lucha por el control gubernativo en Barcelona (1897-1923). Eduardo González Calleja
El nacionalismo español ante la autonomia de Catalunya. Javier Moreno Luzón
El sometent català contemporani (1875-1978). Arnau Cunillera Cereigido
Aspectes organitzatius i laborals del sindicalisme a Catalunya. Pere Gabriel
Propagandistas confederales entre el sindicato y el anarquismo. La construcción barcelonesa de la CNT en Cataluña. Pere Gabriel.
Hemeroteques dels diaris, La Publicidad, El Sol, El Heraldo de Madrid, La Vanguardia, ABC, El Día, La Veu de Catalunya, El Siglo Futuro, La Acción, El Día Gràfico i de les revistes, L’Intransigent, Solidaridad Obrera i La Hormiga de Oro.
Entre altres llibres, escrits i premsa històrica.
