La policia tortura?

Des que el cap de setmana passat es va emetre el documental Ciutat morta, la controvèrsia, la polèmica i el debat no ha parat de créixer. I, bàsicament, ho ha fet en dues direccions: al voltant del testimoni inèdit –que no surt al documental!- que qüestiona els informes policials i, per tant, la sentència judicial; i al voltant de les denúncies de tortures fetes pels detinguts per la Guàrdia Urbana de Barcelona.

La primera polèmica només té un camí, el judicial. Però la segona, no. La segona té un camí molt més envitricollat perquè té viaranys judicials, policials i polítics. Uns viaranys plens de revolts i sotracs, però que qualsevol societat sana i democràtica ha de tenir resolts. No pot ser que, en ple 2015, asseguts al sofà de casa i veient un documental, hi hagi centenars de milers de catalans que, sincerament i sentidament, es preguntin si la policia tortura. No pot ser. Però és. Aquesta és la pregunta i aquest és el debat.

I si això és així és perquè fins ara aquest debat no s’ha fet mai seriosament. Sempre s’ha tapat, malgrat que les denúncies per tortures es compten per milers –per milers!!- des de la mort del dictador, ara fa quaranta anys. Tant és així que el 2002, l’aleshores relator de l’ONU per a la prevenció de la tortura, Theo Van Boven, va demanar explícitament de visitar l’Estat espanyol, aclaparat per l’elevat número de denúncies acumulades i totes, totes, sempre arxivades.

Theo Van Boven va fer diversos informes demolidors, però l’Estat espanyol no es va ni immutar. El 2004, el Tribunal Internacional dels Drets Humans, a Estrasburg, va condemnar el govern espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures fetes pels independentistes catalans detinguts en l’anomenada Operació Garzón, el 1992. Una condemna insòlita a Europa, a la qual han seguit quatre sentències més, totes en la mateixa línia. El govern espanyol, doncs, ja acumula cinc condemnes fermes per aquest tema.

Tant des del Consell d’Europa com des de les Nacions Unides no es cansen de condemnar l’Estat espanyol per arxivar sistemàticament les denúncies de tortures i encobrir sistemàticament –arribant en molts casos a condecorar- els presumptes torturadors. Però, per moltes denúncies i queixes que rebin, les institucions de l’Estat sempre xiulen i miren cap a una altra banda. I aquí no s’hi val a dir que la Guàrdia Civil o la policia espanyola són una cosa i els Mossos una altra. El documental Ciutat morta demostra que el debat no s’ha de fer en funció de les banderes, s’ha de fer de soca-rel. El problema no és de competència territorial, el problema de praxis. El problema és estructural.

I aquest problema no es resol tancant files i negant la major com estan fent aquests dies els comandaments i representants sindicals de la Guàrdia Urbana de Barcelona, així com els seus responsables polítics. El problema es resol assumint que si hi ha sentències, si hi ha informes, si hi ha un número de denúncies absolutament desorbitat dins del context europeu, és que segurament hi ha un problema gros, molt gros, dins de la policia. Ciutat morta no és una excepció, no és una illa, és la punta d’un iceberg del qual ningú en coneix les mides exactes de tant gros que s’intueix. Potser, doncs, ja ha arribat l’hora d’aprofitar la controvèrsia i el debat per agafar el bou per les banyes per tal que, a la propera polèmica, quan algú pregunti si la policia tortura, la resposta pugui ser que no.