Després del 9N, garantir la ruptura, desplegar la Unitat Popular: una candidatura per la independència i la transformació social

Amb totes les seves mancances, i superant els entrebancs provocats per la ferotge oposició de l’Estat espanyol i les

actituds submises, obedients, oportunistes o curtes de mires de bona part de la classe política catalana, finalment el 9N

va ser un dels moments culminants del procés sobiranista. Aquest acte massiu de desobediència i insubmissió a la legalitat espanyola de gairebé 2,5 milions de catalanes i catalans, i els gairebé dos milions de vots favorables a la independència suposen un punt i a part quasi definitiu, el salt de la tanca i l’inici del camí del no-retorn per a la nostra consciència individual i col·lectiva.

La força del poble, de les desenes de milers de voluntaris, dels centenars d’entitats i col·lectius que van organitzar actes de campanya, de la veritable gernació que va desafiar les prohibicions i intimidacions de l’Estat ocupant fent llargues cues per votar és la que ens ha permès arribar on som ara, i és l’única garantia per enfilar la fase definitiva del procés de ruptura democràtica.

No té cap sentit allargar un Govern i un Parlament que han esgotat el seu recorregut; el que ara ens urgeix són unes
eleccions de caràcter constituent per assolir una nova majoria parlamentària que respongui als anhels i la mobilització populars amb un mandat ben clar: completar el procés de ruptura. Tota dilació no serà sinó temps i avantatges lliurats a
l’enemic, concessions a l’unionisme, a l’oligarquia i als defensors de l’statu quo per a rearmar-se i reformular la seva estratègia.

Catalunya necessita amb urgència una convocatòria electoral que suposi el tancament definitiu del període autonòmic i
l’inici del procés constituent de la República Catalana Independent. Una República que volem socialista, democràtica, popular i abastant de manera federal el conjunt dels Països Catalans, però les coses tenen el seu procés...

Després de les massives mobilitzacions populars i del més gran acte de desafiament mai dut a terme contra l’aparell
d’ocupació espanyola el passat 9N, l’escenari reclama la presència d’actors potents, sorgits del poble i al servei del poble, capaços d’interpretar cadascun dels actes necessaris per no tan sols proclamar, sinó també fer realitat i posar en marxa un Estat independent.

Un Estat que tan sols té sentit al servei del poble mobilitzat que el farà possible, al servei de la majoria, de les classes populars, de les treballadores i treballadors que entenem la independència com la via per a construir una societat justa i igualitària. I en aquest camí no podem perdre de vista que el poble treballador català pateix les pitjors agressions per part de l’oligarquia capitalista vistes en decennis, que les classes populars del nostre país estem essent abocades a un procés d’empobriment i de violació permanent dels drets socials i laborals, que les nostres institucions i l’acció política estan segrestades per la dictadura del deute, les grans corporacions i l’especulació financera.

Tan cert com que el moviment popular per la independència ha tingut i té una potencialitat transformadora i globalitzadora enorme, ho és també que el poble català ha estat i és un exemple d’organització i mobilització en defensa del dret a l’habitatge i a uns serveis públics de qualitat, en defensa del territori contra els especuladors i les agressions ecològiques, en la construcció d’alternatives socials i solidàries en diferents àmbits de l’economia, etc.

Tot plegat ha anat creant una consciència social independentista i d’esquerres amb potencialitat d’esdevenir hegemònica i condicionar de manera decisiva les bases constitucionals de la futura república, que, certament, no serà socialista ni popular en una primera fase, però sí que pot ser radicalment democràtica, socialment justa i pot obrir les portes a una transformació radical del sistema econòmic.

Perquè això sigui possible cal passar dela consciència a l’organització i l’acció i, com hem repetit des del 1988, cal construir i desplegar la Unitat Popular catalana com a suma de totes les forces transformadores de la nostra societat amb un programa comú que sovint ha estat exposat en termes generals i que ara caldrà concretar-lo en la seva fase executable a molt curt termini.

És en aquest sentit que cal entendre la proposta de la Crida Constituent promoguda per part de persones representatives de diversos sectors en lluita i diferents tradicions de l’esquerra catalana, unides per un objectiu comú: assaltar el Parlament amb una candidatura inequívocament independentista i radicalment transformadora i d’esquerres.

Ens cal una candidatura que comparteixi amb altres un objectiu comú, la conquesta de la independència..., però que
no caigui en el parany d’utilitzar-la com a excusa per a aplicar o donar cobertura a les polítiques dictades pel gran capital i els interessos dels poderosos, sinó que deixi clar des del primer moment amb fets i amb paraules que la nostra aspiració és la república del 99%, fonamentada en unes polítiques clares de radicalitat democràtica i justícia social.

Alhora, aquesta candidatura ha de denunciar també el parany que suposa vendre alegrement la possibilitat d’obertura
de processos constituents sense forçar prèviament la ruptura amb l’Estat opressor o, en el cas més malaltissament unionista, condicionar la ruptura democràtica a Catalunya a la fal·làcia d’un inexistent procés de reforma de l’Estat espanyol.

A aquestes alçades de l’article, algú podria dir: “Però per això ja tenim la CUP, no?” Tenim la CUP, és cert, però pecaríem, com a mínim, d’innocents, d’egòlatres i d’autocomplaents si no ens adonéssim que les potencialitats de ruptura del nostre poble, ara com ara, s’estenen molt més enllà de les persones i sectors actualment enquadrades a la CUP.

Sempre hem defensat que la CUP ha d’esdevenir aquest referent de masses per a les classes populars catalanes, tant a nivell d’enquadrament com de mobilització i de lluita institucional, però la realitat, ara per ara (i sense entrar en els motius que ho han impedit), és que queda un llarg camí per recórrer en aquest sentit i que la proposta d’una candidatura àmplia per la independència i la transformació social ens ajudarà, sens dubte, a enfilar-lo.

Entenem, doncs, que la millor resposta tan a una conjuntura que reclama eines d’intervenció política potents al servei de
les forces populars com a la necessitat de desplegar la Unitat Popular, incorporant-hi més i més sectors a la lluita, passa
per l’impuls d’una candidatura bastida en quatre pilars programàtics:

1. La Declaració d’Independència i la construcció de les estructures necessàries per fer realitat la República Catalana i garantir-ne la viabilitat.

2. L’obertura d’un procés constituent radicalment democràtic i des de la base, garantint la participació de les organitzacions populars i la ciutadania organitzada en la definició de les bases constitucionals de la nova República.

3. L’aplicació d’un pla de xoc de pobresa zero fonamentat en el desplegament de polítiques públiques desti
nades a garantir els drets fonamentals de tota la ciutadania en qüestions com l’habitatge, la salut, l’educació, les pensions i prestacions...

4. La radicalitat democràtica i el combat contra la corrupció, perseguint tan corruptes com corruptors, i acabant amb les portes giratòries entre el negoci privat i l’administració pública.

Som, com deia Marx a Engels, en aquells dies en què es condensen 20 anys, i de l’encert i l’èxit d’unes iniciatives necessàriament audaces i trepidants, però no per això menys enraonades i ancorades en l’anàlisi materialista de la realitat, en dependrà el nostre futur com a poble. No estalviem esforços per fer realitat els nostres somnis.